Sales amb identitat pròpia encaren un curs marcat pels “èxits que tornen”, experimentació i molta literatura per oposició al gris de l’actualitat Auca#209
Comunitat
Sant tornem-hi. Després de l‘arrencada frenètica i reivindicativa de FiraTàrrega, la temporada va desplegant-se a poc a poc. Ja coneixem des de fa mesos les programacions de TNC, Lliure, Beckett, Mercat de les Flors, Focus… i amb l’arribada de setembre altres sales, més modestes en recursos però no necessàriament en ambició, van donant a conèixer les seves cartes per al curs. Costa trobar espai per parlar de totes les presentacions que se succeeixen a Barcelona. Però entre els projectes més en forma —ho hem destacat sempre que tenim ocasió— hi ha la Brossa, capitanejada per la direcció col·legiada formada per Georgina Oliva (arts escèniques), Maria Canelles (arts visuals) i Sheila Eroles (gerència). Dimecres van presentar una temporada construïda al voltant de conceptes com la comunitat, els vincles i la necessitat de tornar a conversar en un món cada vegada més difícil d’ordenar. El lema, “Tothom ho comenta”, també fa referència implícita a la bona dosi de fomo que ha despertat el projecte en el públic més inquiet, un entusiasme no sempre fàcil de transmetre a les grans audiències saturades de màrqueting i tenallades per les fórmules suades.
Repetir i descobrir
Als periodistes no ens resulta gens fàcil resumir temporades de 24 propostes sense caure en l’enumeració esquematitzada. Com que ens paguen per seleccionar, destaquem, en primer terme, l’encert del tema de la temporada, que explora els discursos col·lectius en època d’individualisme i, com sempre, el diàleg tan fecund amb l’herència de Joan Brossa, una línia artística ferma que està donant grans fruits. I per això aplaudim les reposicions —“retorns d’èxits” en el relat oficial—, de les magnífiques Лeший (Leshi), d’Atresbandes (14–25 d’abril), i Un cotxe, de Pau Masaló (19–30 de maig). Si no les heu vistes, feu-vos el regal. Entre les coses noves, ens intriga especialment la recuperació de Si Déu és bellesa, la bellesa existeix? (3–20 de desembre), l’experiment que Albert Arribas, Sílvia Delagneau i Alícia Gorina van crear el 2013. Sobresurt també El cantant (3–21 de febrer), nou text d’Ivan Morales després d’un llarg silenci com a autor i que ell mateix protagonitzarà al costat de Dudu Alves. També tornaran noms imprescindibles de la casa com el poeta i performer Alberto Cortés, el fascinant titellaire Javier Aranda i Maria Camila Sanjinés amb una nova cartografia participativa, Mapa brut. I last but not least, l’IF Barcelona, festival de teatre visual, titelles i objectes, farà que aquesta tardor tornem sovint a Flassaders: hi actuen de caps de cartell la canadenca Ingrid Hansen –titellaire de la factoria Jim Henson– i Romeo Castellucci amb la inquietant videoinstal·lació Il Terzo Reich (19–21 de novembre). Entre les novetats pràctiques, els abonaments per combinar espectacles, encara que a alguns ens aniria millor que hi posaren directament un llit.
Trencacors
Una altra sala que ens té el cor robat és la Heartbreak Hotel, entre moltes altres coses per la difusió que està fent de la poesia d’una figura clau com Vicent Andrés Estellés. Aquesta tardor hi tornarà amb Coral romput (12–25 d’octubre), amb la veuarra de Pere Arquillué i també amb una altra cita especial, Pau Durà diu Estellés (18 d’octubre), en què l’actor i director alcoià s’endinsa en El llibre de les meravelles. En la temporada dels “cors trencats” que dirigeix Àlex Rigola –enguany també amb nous abonaments i entrades last minute a 3 euros per als menors de 21 anys–també hi ha merescudes reposicions: Retorn a Haifa, Lluna plena, Teoria King Kong i la repesca d’A fuego, monòleg en vers de Pablo Macho Otero. Però, entre les novetats, resulta fàcil entusiasmar-se per La paret de vidre, de Toni Sala i, novament, amb direcció de l’hiperactiu de la temporada Albert Arribas; Dublinesos (Els morts), versió de Joyce que Rigola remunta ja sense l’enyoradíssim Francesc Garrido; o La mort a Venècia, de Thomas Mann, dirigida per Mia Parcerisa i protagonitzada per l’actor de moda d’aquesta temporada, Oriol Genís. També molt en sintonia amb les tendències del curs, la lectura de L’Odissea (7–8 de novembre), a càrrec de La Moukhles & Sentís i la brasilera Christiane Jatahy. Nolan, tremola.
Apocalipsi ja
Break a leg, diuen els anglesos en lloc de “molta merda”. Així que, per començar la temporada, ve clavat recomanar un còmic poular al País Valencià que s’acaba de trencar el peu: Xavi Castillo compareix amb implant “biònic”. Ultralocalista i, precisament per això, universal en el despropòsit, serà en cartell només fins diumenge 20 a la Sala Versus Glòries. Apocalipsi fatxa és el títol del nou Veriueu-ho, un gènere de teatre d’urgència satíric que Castillo ha anat bastint a partir de retalls de premsa barrejats amb exabruptes, perquè la realitat necessita poc afegit per tornar-se esperpèntica. El material per als gags s’extreu dels corrents d’extrema dreta que saturen els mitjans: Abascal, el molt honorable Juanfran Pérez Llorca, Trump i companyia passen pel seu espill de fira, deformats fins al paroxisme. Hi ressona la verborrea incendiària de Pepe Rubianes, però passada per la gestualitat incandescent del joglar de plaça que recull la notícia i la retorna convertida en antigesta hiperbòlica. Humor a l’engròs, de traç gruixut, improvisat i caòtic, a càrrec d’un cronista que potser, veient com està el pati, no exagera tant com sembla. Com diu ell mateix: “No és bonico de vore, però s’ho passareu molt bé”.
