Un llistat de dramaturgues –contemporànies i clàssiques– que cal reivindicar avui i sempre.
Maria Aurèlia Capmany
Escriptora, pedagoga i política. Ara que es compleixen cent anys del seu naixement, val la pena recordar que Capmany és una de les escriptores més importants del segle XX, i, probablement, la intel·lectual catalana més gran. A més, és una figura clau en la recuperació del teatre català. Algunes obres que cal llegir: Vent de garbí i una mica de por – tota una fita de la dramatúrgia catalana-, o Tu i l’hipòcrita, entre d’altres.
Sarah Kane
A Sarah Kane li devem molt. Moltíssim. És una de les grans veus de la dramatúrgia contemporània, la que va marcar un canvi de paradigma. Una autora poc representada en el nostre país (fa poc hem pogut veure Blasted i no fa massa que es va estrena la Psicosi de les 4:48) que cal llegir una vegada i una altra. Arola acaba de publicar, per primera vegada en català, les obres completes. O sigui: no teniu excusa.
Lluïsa Cunillé
És una de les grans autores teatrals d’aquest país. El seu teatre, des que va començar a escriure a principis dels noranta, ha patit salts i metamorfosis que han contribuït a fer encara més ric el seu univers únic i inconfusible. Només cal llegir un parell de rèpliques per saber que estem davant d’una obra seva. Li devem tant, a la Cunillé, que fins i tot ha creat escola. Tres obres que cal llegir: Barcelona, mapa d’ombres, El bordell o Islàndia, que hem pogut veure fa poc al TNC.
Victoria Szpunberg
Una altra de les grans de l’escena. Nacional i internacional. I també una de les més representades i d’un estil inconfusible. El món de Spzunberg és bonic i grotesc, oníric i catastròfic. Un món que explora i trenca amb les convencions del teatre. Victoria Szpunberg és l’autora d’obres com La màquina de parlar – que es va poder veure a la Sala Beckett l’any 2007 i aquesta temporada al Maldà-, Boys don’t cry o L’onzena plaga entre d’altres. L’any 2013 va guanyar el Premi Max a autoria teatral catalana.
Angelica Liddell
L’hem vista sepultar-se viva rere una paret de maons i enfrontar-se als tancs de Tiananmen. Angélica Liddell és una de les veus més radicals de l’escena actual i un autèntic referent que ja ha creat escola. La representant d’un teatre violent i poètic que no deixa ningú indiferent. Algunes de les seves obres més aplaudides (aquí i allà) són: La casa de la fuerza, El año de Ricardo o Mi relación con la comida.
Cris Clemente
Vimbodí vs Praga, Volem anar al Tibidabo, Nit de ràdio 2.0, La nostra Champions. El teatre de Cris Clemente – una de les dramaturgues més populars i estimades del país-, és un teatre que emociona. Un teatre on rius pels descosits mentre encara se t’escapen les llàgrimes. Un teatre on tothom es pot sentir identificat. Clemente pertany, precisament, a una generació de dramaturgs i dramaturgues que no existiria (o seria totalment diferent) sense la influència de referents com Sergi Belbel, Javier Daulte o el gran Benet i Jornet.
