Tot i que el lema de la 46a edició era “celebrem”, les recents transformacions i la vaga de l’off obliguen a repensar la relació del carrer amb el seu esdeveniment de referència Auca#208
El conflicte
No hi ha mai dues edicions iguals, però la d’enguany marca, si més no, un punt d’inflexió. La vaga dels artistes de l’off ha estat el fet més noticiable de la 46a edició de FiraTàrrega que va abaixar el teló diumenge, un conflicte que pot interpretar-se com la punta de l’iceberg de les transformacions recents del gran esdeveniment de les arts de carrer. En els darrers anys, l’organització ha apostat per recentralitzar la programació al centre de la ciutat. Més espectacles oficials, menys espai per als artistes espontanis que es reivindiquen com “l’ànima de la fira” i fan una crida perquè els seus “drets siguin respectats”. L’organització argumenta que va tenir coneixement de les demandes quan les protestes ja estaven convocades i es mostra plenament oberta al diàleg. “Podem conviure i som complementaris”, va remarcar Abigail Ballester, directora executiva en el seu primer any en el càrrec. El fet és que en quatre dies passen moltes coses a la capital de l’Urgell, tot un coll d’ampolla artístic, una ciutat de prop de vint mil habitants que, entre públic, artistes i professionals, veu més que duplicada la seva població. A sobre d’aquest gegant que camina i gairebé mai trontolla es crucial fer-se veure, destacar i guardar l’espai que cadascú ocupa.
L’altra fira
L’off funciona com una FiraTàrrega paral·lela i autogestionada. Cada matí, els artistes sortegen espais i horaris; no cobren caixet i passen la gorra després de cada funció. És un fenomen espontani gairebé únic en un context català i estatal en què actuar al carrer està de facto restringit per les traves burocràtiques. L’organització facilita als artistes off un magatzem i una interlocució tècnica, recursos sempre supeditats a les necessitats de la programació on. Enguany disposaven de 1.066 franges: divendres en van sobrar, però dissabte, el dia gran, prop d’un terç del centenar d’artistes que s’hi van presentar es va quedar sense espai. L’aturada de dissabte va esmorteir l’ambient i va deixar places i racons emblemàtics mig buits. Ho va notar sobretot el públic més espontani, que no compra entrades ni vol fer cues. L’espontaneïtat de fet és la gran virtut de l’off i també el seu principal defecte: no existeix cap supervisió artística i algunes propostes no assoleixen uns mínims. Entre les reclamacions, més espais, recuperar franges perdudes i millorar les condicions tècniques. Després de reunir-se amb la Fira i l’Ajuntament, els off van tornar diumenge amb onze hores addicionals a la plaça dels Àlbers i el compromís d’abordar el conflicte el 2027. Amb certa sobreactuació en les consignes, fan bé de reivindicar-se. Més que “l’ànima”, l’off ocupa un lloc destacat en el paisatge de la fira que l’organització farà bé de cuidar i preservar.
Cop de puny
Si la vaga de l’off no hagués ocupat les portades, totes les cròniques de l’edició obririen amb l’encert de l’espectacle inaugural. Fa temps que ho diem: des de les arts de carrer, Kamchàtka s’ha guanyat un lloc entre les millors companyies del teatre català. Incontinuo no només ho confirma, sinó que n’eixampla l’ambició. El col·lectiu salta al gran format sense renunciar al batec que recorre tota la seva trajectòria: els moviments migratoris, presentats com una experiència que ens interpel·la i ens arrossega a posicionar-nos des de l’empatia. La vuitantena de participants dona cos al salt d’escala que pot arribar a implicar a directament a dos mil espectadors. La música en directe i, sobretot, l’extraordinari disseny de so sostenen una factura tècnica impecable. Tot està al servei d’un cop de puny a l’estómac, catarsi teatral pura d’una contundència política que evita el pamflet. No convé explicar-ne gaire més: cal viure’l i assumir des de la contemplació i l’emoció el paper simbòlic que atorga l’espectacle. En temps d’una extrema dreta que alimenta els discursos de l’odi, l’experiència col·lectiva d’Incontinuo és una resposta a l’altura del desafiament. Gran aplaudiment per a la fira per tocar de peus a terra en els debats crucials. Programadors, porteu-lo arreu, feu-nos el favor.
Pòquer d’asos
Altres perles que marquen el pols artístic de l’edició. Àngel Duran va convertir el seu Manifesto (adaptació al carrer de Monument) en una celebració insubmisa. Cinc cossos invoquen l’esperit de les subcultures des d’un treball físic precís i una coreografia efectiva i cridanera, sense convertir la rebel·lia en un simple posat. Una altra de les revelacions de FiraTàrrega ha estat Llum de Fideu, artífex del recordat Sfumato. Al nou Aquí, només tres intèrprets, unes màscares hipnòtiques i la complicitat del públic basten per rodar una pel·lícula. El carrer filmat com a dispositiu de memòria col·lectiva, pura emoció compartida. El debut amb més força correspon als Urko Maschinen: Vol.1 és un espectacle itinerant sucós, una peça que domina els codis del carrer mitjançant clown, enginy mecànic i poesia visual. Connexió immediata amb el públic en l’estrena d’una companyia que caldrà seguir de prop. Per la seva banda, els valencians Maduixa van confirmar l’ofici amb Dominare, duet d’una precisió extraordinària que posa els cossos al límit emocional per parlar del poder i la submissió. Sentiment en combinació amb un original dispositiu elàstic, una peça que farà un llarg periple per festival de tots els pelatges.
Europa a prova
Una altra de les grans novetats de l’edició ha estat la primera edició de l’In Situ Focus #1, una iniciativa de la xarxa europea que acompanya i impulsa artistes emergents que treballen en l’espai públic. Que FiraTàrrega n’hagi estat el primer aparador reforça la seva posició internacional i ofereix a les set propostes seleccionades una plataforma per circular per Europa. Entre la tria, Extra Motivated People, de LosInformalls, un solo participatiu entre la música, la dansa i la provocació, una proposta que ha de rodar més i aprendre a mesurar tant les possibilitats com els riscos de deixar-se en mans dels espectadors. El punt més alt del Focus va ser KMS of Resistance, de Cie. Jil Z, coreografia d’una potència abassegadora, amalgama de respiració i gestos que busquen alliberar-se per a formar un cant a la resistència col·lectiva. Ens quedem també amb la reflexió sobre el masclisme simbòlic de Hollywood present a la peça Mission Arnold Schwarzenegger, de les austríaques KRA, un rodatge cinematogràfic en directe que converteix el públic en equip de filmació per qüestionar, amb humor, la cultura del cotxe i la confiança en l’heroi musculós. Malgrat els encerts visibles, el conjunt de les propostes del focus In Situ obliga a revisar la curadoria. unreal state es quedava en un itinerari guiat per una aplicació amb molt poca substància; Guerret El Anz no passa d’un concert atmosfèric amb escassa densitat escènica, i Parades, de Hyacinthe Hennae, vorejava el nivell amateur en el complicat escenari de la plaça Major. Acompanyar processos implica assumir riscos, però presentar-los en un aparador internacional exigeix distingir entre una obra en creixement i una proposta que encara no està madura.
A correcuita
Impossible arribar a cobrir els 57 espectacles —vint estrenes absolutes— encara que ara tots els escenaris es concentren al centre. Saltem d’un espai a l’altre a correcuita i, a les piscines, It really hurts when your head hits the concrete, de DeRonde/Deroo, ens sacseja amb un treball físic prodigiós i una faula incòmoda sobre les relacions de dependència i poder. D’allí, cap a l’església de la Mercè, on Penique Productions converteix Entre la pell i la màscara en una instal·lació plàstica impressionant i, probablement, la imatge més instagramejable de la Fira. Un buit sobtat a la graella ens permet encabir Un’we, d’ERTZA, una sorpresa que aborda amb intel·ligència i humor l’explotació dels riders. Entre les enormes cues d’accés als espais del Reguer, paga la pena l’original barreja de circ i flamenc d’Alboroto, de Truca Circus. I com no arribem a tot, a la llista de pendents ens anotem els espectacles que recomane els companys de la premsa: Refugi, de Manolo Alcántara; Rose Bif, de Sarah Anglada, i Entre bous i vaques, de La Côte Folle. Com és costum, un altre any hem fet tots els quilòmetres possibles, entrevistes i visites a la Llotja professional per copsar l’ambient de mercat. Amb tot, només arribem a una petita part del programa oficial, i no, tampoc enguany hem tingut temps d’encabir cap espectacle de l’off. També els periodistes ens ho hauríem de fer mirar. Llarga vida a l’Off.
