Conversem amb el director del Festival d’Avinyó a propòsit de la seva visita a Temporada Alta i el nou espectacle que prepara per al Teatre Lliure Auca#130
Contestatari
És el primer director no francès al capdavant de l’icònic Festival d’Avinyó, una mostra que amb ell ha reforçat el seu esperit contestatari i la seva voluntat cosmopolita. Com a creador és una de les figures més cobejades d’Europa pel seu teatre bellugadís en el format, compromès en el discurs i escorat cap a l’emoció. En la que serà la seva temporada més catalana, Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977) visita Temporada Alta mentre prepara per al Lliure el seu primer espectacle en la nostra llengua. Ens ho explica en una fluida conversa en què posa en pràctica el seu proverbial do per als idiomes.
“El repte artístic és que l’emoció no tapi la complexitat, i que la complexitat no anul·li l’emoció”
Experiències extremes
El vam conèixer amb la desconcertant desconstrucció de Shakespeare d’António e Cleópatra, més tard ens va ensenyar a recitar des del cor amb la participativa By Heart, per plantejar després a Sopro un emotiu homenatge a l’última apuntadora. Ara ens presenta Dans la mesure de l’impossible (Girona, 20 d’octubre) un colpidor relat documental basat en testimonis reals de cooperants internacionals: “Més que el fenomen de l’ajuda humanitària, em va impactar l’experiència de les persones que viuen entre dos mons: un, on la gent té accés als drets fonamentals, i l’altre, sovint marcat pel conflicte o per catàstrofes naturals, on no hi ha accés ni tan sols al més essencial. Em preguntava com aquestes persones gestionen situacions tan extremes i si la seva experiència pot enriquir als que vivim una situació més estable. L’obra és una col·lecció de testimonis autèntics, centrats no en el patiment en si, sinó en com aquestes persones recorden i narren les seves experiències. És una peça que tracta sobre el llenguatge i la manera com transmetem el patiment”.
Complexitat i emoció
Quatre intèrprets barregen llengües entre una escenografia canviant que recorda les tendes d’un campament, contrasta el ritme pausat amb l’horror d’algunes de les escenes narrades: “Una de les coses que ens van demanar molts dels treballadors humanitaris era que l’obra no simplifiqués les seves històries, que l’emoció no tapi la complexitat, i que la complexitat no anul·li la possibilitat d’emoció. La petició em va impactar profundament i resumeix el gran desafiament que se’ns plantejava com a artistes. Calia preservar les històries sense caure en el sensacionalisme o la banalització del sofriment, i crec que per això l’obra connecta tant amb el públic. No només tracta del món de l’ajuda humanitària, sinó també de la dificultat de compartir experiències amb els altres”.
Retorn als orígens
“Cor dels amants [Teatre Lliure, a partir del 25 d’abril] va ser el primer text que vaig escriure per a teatre, l’any 2007, basat en una experiència autobiogràfica a la qual vaig afegir elements ficticis. Volia explicar una història d’amor a través del pas del temps, com supera una parella una experiència propera a la mort. És una reflexió sobre la vida, el temps i l’amor, amb un llenguatge molt musical, on els actors parlen alhora, com un cor. Quan se’m va presentar l’oportunitat de treballar amb intèrprets de Barcelona, com en Joan [Carreras] i la Marta [Marco], vaig trobar que tenia molt sentit fer-ho en català. És com una extensió de la meva relació amb la vostra escena, especialment amb institucions com el Lliure i festivals com el Grec i Temporada Alta. És una experiència molt rica treballar amb una llengua que no parlo fluidament però que comprenc, i això dona una nova vida a Cor dels amants”.
Avinyó a la catalana
“Vaig quedar sorprès en saber que Història d’un senglar era la primera obra íntegrament en català presentada en gairebé 80 anys d’història del Festival d’Avinyó. És fascinant que sigui la pionera una obra escrita per un uruguaià, basada en un clàssic anglès. La combinació de llengües i cultures és una gran riquesa per al festival. L’obra va tenir molt d’èxit, especialment gràcies a l’actuació de Joan [Carreras], que va captivar el públic, un cometa que deixa una empremta inesborrable […] Tot i que a Avinyó als últims anys han tingut una presència especial companyies com Mal Pelo o Baró d’evel, el teatre de text català necessita ser més visible en escenaris internacionals. Espero poder aprofundir en la connexió ara que tinc l’oportunitat d’estar uns mesos treballant a Barcelona”.
Contestació
“La meva arribada al Festival d’Avinyó es va produir en un moment complex per a la societat francesa, especialment amb l’auge de l’extrema dreta. Ser el primer director no francès en la història del festival ja és significatiu, i aquest fet ha coincidit amb eleccions polítiques molt polaritzades. Durant el festival, vam decidir organitzar una jornada de reflexió sobre la democràcia, arran de l’amenaça real que l’extrema dreta pogués arribar al poder. Em va semblar una resposta lògica i necessària, ja que el Festival d’Avinyó sempre ha estat un espai progressista i republicà, arrelat en valors com l’antiracisme, el feminisme, l’ecologisme i, per descomptat, l’antifeixisme. No crec que aquell acte fos polèmic per prendre una posició política clara. Va ser una mostra de fidelitat als valors històrics del festival. A més, en un context de polarització extrema, amb discursos manipuladors, sobretot des del populisme d’extrema dreta, em sembla crucial que el festival activi una de les seves funcions: combatre la simplificació de la realitat i celebrar la riquesa de la diferència”.
Democràcia i tolerància
“Soc fill d’un periodista que va fugir de la dictadura feixista a Portugal, travessant Espanya a peu per arribar a França. Per tant, no puc evitar sentir una responsabilitat personal perquè països com França segueixin sent llocs que acullin persones com el meu pare, en comptes de tancar les portes als que fugen de la persecució. Tot això es reflectia especialment a Catarina e a beleza de matar fascistas, que vaig tenir el privilegi de presentar al Lliure. L’obra tracta la paradoxa de la tolerància, si hem de ser tolerants amb els intolerants, encara que això suposi posar en perill la nostra societat, o si hem de ser intolerants amb els intolerants per protegir la democràcia, amb el risc de caure en la incoherència. L’obra explora la legitimitat o la impossibilitat de fer ús de la violència, els límits de la democràcia i el paper que hem de tenir com a ciutadans per protegir-la davant l’amenaça creixent del populisme i l’extrema dreta”.
| El teatre segons Tiago Rodrigues |
“Vaig començar a fer teatre quan tenia 14 anys, a l’institut, per no sentir-me sol. I encara avui, si continuo fent teatre, és precisament per això: per no estar sol. Per a mi, el teatre és una manera de combatre la solitud. És un espai on la gent es troba, comparteix experiències, emocions i reflexions. Al cap i a la fi, el teatre és aquesta forma de connexió humana que ens permet enfrontar-nos a la nostra condició, junts, des de la proximitat i la comunitat”. © Filipe Ferreira |
