La jornada Perspectives contemporànies per a la reapropiació dels clàssics planteja com el repertori pot dialogar amb el present sense reverència ni automatismes Auca#192
Reanimar el repertori
Els clàssics tenen una mala salut de ferro. Cada temporada algú pregunta si cal tornar-hi, i algú altre respon i promet que aquesta vegada sí, que els farà parlar al present. Potser és que el teatre necessita abraçar-se a les certeses recurrents del repertori per superar el seu complex d’art efímer. Per una banda, alguns textos tornen i tornen perquè encara ens posen davant de preguntes no resoltes; de l’altra, ens fan arrufar el nas i desperten suspicàcies: un autor mort –està clar– dona menys problemes que un que té darrere la SGAE. Com muntar clàssics sense avorrir la platea? Cal fer-ne tants? El 24 d’abril, l’AADPC va portar aquestes preguntes al Teatre Akadèmia dins d’una jornada professional sobre la direcció, amb pròleg de Miquel Mas Fiol i un debat de tres mirades ben diferents: Lucia Del Greco, Àlex Rigola i Carlota Subirós, moderades per Pau Coya. Qui té por dels clàssics?
Irreverència de cabaret clàssic
Per conjurar el risc de pedanteria propi de les converses entre patums, la jornada va començar amb una vacuna contra la transcendència. Miquel Mas Fiol va presentar en clau d’aperitiu el work in progress d’un espectacle encara secret, amb el genial Gerard Franch com intèrpret desvergonyit i Pablo Ruz al piano. Cabaret, sarsuela, talons alts i llengua esmolada per fuetejar el sector. A partir de l’ària ¡Ay, ba! de La corte de Faraón, la peça presentada disparava contra els automatismes de la reapropiació: “Quan no tens ganes d’escriure, agafes un clàssic, i avant”, o “agafo un clàssic, canvio els personatges masculins per femenins, i al bar”. Amb merescuda fama d’irreverent, Mas Fiol es va encarregar de rebaixar l’aura sagrada que acompanya la figura del director: més que un demiürg, vindria a ser com “un monitor del món de l’esplai”, algú que coordina, il·lusiona i motiva. “Ai las”, rematava la cançó “ai, les artistes catalanes… com són d’aprofitades”.
La paraula sota sospita
En un ambient enrarit després dels estirabots que l’astracanada de Mas Fiol i Franch havia sembrat, Lucia Del Greco va encetar el debat per portar-lo cap al terreny del dubte. A partir d’una cita d’Italo Calvino, va recordar que “un clàssic és un llibre que no acaba mai de dir allò que ha de dir” i va defensar que cap text sobreviu només pel seu valor literari, sinó perquè ens aboca a un “pou compartit” de l’imaginari col·lectiu. Ara bé, en escena no es tractaria de sacralitzar el repertori, sinó de fer-lo passar pel cos propi: posar “el clàssic al meu servei”. Del Greco va qüestionar també la fe burgesa en el llenguatge: “La paraula és absolutament enganyosa, manipulativa”. Segons la seva forma de treballar, cal contrastar els textos amb la imatge, contradir-los i treure’n les capes menys evidents. Exemple d’això, la seva versió lliure de Little Women (Mujercitas, Teatre Lliure): “no volia reproduir les quatre nenes mones” que el públic ja porta al cap, sinó desplaçar l’imaginari previ i obrir una altra lectura del material preconcebut. En definitiva, portar l’aigua del clàssic al seu molí discursiu.
Text al servei de l’intèrpret
Àlex Rigola va agafar el relleu per baixar el clàssic a peu d’escena. La seva manera de treballar com a director ha canviat en els últims anys, és evident, la forma ja no és la clau principal de les obres íntimes que estrena en el Heartbreak Hotel: “Abans feia servir el text i els actors per explicar-me a mi”, ara, en canvi, “el que intento és que els actors facin servir el text acompanyats de la direcció per explicar-se ells”. El centre, per tant, s’ha desplaçat cap al “transmissor”, cap a “les persones que estan a l’escenari” i cap a la possibilitat que allò que hi passa estigui viu. En aquest sentit, el clàssic només li interessa quan obre conflicte que encara ens ressona en els nostres dies. Rigola ens remet a una obra seva estrenada el març passat, Retorn a Haifa, de Gassan Kanafani, muntatge que va néixer d’una ferida política concreta —Palestina— i que el confronta amb una resposta —la violència— que, va admetre, “em posa en una situació realment molt conflictiva”. Per a Rigola, doncs, el clàssic no és un refugi de prestigi, tampoc –ho va negar amb força– una excusa per no pagar drets d’autor, sinó un text que només serveix al present si encara manté la capacitat de posar-nos contra les cordes.
Llavor i foguera
Carlota Subirós va recollir el fil amb una imatge menys guerrera i igualment política: els clàssics són com llavors, “textos, mites i relats que venen del passat, que potser no hem llegit mai del tot, però que continuen enterrats en la memòria col·lectiva”. En un moment de “devastació ecològica i d’apocalipsi”, preservar aquestes llavors pot ser una manera de fer renéixer “el sentit, alguna esperança”. Per això, amb La plaça del Diamant, va obrir la Colometa a molts cossos i moltes biografies, interpretacions múltiples d’un mite literari pròxim en el temps i l’espai. Amb Èdip & Antígona (en cartell ara al TNC) aixeca tres tragèdies gregues des d’una constel·lació d’intèrprets racialitzades. En resposta a Del Greco, la paraula, per a Subirós, no és transparent ni innocent, però sí “un tresor”, matèria antiga que reviu quan algú l’encarna davant nostre. El clàssic, en la seva mirada, no és una peça salvada del naufragi, sinó una llavor que només té sentit si torna a germinar en un cos, una comunitat i un present concret.
Cal un altre Hamlet?
Com a moderador de la trobada, el també director i dramaturg Pau Coya va recollir els fils oberts i va llançar la gran pregunta: “cal un altre Hamlet?”. La resposta, com era previsible, no cabia en un sí o un no. La conversa va derivar cap a la responsabilitat política de remenar materials carregats de memòria (Rigola), el lloc del privilegi de qui els porta a escena (Subirós), de l’ètica del procés de treball (Del Greco) i també el valor comercial, perquè un títol molt conegut sempre ajuda a picar portes, no ens enganyem. Però cap dels tres ponents va defensar el repertori com a garantia de res, més aviat al contrari. El problema, doncs, no és tornar als clàssics, sinó demostrar que encara tenen prou vida per alimentar l’art més viu de tots: el teatre.
