El sector escènic valencià alerta d’una erosió sostinguda: retallades, burocràcia, desarticulació del Circuit Cultural i una Mostra d’Alcoi afeblida com a últim símptoma de la desídia política Auca#194
El diagnòstic
En el darrer número de la revista Lletraferit publicàvem –ja perdonareu l’autocita– un article en suport a la companyia del Teatre Micalet, denúncia de l’injust desnonament que ha sofert aquesta històrica formació, un referent indiscutible de les arts escèniques valencianes que pateix les conseqüències d’una decisió indigna de la Societat Coral el Micalet. En l’escrit subratllàvem també que, en cap cas, les autoritats culturals del País Valencià s’han posicionat per mediar o buscar una solució per a un conflicte tan rellevant, i apuntava un diagnòstic: “Per comparació a altres tradicions pròximes o llunyanes, al teatre valencià li falta múscul. La llista de mancances és llarga” i “d’entrada figura la desídia institucional, quan no directament l’hostilitat cap al sector”. És un bon moment per aprofundir en el diagnòstic ara que l’amic Joanfran Rozalén, de la companyia La Dependent, em convida a parlar del tema i donar a conéixer la situació tan crítica que travessa, una volta més, el sector escènic valencià.
El malestar
Exemplifica a la perfecció aquesta desídia institucional el memorial de greuges presentat el març passat a la consellera de Cultura per onze associacions professionals valencianes, d’intèrprets fins a la patronal, passant per companyies, sales, gestors, dramaturgs, dansa, circ… No es tractava d’una queixa retòrica, ni d’un manifest polític, tampoc d’un gest gremial gratuït, era un crit d’alerta davant d’una situació complicada, la constatació pública i col·lectiva d’un malestar acumulat durant anys. Aquella carta posava nom a una sensació compartida: el teatre valencià no arrossega una crisi puntual, pateix una erosió de les estructures que haurien de garantir-ne la supervivència. No oblidem que moltes companyies també es van veure afectades per la dana. Quan un sector s’ha de passar més temps justificant-se, reclamant pagaments o demanant interlocució que no pas creant, assajant i girant, el problema ja no és només administratiu, és polític.
La deriva
La situació, en realitat, ve de lluny, però en els últims anys ha adquirit els tints d’un sainet polític que es podria contagiar prompte a la resta de l’Estat. La legislatura va començar amb la Conselleria de Cultura en mans d’un torero de Vox, personatge que presumia d’una hostilitat explícita cap a determinades expressions culturals valencianes, especialment cap a la seua llengua. L’anomalia va continuar: la seua eixida del govern no va comportar cap rectificació de fons, sinó la continuïtat d’unes pràctiques tristament familiars en governs del PP: improvisació, menyspreu pels professionals, absència d’una idea vertebradora de cultura i una concepció ornamental de les arts escèniques. Les associacions del sector xifren en un 11% la reducció del pressupost cultural respecte a 2024 i apunten conseqüències concretes: retards en les ajudes, burocràcia desproporcionada, manca de personal a l’Institut Valencià de Cultura, reducció de la programació pública, abandó del Centre de Documentació Escènica i, amb especial dany per al sector, la desarticulació del cabdal Circuit Cultural Valencià, l’aliment principal de moltes companyies. Tres responsables de Conselleria en tres anys de legislatura són símptoma d’un desgovern que tracta la cultura com una carpeta menor, intercanviable i subsidiària. Si no en saben, si no coneixen el sector ni els interessa, si no tenen perfils preparats ni idonis per conduir-lo, que com a mínim aprenguen a delegar, a escoltar.
La retallada
L’últim símptoma no menor d’aquest desgovern és la retallada que ha patit la Mostra de Teatre d’Alcoi (que comença dilluns, en seguirem informant), la principal fira d’arts escèniques valenciana. Amb 35 anys d’història, la cita no hauria de ser entesa com una activitat decorativa d’un ajuntament, sinó com una infraestructura cultural de país. No sabem si per casualitat o en resposta a les queixes del sector, la Generalitat ha reduït l’aportació prevista de 150.000 a 100.000 euros, un 33% menys, i el resultat és una edició més curta, amb menys espectacles. Costa imaginar una metàfora més precisa: mentre el sector professional parla de múscul, de circulació, d’enfortiment i de continuïtat, l’administració tracta la principal trobada escènica, no com un instrument estratègic, sinó com una despesa ajustable. I així, entre retallades, improvisacions i desinterés, el teatre valencià continua atrapat entre la incultura del desgovern i el desgovern de la incultura, i no sabem què és pitjor.
