Òpera contemporània: una realitat a l’alça

Un recorregut pel gènere líric dels nostres dies: del postoperisme europeu a l’aposta del Liceu per noves creacions, microformats i autories locals.

La gent s’equivoca quan diu que l’òpera ja no és el que era. L’òpera és el que era i això precisament és el que té de dolent.

Noël Coward

Malgrat la facècia de Noël Coward, si alguna cosa caracteritza el gènere líric a finals de segle XX i principis del segle XXI és justament l’eclecticisme, la convivència d’estils i l’experimentalisme, tant creativament i musicalment com fins i tot interpretativament.

En acabar la Segona Guerra Mundial, deixant de banda els productes fruit de l’evolució de l’òpera als Estats Units (el fenomen del musical o de l’òpera-rock), el mapa operístic europeu queda dividit en dues tendències diferenciades: d’una banda, la dels compositors que van projectar una marcada modernitat però conservant trets de la tradició heretada, sobretot la de la 1a part de segle XX (molt especialment l’empremta de la Segona Escola de Viena)¹  i, de l’altra, la dels compositors que van voler trencar totalment amb la tradició i experimentar amb noves formes, noves sonoritats i fins i tot noves instrumentacions (vinculació al grup de Därmstadt)².

A les acaballes del segle XX, però, i tal com passa en el món del teatre en aparèixer l’anomenat postdramatisme –recuperació d’un teatre textual del tot hibridat amb altres formes escèniques i disciplines artístiques sense una estructura narrativa necessàriament preconcebuda–, també en el món de l’òpera apareixen plantejaments “post­operístics”, els quals aporten textures musicals i argumentals innovadores en què hi tenen cabuda des de noves creacions amb continguts històrics revisats –Doctor Atomic, de John Adams– fins a obres de denúncia social i política –disPlace, de Joan Magrané i Raquel García-Tomás– o reivindicacions relacionades amb els estudis culturals, és a dir, reivindicacions feministes –Émilie, de Kaija Saariaho; Marie, de Germán Alonso– i plasmació de la realitat LGTBI, amb òperes com Brokeback Mountain, de Charles Wuorinen, o Hadrian, de Rufus Wainwright, o més focalitzades en el tema trans com As One, de Laura Kaminsky, o Alexina B., de Raquel García-Tomás.

Contemporitzar

Pel que fa al Liceu, fins fa relativament poc el tractament de l’òpera contemporània era un campi qui pugui. Es programava un títol més o menys contemporani cada temporada per cobrir-ne la “quota” (tant podia ser català com no, això depenia de la temporada)³, i a partir d’aquí, carta blanca per programar òperes del segle XIX i d’inicis del XX, opció més popular i la que permet fer caixa més fàcilment. Aquesta dinàmica, tanmateix, va canviar amb l’arribada dels actuals responsables del Liceu, Valentí Oviedo (director general) i Víctor García de Gomar (responsable de programació), els quals, després de rebre unes arques prou sanejades de l’etapa anterior de Roger Guasch i Christina Scheppelmann, una etapa forçosament “austera”, han tingut cura que el Liceu tingui una programació regular d’òpera contemporània, tant pel que fa a títols internacionals com pel que fa a la creació local.

En aquest sentit, la iniciativa més destacada és la que dirigeix Àlex Ollé des de fa quatre anys: Oh!pera, un cicle operístic que es programa al final de cada temporada i que ofereix tres o quatre òperes de nova creació de no més de mitja hora de durada cada una, amb uns arguments i situacions actuals; la creació i la direcció musicals són a càrrec de joves talents del país, i les històries que relaten les creen llibretistes de prestigi en l’àmbit teatral.

Més enllà d’aquest cicle d’òperes breus, però, la programació contemporània també s’ha enriquit quant a títols d’òperes convencionals d’autoria catalana, sense oblidar els grans noms internacio­nals. Així, per exemple, a la temporada 2020-2021 es va programar Lessons in Love and Violence, de George Benjamin, juntament amb La principessa filosofa, de Carles Baguer i Marcos Portugal, i a la 2021-2022, a més de programar el War Requiem de Benjamin Britten, va començar l’esmentat cicle Oh!Pera.

Però va ser la temporada 2022-2023 la que va suposar un punt d’inflexió a l’hora d’apostar pel talent operístic del país en programar-se fins a tres títols d’autoria catalana, els quals, a més, van obtenir un enorme èxit de crítica i públic: 7 Deaths of Maria Callas, de Marina Abramovic; l’òpera participativa La gata perduda, d’Arnau Tordera i Victoria Szpunberg, i Alexina B., de Raquel García-Tomás. A la temporada següent, Héctor Parra va estrenar Orgía, la versió operística que el compositor català va compondre a partir de l’obra teatral de Pier Paolo Pasolini, i també es va programar Antony & Cleopatra, de John Adams (a més de la cita anual d’Oh!Pera).

La temporada 2024-2025, el Liceu per primer cop “descentralitza” algun dels seus muntatges i la programació del cicle Microòperes d’avui es representa en aquest teatre, però també al CCCB i al MACBA. A més, també es va dur a escena l’òpera Benjamin a Portbou, d’Antoni Ros Marbà. Finalment, la temporada 2025-2026, després d’haver programat un dels grans títols de Phillip Glass com és Akhnaten, tenim una magnífica plasmació del “postoperisme” local amb Els estunmen, òpera de Fernando Velázquez, que compta amb la participació dels actors teatrals Marcel Borràs i Nao Albet i que es representarà al Teatre Lliure. I per descomptat, el cicle Oh!Pera no faltarà a la seva cita anual a final de temporada.

Tot plegat, doncs, no fa res més que demostrar com l’òpera del segle XXI continua essent una art ben viva en tant que es capaç d’adaptar-se i mimetitzar els fenòmens que la vinculen al glatir social del moment. Com bé afirma el crític musical Jaume Radigales, “l’art no arrela només en i per si mateix, sinó que connecta amb el rerefons social que l’origina i l’òpera no escapa d’aquesta dimensió dialèctica”. Per tant, l’art més complex i ric de tots inicia aquest segon quart de segle XXI amb més vitalitat que mai, i afortunadament la direcció del Liceu no ha quedat al marge d’aquesta tendència global; al contrari, ha apostat per fomentar una contemporaneïtat internacional combinada amb la creació local per aportar sensacions renovades a l’espectador d’avui amb uns formats i uns continguts extraordinàriament diversos. Una contemporaneïtat, en definitiva, que, per sort, converteix l’aforisme inicial de Noël Coward ja en un anacronisme.

1. _{Amb figures destacades com Benjamin Britten, Francis Poulenc, Giancarlo Menotti o Josep Soler, entre d’altres}. ↩︎
2. _{Grup que segueix els principis atonals d’Arnold Schönberg, amb figures tan destacades com Hans Werner Henze, Oliver Messiaen i György Ligeti, entre d’altres, o, en un altre estil, el minimalisme de Phillip Glass o de John Adams.} ↩︎
3. _{Així, entre les temporades 2015 i 2018 es va programar un títol contemporani internacional per temporada: Written on Skin (George Benjamin) la 2015-2016, Quartett (Luca Francesconi) la 2016-2017 i Demon (Artur Rubinstein) la 2017-2018; a la 2018-2019, però, es va programar L’enigma di Lea (Benet Casablancas-Rafael Argullol) i a la 2019-2020, Diàlegs de Tirant i Carmesina (Joan Magrané-Marc Rosich).} ↩︎