Coincidint amb el cicle Radical d’Arrel del Mercat de les Flors, explorem el fenomen del nou folklorisme, “la dansa de sempre que balla amb un nou compàs”
A cavall entre la tradició i la contemporaneïtat, la dansa d’arrel s’ha anat obrint camí dins l’esfera cultural gràcies a la generació d’un circuit que ha transcendit els espais habituals de la dansa folklòrica brindant l’oportunitat d’eixamplar la mirada. Tant la cultura popular com, sobretot, el món professional han trobat un nou escenari on poder desenvolupar-se, confluint uns i altres en una font que beu dels orígens i segueix un curs amb tants salts i revolts com el projecte artístic requereixi.
Un dels principals responsables d’aquest moment dolç (i fluid) és el Pla d’impuls a la dansa d’arrel endegat per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme del Departament de Cultura de la Generalitat. Enfilant el quart any d’implantació de la mesura, els resultats són ben reeixits, passant d’una situació residual a l’efervescència actual, en què producció i exhibició remen plegades captant l’interès d’un públic cada cop més persuadit.
Trobem la dansa d’arrel a cites anuals com la Mediterrània, el Sismògraf, l’Ésdansa, el Dansàneu, el deLlegendes i el Dansa Metropolitana, i també als Ateneus, al Mercat de les Flors… Precisament –i és ben simptomàtic–, el Mercat estrena aquest abril el cicle Radical d’Arrel amb set muntatges amb el denominador comú de “nodrir-se del llenguatge tradicional i retorçar-ne l’expressió fins a trobar-hi la radicalitat”.
L’impuls per furgar en els orígens
Laia Santanach hi va arribar “fascinada” per tot el que té a veure amb les relacions humanes i els espais de col·lectivitat: “Em sembla molt bonic el concepte de crear comunitat i que la gent es trobi amb motiu d’una celebració, sigui més o menys festiva”. La coreògrafa, ballarina i pedagoga va iniciar-se en la investigació de la tradició i les pràctiques col·lectives el 2018, després d’una reveladora experiència treballant amb música electrònica en directe (Rèplica).
Si amb les peces següents (ÀER i Tradere) s’ha endinsat en el contrapàs i el límit del cos, respectivament, ara a Jarana apropa el públic a l’estat d’eufòria que, defensa, “només es pot generar estant en col·lectiu”. També reflexiona sobre les tradicions que desapareixen: “N’hi ha que s’han de transformar perquè realment són molt bèsties”, i assenyala el llançament d’una cabra des d’un campanar o que el contrapàs fos ballat només per homes. “Les tradicions s’han de contextualitzar en el moment actual. Cada vegada estem evolucionant cap a unes altres mirades, pensaments, maneres de fer, que hi han d’anar d’acord”.
Reconegut àmpliament com un bailaor d’avantguarda, Juan Carlos Lérida va començar a ballar flamenc quan tenia quatre anys. La descoberta del teatre i la dansa contemporània el va ajudar a entendre, a setze anys, que “el flamenc simplement era una part més de mi”. Des d’aleshores ha sentit la dicotomia d’haver-se de comportar com un bailaor en determinats contextos i com un ballarí de contemporani en d’altres. De fet, fa vint-i-cinc anys va ser titllat d’heretge i encara li ressona. “Molta gent intenta veure en mi rastres de tradició que perduren al meu cos hibridat i interdisciplinari. És com el romanticisme, seguir identificant on queda de mi o de la meva obra allò que se suposa que em representa”.
Lérida –que a Cher juga amb l’Auto-Tune i planteja la idea de transició, d’espai entre dues parts– confessa estar “una mica cansat del discurs binari” sobre la tradició que es converteix en avantguarda o l’avantguarda que té sempre un peu en la tradició, i advoca per superar-lo parlant de persones, maneres, diversitat, dissidències… “Per què la tradició en si, què és? Si es tracta d’una repetició de rituals entenguem també que la repetició té variacions, i és aquí on es troben les particularitats. El problema no és tant la tradició com els tradicionalistes”.
Quim Bigas no té especial lligam amb l’arrel, tot i que, com molts ballarins i coreògrafs del país, ha tingut cert vincle amb l’univers de la sardana i els esbarts. “A diferència de la Laia Santanach, el Juan Carlos Lérida, el Pere Seda, La Chachi o l’Aina Alegre, que plantegen idees d’arrel revisitades des de la contemporaneïtat, el meu interès ve més per la pregunta de què és casa per a mi”. El seu ERA és fruit d’un encàrrec de Fira Mediterrània a partir del desig de l’Esbart Rocasagna de Gelida de fer una peça de carrer. “En un dels primers contactes em van dir: ‘És que tu fas coses rares’, i no vaig tenir altre remei que respondre: ‘Les que feu coses rares sou vosaltres, que seguiu fent coses que no tenen cap sentit històricament parlant’”, i remata: “Va ser molt divertida, la trobada!”. A Bigas el va captivar el fet de convertir les dansaires en “parts actives de la història i no mers executants”, i valora l’aprenentatge mutu del procés artístic: “Més que fer jo una peça amb elles, va ser un intercanvi”.
Per què l’auge de creadors adeptes?
Hi ha qui hi veu un interès genuí com una necessitat íntima –cada cop més vigent– de recuperar sentiments ancorats en el passat per “integrar una comunitat, compartir el caliu de la gent, identificar-se amb un territori”, apunta Santanach, o per la tendència europea de voler representar les identitats culturals: “Perseguint aquesta idea, molts s’apropen al que creuen que són les seves arrels i volen aprendre el que feien els seus avantpassats com una manera de connectar amb la història”, observa Bigas.
“Com l’ecologisme o el gènere, l’arrel s’ha convertit en un bon titular”
Juan Carlos Lérida
Ara bé, “i aquí ve la meva provocació”, Bigas subratlla alhora l’evidència: “Ara s’estan donant molts diners per a aquestes coses, i és una oportunitat per seguir creixent com a artista. Em sembla estupend”. Lérida també hi detecta un “ham que et comportarà coproduccions i bolos” i ho considera “lícit, et pots inspirar del que sigui”, però ha descobert que seguint l’etiqueta molts creadors han acabat trobant una “manera de relacionar-se més propera als altres”, com pot ser treballar amb música en directe, ni que sigui amb un DJ, una evolució del folklore més antic on un toca, un balla i es fa la festa. “Com l’ecologisme o les qüestions de gènere, l’arrel s’ha convertit en un bon titular per desenvolupar un discurs”, conclou.
El fenomen de l’arrel no és exclusiu de la dansa. També l’experimenten la música, el circ, els titelles… i tantes altres arts. Com una taca d’oli, com totes les modes que funcionen. I que sigui per molts anys!
PROGRAMACIÓ RADICAL D’ARREL AL MERCAT DE LES FLORS
3 i 4 d’abril, MARIA DEL MAR SUÁREZ ‘LA CHACHI’: Lâs Alegrías
Del 4 al 6 d’abril, JUAN CARLOS LÉRIDA: Cher
5 i 6 d’abril, LAILA TAFUR: Maja y Bastarda
6 d’abril: ESBART ROCASAGNA, QUIM BIGAS I L’ESBORD: ERA, Enviró d’ERA i L’Hereu Riera
Del 10 al 13 d’abril: LAIA SANTANACH: Jarana
26 i 27 d’abril: VÍCTOR & RAÚL PÉREZ ARMERO: Rel i Grapa
De l’1 al 3 de maig, MANUEL LIÑÁN: Muerta de amor
