Atresbandes, Quim Bigas i Mehdi Dahkan destaquen en una edició que convida el públic a deixar-se sorprendre, però també deixa en l’ambient alguna oportunitat perduda.
És ben sabut que el joc és inherent a l’ofici d’intèrpret, fins al punt que en un bon grapat de llengües el verb que designa totes dues accions és el mateix (to play en anglès, jouer en francès o spielen en alemany). Però si hi ha alguna disciplina en què el joc és absolutament indispensable és aquella que mai ens posarem d’acord per designar: l’escena híbrida, el teatre postdramàtic, radical, experimental, els nous formats… o les noves tendències, per recórrer a la denominació que utilitza el TNT. Sense el joc, sense la voluntat de provar, d’arriscar, de divertir-se… la meitat de les propostes que programa el festival no existirien. És per això que aquest any el TNT ha triat com a lema “Prohibit no jugar”, en una clara invitació, adreçada també al públic, a aparcar els prejudicis i les inhibicions i a acostar-se a la modernor amb ment oberta.
Prohibit no imaginar
Jugar és, per exemple, imaginar una peça escènica destinada a un públic format exclusivament per gossos (la programaria, el TNT?). O especular amb una possible adaptació teatral de La metamorfosi de Kafka protagonitzada per Penélope Cruz. Això és el que fan els Atresbandes, sens dubte una de les companyies de casa nostra que més en saben, de jugar. A Impossible imaginar res, es dediquen a desmentir el títol de l’espectacle amb una proposta que explora les mil i una possibilitats de trencar el silenci i la foscor. Albert Pérez, Guillem Gefaell i Mònica Almirall enfilen una dissecció formal dels elements que componen una peça teatral (el fosc inicial, les transicions, la composició musical, el disseny de llums) en un muntatge que precisament se’n nodreix per fer volar la imaginació. El resultat és un espectacle fortament visual, un seguit de quadres escènics dominats per les formes i els colors, mentre una veu en off afegeix una dimensió metateatral a la peça preguntant-se, per exemple, què deu estar passant pel cap dels espectadors. És inevitable, tot plegat ens remet a El Conde de Torrefiel, sí, però en una versió molt més lúdica i amarada d’humor.
Ser-hi i no ser-hi
De retruc, l’espectacle d’Atresbandes subratlla el component d’experiència, de ritual, inherent a les arts vives, en contraposició amb el cinema. Elena Carvajal també uneix aquests dos mons a I was told not to make eye contact with Tom Cruise, que, molt encertadament, es va presentar al plató 3 de l’ESCAC. El títol prové d’una entrevista que The Guardian va fer fa uns anys a Jill Goldston, una reconeguda figurant que al llarg de la seva carrera va aparèixer en prop de dues mil pel·lícules. Carvajal, artista resident d’aquesta edició al TNT, se serveix de la figura de Goldston i de la professió d’extra per a reivindicar l’existència discreta d’aquells que sempre queden fora de focus i que, malgrat ser imprescindibles, mai no reben cap reconeixement. Carvajal enceta la peça fent-se invisible, convertida en una roca, com qui fa d’arbre número tres a la representació de final de curs a l’escola. Després ens parla de les seves experiències com a figurant (posar-se una disfressa de seitó en una festa d’empresa compta com a figuració?). I acaba projectant un curtmetratge de divuit minuts sobre la feina de Jill Goldston. Mirades d’incredulitat i desconcert entre el públic (“deu ser que no sóc prou modern”, deia un espectador a la sortida). I la sensació que el millor de la peça ha estat, precisament, el curtmetratge d’Anthony Ing.
Vanishing act
L’anonimat dels figurants els fa pràcticament invisibles a ulls de l’espectador. I és precisament això el que Quim Bigas es proposa a (cau): desaparèixer. En un món hiperconnectat, que ens exigeix una presència gairebé constant, activa, fer-se fonedís pot resultar, més que una temptació, una necessitat. El títol de la peça funciona com un joc de paraules (de nou la importància de jugar): d’una banda al·ludeix a la idea de refugi, d’amagatall, i alhora fa referència als objectes que plouen (cauen) sobre l’escenari i que Bigas utilitza per ocultar-se. Però desaparèixer no és tan fàcil, i l’exercici coreogràfic de seguida es revesteix de tendresa, com quan la canalla es tapa els ulls convençuda que així ningú no els podrà veure. Bigas torna a explorar la relació entre el cos i l’espai, però ara es tracta d’un espai que no vol ocupar, i d’aquesta incomoditat, mal gestionada, en resulta un exercici poètic, còmic, amb el Vanishing Act de Lou Reed com a banda sonora. I parlant d’espai, no ens podem estar de mencionar Xesca Salvà (espai escènic) i Pau Matas (espai sonor), dues presències que també intenten passar desapercebudes.
A hòsties
Igor Shugaleev és bielorús. Agniete Lisičkinaite, lituana. La guerra a Ucraïna ha enfrontat els seus països i ha tingut un impacte directe en la trajectòria dels dos performers, que han decidit col·laborar en una peça que té un valor més polític que no pas artístic. L’espectacle es construeix com un espai de tensió entre els intèrprets: Lisičkinaite, que en el seu dia va decidir que no tornaria a treballar amb artistes russòfons, exigeix a Shugaleev un acte de contrició. No en té prou que s’hagués d’exiliar per haver participat a les protestes contra Lukaixenko. No el considera com una víctima de la repressió política. No hi veu més enllà de la seva condició de bielorrús, cosa que el fa, segons ella, automàticament culpable. El debat és interessant: existeix la responsabilitat col·lectiva? Clap & Slap és una peça sobre el risc, la llibertat i les diferències, a partir de l’intercanvi eminentment físic, violent, entre els dos cossos. Però el rerefons polític no troba una translació igualment estimulant sobre l’escenari. La peça deixa un regust insípid, d’oportunitat perduda.
Dinamita a les places
La presència internacional d’aquest any la completen dues propostes del TNT a les places, un conjunt d’espectacles gratuïts per acostar el festival a la ciutat i fer-lo més visible. Al capdavall, si es tracta de jugar, els carrers i les places són el lloc ideal per fer-ho. A Oxímoron, el colombià Checho Tamayo agermana dansa i futbol per qüestionar la dualitat entre masculí i femení. I a Kms of resistance, el creador marroquí Mehdi Dahkan (Cie. Jil Z) presenta un intens exercici coreogràfic on un dret tan bàsic com respirar es converteix gairebé en una forma de resistència. Quan la respiració deixa de ser un gest íntim, individual, i esdevé un alè col·lectiu, compartit, pot aspirar a plantar cara a la censura i la repressió (la peça deixa imatges tan potents com la del genoll que va segar la vida a George Floyd). El que està clar és que els crits dels intèrprets van aconseguir l’objectiu de fer més visible el festival, si més no per als veïns que van treure el cap per la finestra sense acabar d’entendre què era aquell escàndol. Ells també devien pensar que no eren prou moderns.
