La temporada 2026/2027 serà l’última de Carme Portaceli com a directora del Teatre Nacional de Catalunya. Han passat sis anys des de la primera. Per què sis anys? Doncs perquè algú de la Conselleria de Cultura o del consell d’administració del teatre va decidir que calia reduir la durada dels contractes de direcció que des de la inauguració, com en altres teatres, eren de vuit anys amb dues tandes de quatre. Per què ho van fer? El pròxim semestre hi haurà concurs.
A Europa són normals els concursos i la durada no baixa de vuit anys
Quin és el temps ideal per assegurar el desenvolupament d’un projecte artístic? És certa la teòrica equanimitat d’un jurat d’entesos en la matèria? És garantia d’encert? Fins a quin punt les derives de la societat, les modes o els anhels d’uns o altres grups no marquen límits invisibles per als possibles candidats? Com influeixen les discriminacions positives en les eleccions? Per què hi ha tanta por de la designació directa? A Europa, que en qüestions culturals ens porten avantatge, són normals els concursos i la durada no baixa de vuit anys, i en alguns casos pot arribar als deu anys. Fins i tot n’hi ha alguns que fa anys i panys que són al càrrec, com és el cas de Thomas Ostermeier al capdavant de la Schaubühne de Berlín, on va entrar el 1999.
Massa preguntes, no? Si ja de per si la figura del concurs és qüestionable en la mesura que delega sobre un jurat més o menys competent la responsabilitat, o la irresponsabilitat, de la decisió que se suposa que correspondria al polític de torn, el cas és que a Catalunya no sempre es fa servir el mateix patró per omplir la direcció dels teatres públics. Vegem-ho. Hi ha espais, com el TNC, el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors que van convocant concursos des de fa uns anys, però n’hi ha d’altres, com la Beckett, que conserva des de fa anys una direcció inalterable que, això sí, ha col·locat la sala i el seu Obrador entre les entitats més capdavanteres d’Europa. I no passa res, com al Tantarantana, regit per una direcció hereva de l’anterior, quan encara no era propietat municipal: el més pur estil dinàstic. O el cas del Teatre Auditori Emma Vilarasau de Sant Cugat, que va convocar un concurs públic per a la direcció i al cap d’uns mesos el va anul·lar i va procedir al nomenament directe de l’actual directora. Curiosament, l’Ajuntament de Sant Cugat sí que ha convocat un concurs per al càrrec de responsable de la programació del teatre.
I una última pregunta: què passarà amb l’Antic Teatre, adquirit ja per l’Ajuntament i que és el que és per la direcció de Semolina Tomic. Un concurs obriria el camí a canvis que podrien desvirtuar una línia de treball molt concreta i molt única a la ciutat. Ja ho veurem. En qualsevol cas, caldria unificar el sistema i repensar els límits temporals.
