Bases, barems i silencis: el sistema d’elecció dels grans gestors públics no fomenta el debat Auca#180
Concursar
A principis de setmana, Santi Fondevila encetava un meló important: la tria de les direccions dels grans, mitjans i petits equipaments públics. Com s’escullen les persones que han de liderar els projectes escènics del país? Generalment per concurs, però quin tipus de concurs? És inevitable fer-se preguntes sorrudes i mirar a Europa a la recerca d’una fórmula màgica que no existeix. A diferència de Madrid, a casa nostra la designació a dit no s’estila, per sort. Les direccions, en aquest sentit, es desvinculen de l’acció política i això garanteix una certa independència i llibertat (tot és discutible, esclar). Els concursos, però, tal com estan plantejats, tampoc són una festa de la democràcia.
Jurar
Tendim a establir jurats amb més o menys publicitat (qui escull els escollidors, heus aquí una clau) i organitzem concursos altament burocratitzats, no sempre dotats de la transparència adequada. La justificació de la tria final s’acostuma a despatxar mitjançant un grapat de línies escrites en nota de premsa. Tampoc s’acostumen a fer públics els projectes guanyadors, no sabem per quina raó. En altres casuístiques, una comissió d’experts eleva un grup de finalistes i acaba triant un gestor polític, o un patronat en el millor dels casos. Tot plegat es podria fer amb més cura i neteja. Un procés participatiu seria una idea engrescadora, revolucionària fins i tot. Teatre i democràcia, recordem, són cosins germans des de l’antiga Grècia.
Triar
Per què Julio Manrique dirigeix el Lliure i no Borja Sitjà? Per què Leticia Martín Ruiz i no Àlex Rigola al capdavant del Festival Grec? Etcètera. La pròxima convocatòria rellevant serà la direcció del TNC. Si ens remuntem a 2012, vam conèixer gràcies a la premsa algunes candidatures (Xavier Albertí, Oriol Broggi, Josep Maria Mestres, Joan Ollé i Carme Portaceli), fins i tot vam poder llegir projectes, com les destacables 300 pàgines que van fer guanyador Albertí. Quan en plena pandèmia Carme Portaceli va ser escollida no va haver-hi tant de rebombori, no es van fer públics els noms de les altres persones aspirants, no vam tenir espai per a la reflexió pública (la llei blinda la privacitat en els concursos). A l’expectativa de conèixer les bases del pròxim concurs del TNC –un altre gran meló– esperem que l’elecció, com a mínim, serveixi per reflexionar sobre el teatre que volem per al país. Es pot debatre sense fer sang, per descomptat, i ningú s’hauria d’avergonyir per no ser la persona triada.
Debatre
En una societat que es vol democràtica, que té la intenció de ser-ho, ens fan por els concursos oberts de bat a bat. S’han de trencar les lògiques de la política que diuen que amb un vot cada quatre anys ja n’hi ha prou. Confiem en els experts dels jurats, en patronats i consells d’administració, fins i tot amb la bona voluntat del tècnic o polític que pren la decisió final. I la resta? El públic sobirà decideix amb la seva entrada quin espectacle tria. Els espectadors, però, en cap cas tenim veu ni vot per escollir les persones que, amb diners públics, fixaran l’orientació dels grans centres de producció. Ara que ja comencen les travesses al TNC, seria positiu avortar el reialme de les xafarderies i posar llum i taquígrafs a cada passa que es doni. Benvingut sigui el debat públic.
PD: 24 hores després de publicar l’article, el TNC anuncia la convocatòria del concurs per cobrir la plaça de direcció artística, que indica que es mantindrà “la confidencialitat de les candidatures durant el procés, amb publicació únicament del nom de la persona seleccionada“.
