Òpera nostrada: un recorregut pels orígens, les formes i el llegat del teatre líric català, sovint un patrimoni desconegut.
“Què deurà ser? Què voldran fer?”, es demana el cor de La viola d’or, que no sap què passarà amb el “pobre Serafí” després que, amb la seva viola, hagi fet ballar el batlle fins a l’esgotament davant de tot el poble. La peça d’Apel·les Mestres i Enric Morera, estrenada el 1914, suposa la primera obra de teatre líric català escrita originàriament per a cobla, i és una de les més representatives del gènere. Però “què deurà ser”, això del teatre líric català? La resposta no es resol en un sol vers.
L’etiqueta de “teatre líric català” la trobem sobretot lligada amb l’empresa homònima que Morera va engegar el 1901, quan es va adonar que els escenaris barcelonins estaven cada cop més dominats per l’anomenat género chico. I “què voldran fer”? El propòsit era molt clar: calia crear un equivalent català per tal que el públic tingués una alternativa en la seva pròpia llengua, però no només això: també amb la seva identitat musical.
Seguint el model del wagnerisme, els autors catalans havien de compondre també la seva obra d’art total i donar continuïtat als intents aïllats que hi havia hagut, des de L’aplec del Remei (1858), de Josep Anselm Clavé, fins a La fada (1897), de Jaume Massó i Torrents. Així va ser com van néixer peces com ara La reina del cor, d’Ignasi Iglésias —el qual, per cert, va assumir la direcció literària de l’empresa—; Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol, o La Rosons, d’Apel·les Mestres, totes tres musicades pel mateix Morera, que va fer el possible perquè el seu projecte tirés endavant, assumint ell mateix les composicions quan els altres autors no responien als encàrrecs i llogant el Tívoli de la seva butxaca per fer-hi les representacions.
 ‘Don Joan de Serrallonga’ (1922) © MAE . Institut del Teatre |
 ‘El giravolt de maig’ (1950) © MAE. Institut del Teatre |
Així i tot, la temporada no va tenir l’èxit esperat. Ja fos per la pobresa literària d’alguns textos, per una interpretació poc convincent o perquè el públic continuava massa avesat a l’entreteniment castellà, l’intent de bastir un teatre líric català va quedar truncat i no es va desencallar fins que Morera va entrar en contacte amb el pintor i empresari Lluís Graner. Van néixer, aleshores, els Espectacles-Audicions Graner, que van tenir tres temporades entre el 1905 i el 1908 al Teatre Principal i van comptar amb obres de compositors destacats com ara Enric Granados, Joan Lamote de Grignon o Felip Pedrell, que van posar música a textos de Guimerà, Mestres, Adrià Gual o Josep Carner, entre molts d’altres. La llargada de les obres era diversa, i incloïen des de cançons i rondalles populars fins a temàtiques històriques i bíbliques, a més de posar el focus també en la natura i en escenes de costums.
 Emili Vendrell a ‘Don Joan de Serrallonga’ (1922) © MAE |  ‘El giravolt de maig’ (1950) © MAE. Institut del Teatre |  ‘El giravolt de maig’ (1950) © MAE. Institut del Teatre |
Punt d’arrencada
Sigui com sigui, tots aquests acostaments van ajuntar el bo i millor dels escriptors, músics i escenògrafs del moment, que encara continuaran presentant propostes a títol individual i col·lectiu. Entre altres coses, cal destacar l’estrena, en una nova temporada al Tívoli el 1922, de Don Joan de Serrallonga, a partir d’un text de Víctor Balaguer adaptat per Francesc Pujols i musicat per Morera, o les reeixides sarsueles Cançó d’amor i de guerra (1926) i La legió d’honor (1930), totes dues de Rafael Martínez Valls. També Carner, que ja havia adaptat el Canigó verdaguerià per portar-lo a escena musicat per Jaume Pahissa, estrena El giravolt de maig (1928) amb música d’Eduard Toldrà, el qual després posarà unes il·lustracions musicals a La filla del marxant (1934), d’Adrià Gual.
 Cartell del Teatre Romea (1967) © MAE. Institut del Teatre |  Josep Anselm Clavé © MAE. Institut del Teatre |  ‘Legió d’honor’ © MAE. Institut del Teatre’Legió d’honor’ © MAE |
El projecte inicial de Morera, doncs, no té continuïtat com a tal, però ajuda a fixar un punt d’arrencada que ens permet descobrir un teatre líric català que va prendre formes molt diverses, des de quadres d’un sol acte fins a sarsueles i òperes estrenades al Liceu, i que ens ha llegat una vella i malauradament massa desconeguda tradició. Amb tot, el repertori és molt extens i ha desembocat en uns epígons que es podrien resseguir, potser ja en un format de teatre musical, fins als nostres dies. Però tot això ja forma part d’un altre article.
