Amb les distopies multiplicant-se a l’escena, el director del Festival d’Avinyó estrena al Lliure una faula del 2077, mentre La Perla 29 desplega un cor de testimonis entre dos mons Auca#179
Com a casa
Tenim la sort que Barcelona s’hagi convertit en una de les parades habituals d’un dels creadors més en forma de l’actual panorama europeu, Tiago Rodrigues, autor de peces com By Heart, Sopro i Caterina e a beleza de matar fascistas. El director del Festival d’Avinyó es va estrenar la temporada passada en la nostra llengua amb la remuntada del text Cor del amants, una filigrana interpretativa d’emocions al límit que van brodar Joan Carreras i Marta Marco. L’estiu passat, a més, amb Hécube, pas Hécube, el portuguès va aixecar el llistó del Grec amb una cloenda de nivell europeu, una versió punyent del clàssic d’Eurípides amb clatellades ben contemporànies a la deixadesa dels polítics. La raó és que, sigui amb el passat compartit o amb el futur imaginat, les lectures de Rodrigues sempre tenen un fibló afilat que apunta al present, i pica.
Ciència-ficció
Dimecres es va estrenar La Distance, obra epistolar que s’ambienta l’any 2077, futur distòpic gens esperançador en què els éssers humans escapen a Mart per crear una nova societat desmemoriada i alienada. En el seu retorn al Lliure, Rodrigues beu de la millor tradició de la ciència-ficció, la que parteix de temps convulsos per fer projeccions llunyanes que serveixen per emmirallar el present: profetitzar pessimisme perquè pugui servir de revulsiu, de catarsi dels nostres dies. La faula política del text projecta un món sacsejat per recurrents esfondraments socials, on les velles repúbliques competeixen contra les corponacions. No, no es tracta d’una nova entrega de Star Wars ensucrada per Disney, al contrari, Rodrigues trasllada el conflicte al plànol més íntim, política extraterrestre encarnada a través de la relació d’un pare i una filla que viuen en planetes diferents. La Distance és una lucidíssima radiografia de les relacions familiars, dels perills d’abandonar la memòria compartida. S’intueix el risc real i viu que planteja, també als nostres dies, la falta d’horitzons compartits, que el salt generacional acabi generant universos paral·lels que es distancien com les òrbites de planetes llunyans. A vegades cal recórrer grans distàncies per saber on som, d’on venim. Això de roda el món (o espai) i torna al Born.
Gènere d’urgència
El futur com la gola d’un llop, la distopia, projeccions apocalíptiques, gairebé mai esperançadores: semblaria que venen mal dades. En tenim abundants exemples teatrals recents de mirades en perspectiva com Ai, la misèria us farà feliços, de Gabriel Calderón; El futur, de Joan Yago; Arribaràs i serà de nit, de Marc Artigau; Supersapiens, de Roc Esquius; i altres a punt d’estrena com Riure caníbal, de Las Huecas i L’últim àtom, de Jordi Oriol (al maig). Trobem també clàssics recents com La màquina de parlar, de Victòria Szpunberg i o La nau, de Benet i Jornet. Sense passar per alt, i sense ànim de ser exhaustius, les brillants finestres cap a mons paral·lels obertes per Beckett, Pinter, Churchill, Kane, amb realitats que tenen textura de malson i es despleguen com una profecia autocomplerta. La ciència-ficció (Asimov, C. Clarke, Bradbury) va brillar en temps de la Guerra Freda, al llarg del violent segle XX, i ara el gènere torna amb força com un recurs d’urgència per taponar la ferida d’un temps sense esperança. Imaginem realitats paral·leles o distants com una via per escapar del catastrofisme. És la mort de la utopia un senyal de derrota imposada?
Antídots de realitat
Per combatre el desànim, vacuna contra el nihilisme. La pròxima dosi de Tiago Rodrigues que tindrem a Barcelona arribarà a través de La Perla 29. Cristina Genabat signarà la seva primera direcció escènica amb En la mesura de l’impossible, versió local d’un muntatge original que vam poder veure a Temporada Alta. A partir del 27 de febrer, la Biblioteca de Catalunya tornen a cobrar vida els testimonis reals d’una colla de cooperants humanitaris. Igual que amb La Distance, a Rodrigues li torna a preocupar la comunicació entre universos paral·lels. Segons m’explicava fa uns mesos en entrevista, En la mesura de l’impossible es crea a partir de “l’experiència de les persones que viuen entre dos mons: un, on la gent té accés als drets fonamentals, i l’altre, sovint marcat pel conflicte o per catàstrofes naturals, on no hi ha accés ni tan sols al més essencial (…) una peça que tracta sobre el llenguatge i la manera com transmetem el patiment”. Al capdavall, tant si imagina Mart com si evoca els camps de refugiats, Rodrigues fa servir el teatre per aterrar-nos a l’únic lloc compartit on encara es pot fer alguna cosa: el present, la més irreal entre les distopies possibles.
