Explosió de llibertat i diversió sense aturador, Nao Albet i Marcel Borràs rebenten les convencions de la lírica i els fonaments simbòlics de la masculinitat en l’obra més divertida de la temporada, Els stunmen Auca#190
Gosadia
Ho han tornat a fer, però més gran i millor. Diversió i ambició, fons i forma, gamberrisme i rigorositat, tensions que acostumen a convergir en les creacions de Nao Albet i Marcel Borràs. Es van passar el joc de la impostura i l’alteritat amb Falsestuff , van desbordar les fronteres de l’autoficció amb De Nao Albet i Marcel Borràs. Després d’entabanar-nos amb una falsa ruptura com a parella artística, executen ara la seva amenaça de muntar una gran òpera, buffa, esclar, però amb solatge. Els stunmen, amb música de Fernando Velázquez, planteja de nou un joc de miralls entre realitat i mentida que gira al voltant dels especialistes d’acció del cinema, dobles a l’ombra dels grans mites de la cultura de la violència. No resulta fàcil desconstruir la figura de l’heroi en la cultura patriarcal, i molt menys fer-ho a cop d’àries i cançons.
Desmesura
Cada època té els seus mites, i la nostra cultura pop simbòlicament colonitzada per Hollywood té al seu epicentre els blockbusters de mastegots i explosions, dels Stallone i Schwarzenegger fins als moderns superherois que salten del còmic a la pantalla. L’èpica de tot aquest imaginari envolta Els stunmen, l’argument del qual és una barreja entre el tòpic de la mare coratge i el neowestern de venjança tipus Kill Bill de Quentin Tarantino, homenatge al director i mestre en la sublimació de la violència que no podia faltar a la festa. Especialistes de risc autèntics afegeixen una capa documental amb els seus testimonis vitals i professionals, la part real i pencaire que hi ha darrere la façana buida de la mitomania. Abillats com a poetes clàssics, Albet i Borràs fan de narradors externs i van repartint les cartes d’un guió esbojarrat, una successió de gags de ritme trepidant, amb un desplegament de mitjans i efectes especials com poques vegades s’ha vist en els nostres escenaris. El Lliure paga, també el Liceu i el Teatro Real, mecenes d’alta volada que sufraguen el dispendi de capricis de dos creadors que han passat d’enfants terribles a xiquets consentits de les elits. Contra qui té recursos i fa muntatges previsibles, Albet i Borràs trenquen la baralla: chapeau!
Pastitx
Entre l’apoteosi de batusses, sang de mentida, espases i pistoles, acabem per adonar-nos que l’espectacle era una òpera, un llibret gens a l’ús que s’impregna de la cultura del pastitx que governa el desgavell. La música de Velázquez –compositor que es presta al joc com un valent– comença amb algun perfum de minimalisme. A mode de collage, després remunta la història de la lírica en paral·lel al periple dels herois clàssics: Hèrcules canta com un contratenor barroc de Vivaldi, el cavaller medieval té ecos del Parsifal wagnerià, i Puccini saltironeja entre leitmotivs i evocacions al soldat romàntic. Els cantants també són dobladors dels dobladors, posen la veu operística als especialistes en un mecanisme de substitucions, màscares i artifici en què ningú no acaba de ser del tot allò que representa. Convencions expandides, la barreja és única.
Heroïcitats
Per si tot l’anterior no fos prou, Albet i Borràs es fiquen en el sidral de reflexionar al voltant de la masculinitat, la cara fosca que subjau en l’agressivitat dels mites. Se’n surten parcialment, clar, el tema és ben complex i no els sobra massa temps entre plantofades a tort i dret i despropòsits acumulats. Tampoc s’estan de potinejar en la fina línia que separa la correcció woke de la cultura de la cancel·lació. Tot s’hi val –per què no?– en el camí per superar els límits d’un estil tan expansiu. En un repartiment tan extens, cal menció per a la protagonista, Núria Lloansi, versatilitat de gran estrella, secundada per la veu stunt double de la mezzo Sandra Ferrández. Caldria un article sencer per nomenar totes les troballes tècniques i artístiques d’una superproducció que fa la sensació de caos i desbordament d’idees, sobretot en la part final. En el fons, però, estem davant d’una allau de creativitat i domini dels llenguatges de l’escena, un dens huracà de cultura popular i culta que pot expulsar una part del públic, però que, si t’atrapa, et fa passar una estona difícil d’oblidar.
