La 35a trobada professional d’Alcoi retrata un sector contra les cordes, amb quatre dies d’activitats, protestes i una selecció de la vitalitat de l’escena del País Valencià Auca#195
Termòmetre
La cosa està força moguda en les arts escèniques valencianes, com vam avançar en l’auca anterior. La Mostra de Teatre d’Alcoi, celebrada de l’1 al 4 de juny, ha servit per prendre la temperatura d’un sector que les nefastes polítiques culturals del govern del PP i Vox han deixat en una situació límit. La fira professional més important del País Valencià ha funcionat també com a radiografia de les llums i les ombres d’un ecosistema creatiu que arrossega una feblesa d’estructures endèmica, en contrast evident amb la seua vitalitat artística. Perquè a la Mostra també s’han vist bons exemples de companyies, artistes i projectes que, malgrat tot, continuen treballant amb ambició, ofici i una capacitat de resistència a prova de retallades i negligències sostingudes. Qui signa aquestes línies jugava a casa i, a més, va formar part del jurat de l’edició. Escric, doncs, des de dins de la Mostra, encara amb l’eco de funcions, retrobaments i protestes.
Protesta
Enguany tocada per una retallada de pressupost de més del 30% per part de Cultura, la Mostra va ser també l’escenari de les protestes dels professionals que es van fer notar en alguns dels espais més transitats de la fira. Primer, amb una foto col·lectiva a les escales de l’IVAM CADA, centre neuràlgic del festival, amb samarretes i una pancarta on es podia llegir “Institut Violent amb la Cultura”, en referència a l’IVC, l’organisme autonòmic competent en cultura. Cada vesprada, a més, es va llegir un manifest a la plaça de Dins, just abans de les actuacions de carrer. La imatge resumia bé el clima del moment: artistes, companyies, distribuïdores i gent del sector reunida sota un lema prou explícit. L’objectiu, denunciar retallades, ajudes que no arriben, projectes aturats i la cancel·lació administrativa del Circuit Cultural Valencià. Les protestes no van alterar el programa, però van fer visible un malestar que va travessar bona part de les converses professionals durant els quatre dies de la trobada.
Ofici
En l’àmbit artístic, dos noms van destacar per la força escènica de les seues propostes: Paco Zarzoso i Víctor Sánchez Rodríguez. El primer va presentar El camino de la sal, nova peça de l’Hongaresa Teatre estrenada a la Sala Beckett el novembre passat. El text torna a situar-nos en un paisatge típic de l’autor: relacions afectives efervescents, malentesos i crisis de convivència. Una parella es disposa a passar un cap de setmana tranquil a la muntanya, però un gir al més pur estil Pirandello ho transforma tot. Sense abandonar la seua escriptura sinuosa tan característica, Zarzoso hi assaja una mirada més lleugera i autocrítica, amb una dramatúrgia que combina ironia i humor per assolir una quota ben alta de maduresa formal, una renovació del seu imaginari sense trair-ne les constants. Carregada d’inflexions, tonalitats i ambivalències, la destacada interpretació de Lara Salvador i Sergi Torrecilla va acabar d’ajustar el to de la peça, entre la comicitat i el desconcert. Amb Zarzoso i companyia, la Mostra va pujar de nivell.
Diàleg
Un altre dels punts calents de la collita d’Alcoi va ser El aguante, de Víctor Sánchez Rodríguez. En un ecosistema teatral saturat d’adaptacions de Txékhov, resulta complicat que una nova versió de La gavina ens sorprenga. Però la radical contemporaneïtat dels personatges de la versió, expandida en intensitat dramàtica per un repartiment en estat de gràcia, fa que el muntatge s’haja coronat entre el millor de la Mostra. Sánchez Rodríguez no només ha alçat la seua obra més madura i completa, també ha excel·lit en una cosa més difícil: fer dialogar el seu estil, marcat per la intensitat emocional, l’acidesa i el retrat generacional esmolat, amb la melancolia i el patetisme de Txékhov. Produïda per l’IVC, l’obra és un bon exemple de la potencialitat del sector valencià quan rep el suport institucional necessari. Llàstima que aquestes operacions no siguen més freqüents i que incloguen més autoria en valencià, que falta en fa.
Descobertes
Altres sorpreses van esclatar a través de formats més menuts, però no necessàriament menors. Amb una connexió excel·lent amb el públic, No Diva, de Marta Estal, va convertir la precarietat dels artistes en un cabaret fresc i espontani, una conferència performativa capaç de conjugar la divulgació de l’òpera amb la declaració trimestral de l’IVA. Des d’Andalucia, va destacar també Flop, d’Antonio Ruz, una peça breu sobre l’equilibri, la vulnerabilitat i el vincle entre dos cossos diversos, amb una escriptura coreogràfica neta, precisa i rica en troballes. En aquesta mateixa línia de formats concentrats, Carne de bronce, de Cristina Reolid, va posar a dialogar l’arrel flamenca expandida amb un cos contemporani travessat per una fisicalitat més convulsa i diversa. El diàleg de la peça amb la pintura de Guinovart a les sales d’exposicions de l’IVAM CADA deixa algunes de les imatges plàsticament més intenses de l’edició. En l’apartat d’espectacles infantils, El monstre rosa, dels lleidatans Zum-Zum Teatre, va aportar una proposta ben resolta i d’una gran força visual sobre la diferència, la convivència i la necessitat de trobar un lloc propi.
Balanç
Venia molt premiada des de Madrid, però tot i la seua factura impecable, Vendrán los alienígenas y tendrán tus ojos, de María Velasco, no va ser capaç de trencar els llocs comuns dels llenguatges d’una certa escena indie, amb una introspecció postmoderna un punt autocomplaent. Aire fresc va faltar també en alguns espectacles puntuals que anteposaven l’impuls creatiu a una elaboració més rigorosa dels materials i a l’exigència tècnica. Amb tot, la Mostra d’Alcoi va tornar a demostrar la seua funció imprescindible: posar en circulació espectacles, reunir professionals, generar conversa i deixar al descobert, en només quatre dies, l’estat real del sector. El teatre valencià no necessita discursos grandiloqüents, sinó pressupost, circuit, continuïtat i una política cultural a l’altura del talent que encara resisteix, malgrat tot.
