L’actor barceloní, mort sobtadament als 56 anys, deixa més de tres dècades de personatges construïts des de la veritat, la intel·ligència i una seducció no exempta de perill
Els grans intèrprets són alquimistes de les emocions perquè estableixen amb el públic un vincle que conjura la naturalesa inert de l’escenari. Transmuten la distància i el silenci en una experiència compartida que té més valor que l’or. Francesc Garrido dominava la fórmula sense estridències, amb una saviesa natural. La seva mort ens priva del misteri d’una manera única d’estar a escena, d’una presència que no necessitava imposar-se per alterar tot el que succeïa al seu voltant. L’actor barceloní ha mort sobtadament als 56 anys a causa d’un infart. La notícia ha commocionat una professió que el considerava un intèrpret rigorós, generós i dotat d’una personalitat escènica que marquen una generació.
Garrido seduïa des de la contenció. La seva veu de cadència tranquil·la i suau acaronava l’empatia, però conservava sempre una inflexió inquietant, la possibilitat que una emoció inesperada travessés el personatge per obrir-lo en canal. Va assolir l’encanteri total a obres com Boys don’t cry, de Victoria Szpunberg, especialment dúctil per passar d’un registre natural a l’abisme sense deixar veure mai l’esforç. Actuava com si tot li sortís de dins, amb una naturalitat encisadora que convertia la tècnica en una cosa invisible. La complexitat arribava a l’espectador com un sortilegi de senzillesa.
El seu enigma brillava especialment amb autors que transiten pel límits de la realitat visible. A Traïció, de Harold Pinter, dirigida per Carles Alfaro, compartia repartiment amb Francesc Orella i Vicenta Ndongo, una delícia tant en els silencis com a l’hora de trencar-los en un compàs de magnetisme. Garrido sabia deixar una frase suspesa perquè hi aparegués tot allò que el personatge no podia o no volia dir. Fugia de l’obvietat i no subratllava el conflicte, permetia que s’anés filtrant fins a fer-se inevitable.
Després de formar-se a l’Institut del Teatre, va completar els estudis amb tres anys més a la London Academy of Music and Dramatic Art. Al començament dels noranta va iniciar una trajectòria professional que el duria a transitar amb solvència pels grans autors del repertori —Shakespeare, Txékhov, Ibsen o Beckett— i per la dramatúrgia contemporània. Aviat, les seves interpretacions a L’Hèroe i Molt soroll per no res, totes dues dirigides per Ferran Madico, li van valer el Premi de la Crítica de la temporada 1998-1999.
Aquella alquímia interpretativa va trobar una correspondència gairebé literal el 2023, quan va encarnar el Zenó de L’alquimista, adaptació d’Opus nigrum, de Marguerite Yourcenar i direcció de Michael De Cock al TNCMichael De Cock al TNC. La maduresa de la seva interpretació sostenia un personatge que buscava la llibertat i el coneixement en una Europa atrapada entre la foscor medieval i les llums del Renaixement. Àlex Rigola l’ha definit com un actor que “mai representava”, sinó que “jugava amb la veritat i partia d’ell mateix”. Amb Rigola va signar alguns dels seus millors treballs recents: Glengarry Glen Ross, a la intimitat del Heartbreak Hotel, i El mestre i Margarita, on va compondre un Woland de seducció malvada, un dimoni de carn, ossos i emoció que ha acabat sent el seu darrer gran paper teatral.
Ell mateix entenia la interpretació com un despullament, no com una disfressa. “Fer d’actor va de tu mateix, d’implicar-te”, explicava. Defensava una combinació d’instint, irracionalitat, estudi i treball de taula, però sobretot la disposició íntima de l’intèrpret a oferir-se al personatge. “Més que fer-te’l teu, t’hi ofereixes”, deia. La seva naturalitat no era espontaneïtat, sinó el resultat de picar molta pedra.
Primer pla
El cinema i la televisió van ampliar-ne la popularitat. A Smoking Room va compartir amb el repartiment masculí la Biznaga de Plata del Festival de Màlaga, i després va intervenir en films com Te doy mis ojos, Mar adentro, Alatriste, Stella cadente o L’adopció. Després d’Estació d’enllaç, va trobar a Sé quién eres un dels seus personatges més recordats: l’advocat Juan Elías, amnèsic, seductor i inquietant, condensava com pocs la seva capacitat per convertir l’ambigüitat en presència.
La vocació li venia de lluny. El seu pare, capità de la marina mercant, el portava de petit a les sessions dobles del cinema del barri. Quan va morir en un accident de trànsit, Garrido tenia dotze anys i el cinema es va convertir, segons explicava, en la seva “església”, el lloc on encara podia sentir-lo a prop. A Vilaplana, on residia amb l’actriu Mercè Mariné i la seva filla, havia trobat l’espai per llegir, caminar, conversar i perdre el temps. Una vida senzilla des de la qual tornar després a oferir-se als personatges i assajar, una vegada més, la misteriosa transformació de la matèria en emoció.
