La relació entre la política i el teatre sempre ha estat un camp de mines. Als anys del teatre independent, l’escena catalana va polititzar-se per lluitar contra una dictadura salvatge i somniar un món millor, que encara no ha arribat.
Més tard, vingueren els relativismes dels 1980-1990, en què tot el que feia olor d’ideologia era bandejat amb fórmules experimentals i temàtiques aquoses. Arribats al nou segle, després de superar els cants de sirena de la postmodernitat i davant de l’enduriment dels discursos de l’odi, es pot observar un nou acostament a la política, entesa –a la manera de Hannah Arendt– com la construcció d’una vida lliure en comú.
El Congrés Internacional Nou Teatre Polític: memòria col·lectiva, realitat i gènere (UAB, 1 d’octubre; IEC, 2 d’octubre) es proposa d’analitzar com la dramatúrgia catalana del segle XXI ha obert una nova dimensió política. Parteix de la convicció que, amb el canvi de mil·lenni, l’escena catalana ha fet una virada cap a un teatre que deixa d’amagar-se darrere formalismes i trenca una llança a favor d’apropar-se a les problemàtiques socials i polítiques contemporànies. No ho fa, en general, des d’uns pressupòsits ideològics més o menys doctrinaris, sinó des de perspectives i intencions molt diverses. A més, coincideix en aquesta tendència amb el que passa en altres realitats escèniques.
L’equip del projecte d’investigació que és a l’origen d’aquest congrés va partir d’una hipòtesi inicial inspirada en l’assaig Contre le théâtre politique (2019), d’Oliver Neveux: la formulació d’un presumpte nou teatre polític (NTP) en l’escena catalana es concretaria en dramatúrgies sobre la memòria col·lectiva, la realitat actual i la qüestió de gènere que, tot i la seva diversitat estètica, tendeixen a mantenir-se dins dels consensos sociopolítics dominants més que no pas a impugnar-los. Centrem l’atenció, de manera prioritària, per bé que no exclusiva, en una selecció de dramaturgs i companyies, textos i espectacles, que considerem representatius d’aquests tres eixos.
Organitzat pel Centre de Recerca en Arts Escèniques (CRAE-UAB), el congrés comptarà amb la participació de tres ponents per invitació: Simone Trecca (Università Roma Tre), que tractarà del teatre com a lloc de memòria democràtica; Muriel Plana (Université de Toulouse Jean-Jaurès), que versarà sobre les condicions d’un teatre polític contemporani, i José Luis García Barrientos (CSIC), que abordarà els problemes teòrics entre teatre i realitat. Completen el programa una conferència escènica de la companyia Atirohecho sobre què s’aprèn fent teatre polític i una ponència de cloenda de Jordi Coca (Institut del Teatre, CRAE-UAB), que s’interrogarà sobre el “teatre no polític”.
Memòria, realitat i gènere
Respecte a l’eix memòria col·lectiva, constatem que hi ha un conjunt considerable d’obres que han rescatat del passat alguns dels episodis més traumàtics de la Guerra d’Espanya, la dictadura franquista i la soi disant Transició espanyola. Les aportacions al congrés poden ajudar a precisar-ho i matisar-ho millor. Van des d’anàlisis panoràmiques de l’escena mallorquina del segle XXI, que ha sabut afrontar la memòria col·lectiva amb valentia i originalitat, fins a incursions en la dramatúrgia de Davide Carnevali, Llàtzer Garcia o Tecla Martorell, tot passant pels muntatges teatrals de textos de Wajdi Mouawad o de la companyia Farrés Brothers.
A propòsit de l’eix realitat, també advertim que hi ha diverses dramatúrgies que, presentades amb l’etiqueta de “teatre polític”, “teatre documental”, “verbatim” o similars, han intentat respondre amb més o menys encert a la demanda creixent d’una escena molt més atenta a les problemàtiques del present. Les comunicacions que s’inscriuen en aquesta línia poden aportar noves clarícies. Se centraran en les obres de Davide Carnevali, Jordi Casanovas, Clàudia Cedó, Lluïsa Cunillé, Juli Disla, Josep Maria Miró o Joan Yago, i en les propostes escèniques de Roger Bernat / Roberto Fratini o de les companyies Les Impuxibles i La Inestable.
Pel que fa a l’eix gènere, ens adonem que les nombroses veus d’autoria femenina que han emergit amb força duen als escenaris una visió crítica del sistema patriarcal i de les injustícies de les societats actuals, i també introdueixen noves mirades sobre el cos i la sexualitat. És un dels factors més inèdits i innovadors de l’escena catalana de les darreres dècades. Les intervencions previstes en el congrés exploraran no tan sols l’obra de dramaturgues com ara Marta Buchaca, Sarah Kane i Queralt Riera, sinó també temàtiques poc tractades en les nostres latituds: el llegat de Marina Abramović, els cossos dissidents, el teatre lèsbic o l’escena queer.
En definitiva, aquest congrés convida a analitzar i debatre en profunditat sobre dramaturgs i companyies que, en una bona part dels casos, estan en actiu i, malgrat les diferències, tenen en comú la fal·lera per la res publica. En les indagacions teòriques prèvies de l’equip del projecte hem pogut delimitar una intuïció inicial: el NTP és estèticament divers i ideològicament plural; no admet condicionants ni límits. Caldrà veure si les intervencions previstes també ho abonen. De fet, ens alegra que el NTP sigui així i estem convençuts que, com més contribucions fem a la recerca sobre la creació actual, més afavorirem una escena catalana inquieta i suggestiva, autoexigent i indòmita.
