Cinema, literatura, acció i composició conflueixen en una constel·lació artística que va fer de la ruptura formal un gest de llibertat.
La relació artística entre el cineasta Pere Portabella, l’artista i poeta Joan Brossa i el pianista i compositor Carles Santos constitueix un episodi singular de la cultura contemporània. Més que una suma de col·laboracions puntuals, el seu vincle, també personal, va generar un espai d’hibridació on cinema, música, literatura i performance es contaminaven constantment. Amb l’arrencada d’Acció Portabella, que impulsa exposicions i cicles arreu del món per celebrar el centenari del cineasta, és un bon moment per revisitar aquestes complicitats i entendre-les com un laboratori d’experimentació radical que encara avui interpel·la el present.
En ple franquisme, quan la censura limitava els llenguatges i fixava fronteres estrictes entre disciplines, la resposta d’aquests creadors va ser la desconstrucció. Brossa desarticula el llenguatge poètic i el trasllada a l’escena; Portabella “assassina” el relat cinematogràfic clàssic mitjançant la discontinuïtat i el trencament narratiu; Santos converteix el piano en un “moble inútil” que, precisament per això, pot ser reinterpretat des de noves i múltiples funcions. No es tracta només d’innovar formalment, sinó de desplaçar els límits del que cada art pot fer i de qüestionar-ne les convencions.
L’experimentació segueix sent una actitud davant les crisis del sistema
Un dels punts de trobada més fecunds entre ells és situar la música al centre de l’acció. Per a aquests autors, la música, en totes les seves variables, no acompanya ni il·lustra: sovint s’instal·la en primer pla per tensionar, interrompre i pensar la imatge. En el film No compteu amb els dits (1967), escrit per Brossa i dirigit per Portabella, una escena en una barberia transforma els sons quotidians en una simfonia inesperada. El gest brossià de convertir l’objecte quotidià en esdeveniment poètic troba en el cinema la possibilitat d’alterar la percepció i, fins i tot, de revocar la narració convencional.
Aquesta complicitat cristal·litza escènicament a Concert Irregular (1968), amb composició de Santos, text de Brossa i posada en escena de Portabella. Es tracta d’una de les primeres creacions conjuntes i d’una peça clau en les ruptures estètiques i polítiques del moment. No és casual que avui la Fundació Joan Brossa reprengui aquell impuls, a partir del 16 d’abril, amb “Exposició de varietats antifeixistes”, comissariada per Marcelo Expósito. La mostra parteix d’aquella obra i dona la veu a artistes contemporanis que repensen les problemàtiques actuals de les arts radicals. El diàleg entre passat i present confirma que l’experimentació segueix sent una actitud davant les crisis del sistema.
Carles Santos entra en l’avantguarda de la mà de Brossa. Format com a pianista clàssic, abandona el concert tradicional per explorar la transgressió sonora, influenciat pel minimalisme nord-americà. En films de Portabella com Acció Santos (1973), la càmera registra una interpretació musical i, alhora, filma l’acte mateix d’escoltar. Quan el músic es posa els auriculars i el so del concert de piano que sentíem desapareix per a l’espectador, la imatge es transforma en un espai de silenci actiu que dona pas a la interioritat de l’escolta. L’espectador, privat de so, és convidat a activar la seva pròpia memòria auditiva. El cinema, així, no només mostra música: ens convida a imaginar-la.
Llenguatges crítics
A poc a poc, més enllà de les obres que cada u porta a terme en paral·lel, Portabella i Santos configuren un tàndem creatiu que consolida un llenguatge propi. Una de les seves característiques principals és considerar igual d’importants imatge i so, fins al punt de dissociar-se i desentronitzar-se. Ho veiem en pel·lícules com Nocturn 29 o Umbracle, on aquests moments es converteixen en mecanismes crítics que qüestionen tant el relat cinematogràfic com la societat que el produeix. En aquesta operació també hi ressona l’herència brossiana: l’humor, l’estranyament i la capacitat de convertir una acció mínima en detonant poètic.
Amb l’arribada de la democràcia, la performance musical de Santos ocupa l’espai públic: arrossega un piano per la Rambla o dirigeix una orquestra invisible. Portabella incorpora aquesta expansió al seu llenguatge cinematogràfic.
A El pont de Varsòvia (1989), Santos encarna un director d’orquestra que dirigeix músics dispersos als balcons del Barri Gòtic, coordinats a través de pantalles de televisió. L’escena articula diferents nivells de realitat (la presència física, la mediació tecnològica, el muntatge cinematogràfic) i converteix la performance en relat. El cinema no documenta l’acció, sinó que la reescriu. El silenci abans de Bach (2007) pot llegir-se com la culminació d’aquest recorregut. Una pianola travessant una Fundació Miró buida o vint violoncel·listes interpretant Bach dins del metro de Barcelona exemplifiquen una mateixa idea: descontextualitzar la música dels espais tradicionals per retornar-li una força contemporània.
Situar avui la relació Portabella-Brossa-Santos significa reconèixer una manera d’entendre la creació com un espai compartit que respon a la necessitat de trencar jerarquies entre les arts i activar l’espectador. Les seves obres neixen d’una complicitat intel·lectual que feia de cada film, de cada acció, un acte de llibertat.
