Sobre guardons i veredictes que perpetuen les regles del joc Auca#183
Qui guanya?
Els premis generen controvèrsia. De la lògica competitiva de la majoria de les gales es desprenen guanyadors i perdedors, encara que la nominació –com s’acostuma a dir– ja sigui també un reconeixement. Els Gaudí van sembrar una polèmica que encara cueja: una de les pel·lícules amb més estatuetes –Frontera– la dirigeix la presidenta de l’Acadèmia que atorga els premis, una carambola que planteja seriosos dilemes ètics. Judith Colell hauria hagut de retirar el seu film de la competició? Què passa amb les altres guardonades, Bruna Cusí (millor actriu) i Mercè Paloma (vestuari), no mereixen els honors? El cinema és un art col·lectiu, i en cada cinta intervenen centenars de persones. Els premis també acostumen a tenir veredictes plurals i participatius, però resulta innocent pensar que estan deslligats d’influències, favors i simpaties ancestrals. Per prevenir el dubte, tot allò de la dona del Cèsar.
Qui perd?
A vegades es guanya, però no sempre. Sirat, d’Óliver Laxe, el hype de la temporada, porta el vent de cara en la seva carrera cap als Oscars. Altres cintes com Romería, de Carla Simón, queden injustament en un segon terme mentre el temps col·loca les coses al seu lloc, i no sempre del costat dels guardons. Els premis fabriquen consensos, fins i tot cànon, construeixen un relat bastant més senzill que l’explicació raonada dels motius de l’excel·lència. Escollim una cosa o bé l’altra, o blanc o negre. Fins i tot els jurats fan concessions: no tots els veredictes són unànimes. Un reconeixement ajuda en termes de visibilitat, però pot fer nosa quan el llistó s’enfila fora de l’abast habitual. Com una altra dita popular ens adverteix, a la vida no tot són flors i violes.
Qui pot guanyar?
Les xarxes van plenes d’articles i mems sobre la convocatòria a la direcció del TNC. Un concurs, diem, com si la gestió d’un gran equipament fos un premi i no una feina ben exigent. La persona escollida per al càrrec veurà reconeguda la seva trajectòria i tindrà el poder de decidir els reconeixements més importants de cada temporada: qui treballa i qui no, qui ocupa les sales grans i les franges del calendari més sucoses. Les persones agraciades amb els alts càrrecs de direccions artístiques tenen, a més, el privilegi d’autoprogramar-se, habitualment amb més diners i recursos que la resta. Es pot entendre la direcció dels grans equipaments com una carta blanca d’accés a tots els guardons, però, atenció, també un comodí per ser el blanc de totes les crítiques.
Qui té les de perdre?
Ens diem que la cultura ha de ser un mirall de la societat, i de fet ho és. Un reflex evident: molts professionals del sector pateixen precarietat, invisibilitat i condicions injustes. Mentrestant, com passa a tot arreu, uns quants controlen la major part dels recursos i prenen les decisions fonamentals sense un mínim de consens. Encara que organitzem concursos públics, les fórmules per escollir els alts representants culturals disten molt de ser eleccions democràtiques, obertes i transparents. De poc serveix premiar obres “insubmises” si neixen dins les estructures jeràrquiques que pretenen combatre. Només si reescrivim les regles del joc canviarà el palmarès.
