Fer teatre còmic avui en dia és enfrontar-se a un perill d’estigma.
Per una banda, la cartellera teatral és plena de comèdies que compten amb un èxit de públic, mentre que des del sector i des de la crítica tendim a obviar i menysprear alguns títols d’aquest gènere, alguns d’ells entre els espectacles més vistos i aplaudits de la temporada.
Quina és la darrera comèdia que has vist? Quan va ser la darrera vegada que vas anar a veure un espectacle pensat únicament per riure? Has entrat a sales com la Sala Ars, l’Eixample Teatre o el Teatreneu, espais on es programen alguns dels títols més aplaudits de la ciutat? Si la resposta és no, potser no ets l’únic, però les dades d’ADETCA mostren una altra realitat.
Directament: a tall d’exemple, la Sala Ars va ser, l’any 2024, l’equipament de menys de 200 localitats que més espectadors va tenir (que no amb més ocupació), amb comèdies com 69, la comedia o No et vesteixis per sopar. Tanmateix, molts professionals del sector no hi han posat mai els peus, o si hi van, és per veure companys i amb una pinça al nas.
I amb això no negaré la realitat: algunes són en castellà i perpetuen estereotips torrentians, però si més no, presenten una connexió amb l’espectador de primer nivell i tenen uns intèrprets que suen la samarreta com ningú, qualitats que no anirien gens malament a una part del teatre més aburgesat del nostre entorn.
El riure: un perill?
La comèdia arrossega un estigma antic. Plató ja la considerava un gènere menor. A l’edat mitjana la condemnaren a les festes populars. Gran part de la nostra literatura dramàtica són entremesos i sainets còmics oblidats en un calaix, però, curiosament, quasi tots hem començat en el món del teatre interpretant comèdies i assistint a espectacles de T de Teatre i La Cubana. Per què, doncs, a la comèdia li exigim alguna cosa més que el fet de fer riure? Per què aquest rebuig? Pot ser perillosa, com deia Aristòtil?
Herni Bergson, el primer filòsof que va parlar de l’art de fer riure, explica que la comèdia té quelcom de perillós, perquè implica la suspensió de l’empatia. Quan una persona cau, riem i suspenem la nostra emoció. No és d’estranyar que la política de Trump utilitzi el potencial dels mems per intercalar missatges reaccionaris, o que governants conservadors censurin segons quins acudits.
Per aquest motiu, és vital reivindicar una comèdia compromesa, sense renunciar a ser popular, i poder premiar-la com es mereix. Sense anar fora, autors com Jordi Galceran, Marta Buchaca o Yago Alonso i Carmen Marfà són exemples d’excel·lència que difícilment arriben al pòdium dels premis teatrals de la temporada o reben premis literaris per les seves comèdies. Només La Calòrica sembla ser-ne l’excepció.
És vital reivindicar una comèdia compromesa, sense renunciar a ser popular, i poder premiar-la com es mereix
Més important ara que mai
La comèdia no salvarà el món, però permet fer-nos riure de les nostres realitats i assenyalar les opressions amb l’excusa de la riallada. Tots els que escrivim comèdia estem en el mateix sac, i, ara més que mai, tenim un compromís clau: fer una comèdia amb risc perquè amb el nostre humor puguem despertar el sentit crític. Tot això sense renunciar a fer passar una bona estona i així arribar a més gent, ja sigui amb obres que parlin del canvi climàtic o del tupper sex.
Per acabar, animaria els lectors a anar a una de les sales mencionades més amunt. N’extrauran alguna cosa bona i descobriran un públic nou, que potser és el que ens falta a les nostres sales plenes de la mateixa gent.
