Des de 1957, La cantant calba i La lliçó es representen cada vespre al mateix teatre parisenc en un díptic de rècord que desafia la naturalesa efímera de l’escena Auca#194
Mite
Hi ha teatres que impressionen per la seva escala i d’altres que ho fan precisament pel contrari. El Théâtre de la Huchette, entaforat en un carreró turistificat del Quartier Latin de París, pertany a aquesta segona família: una sala minúscula (90 butaques, algunes encaixades al passadís), gairebé un amagatall que ha convertit la permanència de dues obres en llegenda de l’escena universal. Des de 1957, La Cantatrice chauve i La Leçon, les dues primeres peces d’Eugène Ionesco, s’hi representen cada vespre amb la mateixa posada en escena original de Nicolas Bataille i Marcel Cuvelier, respectivament. Si a París les fites culturals sovint es venen com a postal, la Huchette en canvi conserva una cosa excepcional: un ritual teatral que encara batega amb la persistència dels mites.
Temps
En el rànquing mundial de la permanència d’obres en cartell, dos fenòmens es disputen la primera plana del llibre Guinness. Pel que fa a l’antiguitat, és cert que la londinenca The Mousetrap (La ratera), d’Agatha Christie, atresora alguns anys més – va començar el 1952–, però s’ha de puntualitzar que la funció ha canviat diverses vegades de teatre i de dimensió. Per tant, és la Huchette qui pot reivindicar un rècord més específic: el d’una continuïtat sense canvi d’espai, sense alteracions escèniques i sense interrupcions. L’única excepció va ser la covid, aquella clàusula contractual impossible –la pandèmia mundial– que ningú no havia imaginat que caldria activar. Assistim al ritual de la funció número 20.547 entre decorats antiquats de fusta pintada, un teló de vellut vermell ben gruixut i el perfum museïtzat d’una posada en escena d’una altra època, paròdia d’un teatre i d’una societat burgesa que fa anys que es van extingir.
Herència
Minuts abans de la funció, conversem amb Franck Desmedt, director de la Huchette des del 2015: “La llegenda és un avantatge perquè permet que es parli del teatre i vingui públic de tot el món, però també és un petit inconvenient, perquè quan intentem fer una tercera peça de nova creació fora de Ionesco costa donar-ho a conèixer”. Conservar el ritual sense alteracions és també part del repte: “No ha canviat res”, remarca. “Hi ha un assaig de repàs cada dimarts en què fem servir les notes del primer director. Mirem d’aconseguir que la posada en escena sigui idèntica, incloent-hi la coreografia de moviments que són icònics i que el públic espera. Es tracta d’una forma d’interpretar avui desconeguda, però que ha perdurat i es reprodueix de manera idèntica des de fa quasi setanta anys”.
Ressonància
La pervivència de Ionesco, defensa Desmedt, no s’explica només per l’eficàcia de l’absurd o per la fidelitat a unes formes en desús, hi ha també la ressonància que ha fet que les peces passin entre generacions: “La Cantatrice chauve s’inspira en el mètode que es feia servir per aprendre anglès, frases escrites d’una manera que Ionesco trobava poca-solta, i va pensar que podien figurar perfectament en un espectacle. Però també és una peça sobre la falta de comunicació, un tema ben vigent. La Leçon parla del poder i de l’educació, sobre l’operació matemàtica de restar, una metàfora de la mort que Ionesco considerava inacceptable. És un teatre alhora divertit i força pertorbador, amb moltes lectures possibles. En els textos el que és important és allò que no es diu”. Sobre el dia a dia, conversem també amb l’administrador del teatre, Gonzague Phélip, que ens confirma que “entre el 50 i el 60% del públic són estudiants de tota mena, des d’escoles fins a universitats”, i que les bones xifres d’ocupació “no es deuen a cap campanya de publicitat –hem deixat de fer-ne– sinó a una llegenda que es manté sola, que reforcem a cop d’esdeveniment. Fa poc vam fer les 20.000 funcions i enguany celebrem 75 anys de la primera estrena de La Leçon. Aquí es respira una sensació d’esdeveniment constant”.
Engranatge
Les obres perduren, però les combinacions humanes són sempre diferents. Òbviament, ja no queda ningú del repartiment original, ni de molts altres elencs que han passat per la Huchette, amb noms il·lustres com Jean-Paul Belmondo o Jean-Louis Trintignant, entre molts d’altres. Avui, una troupe d’uns 45 intèrprets s’alterna en els papers per evitar que la repetició es converteixi en rutina. Entrem al minúscul i atapeït camerino, i ens reben actrius com Hélène Hardouin i Nicole Huc, que atresoren, ens diuen, tres dècades de vinculació amb la companyia. La fórmula, expliquen, està muntada contra l’automatisme: “En realitat, actuem cada dos o tres mesos, i mai amb els mateixos companys; com que som sis a cada funció, tot canvia constantment”. La posada en escena, en canvi, funciona com un mecanisme de precisió: “És com una partitura musical, està molt coreografiada”, diuen. L’escenari tan petit imposa una disciplina mil·limetrada: “Si cadascú fes el que volgués ens estaríem envestint tota l’estona”, precisa Jean-Philippe Bêche, que representa el bomber aquell dia. Per això cada nou intèrpret que s’incorpora entra en una direcció comuna, però amb un marge d’apropiació personal. “No és mai igual, perquè tot canvia: el company i sobretot els espectadors, que els tenim tan a prop, que de vegades riuen i d’altres es queden glaçats”. “Amb un públic local i internacional tan divers les reaccions mai són les mateixes”, resumeixen. “Fins i tot hi ha espectadors molt fidels que venen a veure les diferents combinacions de repartiments”. Com si el vell engranatge també admetés la seva pròpia forma de variació infinita.
Aura
Un cop t’asseus a la butaca t’adones que més enllà de les representacions s’hi amaguen un munt d’elements que sostenen l’aura. Resulta senzill retrocedir a l’ambient íntim d’una sala alternativa en els convulsos anys cinquanta europeus: França enfonsada en la guerra d’Algèria i en la crisi de la IV República; un barri universitari i contestatari on ja començava a covar-se l’esperit de Maig del 68. En aquest desajust entre el llenguatge oficial i la fragilitat d’un món que trontolla, l’absurd més que una extravagància actuava com una esmena a la totalitat. Si el teatre és efímer, a París cada nit “es bat un rècord de permanència en directe”, com anuncia el cap de sala de viva veu (no hi ha megafonia). Fan broma també del cartell original penjat a platea, que promocionava la Cantant amb la frase “Per a un nombre limitat de representacions”, una mentida involuntària o, potser, una última rèplica de l’absurd de Ionesco a la contra de qualsevol lògica ritual, per més que duri ja quasi set dècades.
