El Festival IF, la Brossa i Temporada Alta mostren un moment especialment estimulant per a les propostes que exploren la relació entre matèria i presència escènica Auca#176
Txékhov pobre
Una onada d’entusiasme com rara vegada esclata. El nou espectacle d’Atresbandes (només fins diumenge a la Brossa) ha resultat una de les sorpreses de la temporada. O no tant, perquè la companyia és sinònim d’innovació, rigor i també diversió en la seva faceta més inspirada. El Festival IF ha fet diana amb un encàrrec insòlit: un nou Txékhov –Oh, no, otra vez tú– acaba resultant un espectacle multicapa fresquíssim. Лeший (Leshi) és un text menor de l’autor rus, embrió de l’Oncle Vània, que destil·lat fins a l’essència resulta un artefacte còmic brutal. Quatre actes, quatre llenguatges inventats per a l’ocasió. Comença com una mostra de teatre d’objectes al més pur estil arte povera, titellaires del basar de “tot a un euro”. Segueix com una instal·lació que tempera el ritme, i més tard esdevé una conferència performativa plena de substància sobre els tics del llenguatge teatral. Finalment, l’obra conclou amb dansa, coreografia que esdevé un dels moments més hilarants vist mai a casa nostra sobre la laxa inspiració txekhoviana. Amb codirecció de Mònica Almirall, i l’espai sonor de Miquel Segovia, Leshi és un solo fet a mida per a les capacitats d’Albert Pérez Hidalgo, actor-poeta que brilla com un Monty Python metateatral, visionari de l’slapstick intel·lectual. Des d’instituts fins al públic més sorrut, aquesta obra hauria de girar i el boca-orella demana ja reposició.
Artesania viva
Bona setmana per al teatre visual, d’objectes, titelles, diga-li com vulguis. Als últims espectacles d’un Festival IF que no para de créixer en interès i propostes llamineres, s’afegeixen les funcions del gènere a Temporada Alta. Malgrat els múltiples avisos, no havia tingut encara l’oportunitat de veure actuar el multipremiat titellaire Javier Aranda. Dissabte a Girona va presentar Saeta, pura tendresa que expandeix l’artesania mitjançant els marcs més inquiets de les poètiques contemporànies. Una lliçó sobre la fragilitat de la vida i els seus mecanismes, manual existencialista que apel·la a la màgia ritual i sagrada de l’escenari. No és gens fàcil crear sentiments com ho fa Aranda amb només tres marionetes essencials però vives gràcies a la riquesa dels detalls. Ens quedem amb ganes de més: fora bo que Temporada Alta programés algun any, a tall de trilogia, aquest i els altres espectacles d’Aranda que s’han vist al festival, Vida i Parias. De moment, Saeta es podrà veure també a la Brossa del 30 d’abril al 10 de maig de 2026 dins el programa expandit del Festival IF.
Coreografia de fusta
Arribo una mica tard –l’espectacle es va estrenar al Lliure el gener passat–, però cal el merescut elogi a l’espectacle que han creat Xavier Bobés, Pau Matas i La Ruta 40. Per Girona també va passar Tumbalafusta, un muntatge en la millor definició de terme “per a tots els públics”. Els adults en gaudim com una filigrana compositiva que des de la senzillesa dels materials dispara la imaginació a límits insospitables. Per a les criatures la lliçó és semblant: amb quatre fustes com a joguines es pot construir un univers que qüestiona les lògiques del consumisme forassenyat. Remata l’espectacle un epíleg de reflexió compartida entre adults i petits sobre què significa fer-se grans, deliciós. Alberto Díaz i Sergi Torrecilla suen la cansalada en el seu vessant més tendre, expressiu i dinàmic, donen forma a un trencaclosques articulat com una coreografia que expandeix els límits d’una companyia sempre en guàrdia per expandir el seu univers. La gira de l’espectacle continua: El Prat de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Juneda, Menorca, Argentona…
Gramàtica rebel
Continuant amb la programació expandida del Festival IF, i de tornada a la Brossa, la setmana vinent arriba Manual per a éssers vius, de La Mula (Magda Puig i Andreu Martínez), reposició que reivindica la potència i encert d’un espectacle visual i artesanal que converteix les paraules en matèria escènica plàstica i sensorial. L’estrena al Grec passat ens va deixar bocabadats: el que comença com un joc artesanal d’enginy i humor acaba desplegant una mirada lúcida sobre el llenguatge i els seus mecanismes, sobre la fragilitat de la seva manipulació. La peça breu també posa al descobert la maquinària que mou el llenguatge teatral, tota una mentida tècnica molt ben consensuada. Pluja d’objectes, imatges i mecanismes que esdevenen una revelació en què la simplicitat es torna una forma radical de pensament.
