De la grandeur teatral de París a les companyies catalanes que hi han trobat escletxes Auca#193
Grandeur
No tinc cap dubte i moltes proves: París és la ciutat gran més maca del món. També, esclar, compta amb els seus desajustos brutals que s’assemblen bastant als problemes de Barcelona (desigualtat, habitatge, turistificació, etc). En l’àmbit teatral, però, les ciutats no són comparables ni de bon tros. París concentra quatre teatres nacionals —la Comédie-Française, l’Odéon, La Colline i Chaillot— i una xarxa municipal i subvencionada d’una densitat excepcional, amb espais com el Théâtre de la Ville, el Châtelet, el Rond-Point, el Théâtre 13 o el Monfort, entre molts altres.
Les comparacions…
La Ville Lumière és també la ciutat dels teatres. Parlem en total d’unes 130 sales (més del doble que Barcelona) i prop de 300 espectacles setmanals. Aproximadament, la comparació en percentatges és prou eloqüent: la Comédie-Française mou més del doble de pressupost que el TNC; La Colline té gairebé un 50% més de recursos que el Teatre Lliure, i el Festival d’Automne disposa d’un pressupost prop d’un 75% superior al del Grec. Però no és només una qüestió de grandeur, és una diferència d’escala, de múscul públic i de centralitat de la cultura en la vida de la ciutadania.
Intermitents
De forma contradictòria, la gran tradició escènica parisenca és un luxe i al mateix temps un pes. A banda del potent impuls públic, existeix una enorme xarxa de sales privades i petits teatres que sumen cada any més de quatre milions d’espectadors. En bona part són els anomenats teatres de boulevard, però també molts són espais de petit format en què es programen obres molt textuals, interpretades des d’un estil bastant afectat que continua sent el favorit d’una part del públic, en definitiva, escenaris poc o gens oxigenats amb els modes hibridats habituals de l’escena alternativa. Però la xacra més gran és també la precarietat laboral: l’Île-de-France concentra prop del 40% dels intermittents del país, però un terç només fa un o dos contractes l’any i gairebé una quarta part no arriba a 24 hores anuals declarades. Molta escena, sí; poca estabilitat i, aquí també, la necessitat de plans B.
A la catalane
En una de les primeres auques vam declarar 2022 l’any de les arts escèniques catalanes a París. Però el fil venia d’abans (com explica millor que jo Fabrice Corrons): el 2017, Sergi Belbel (Premi Molière) va entrar a la Comédie-Française amb Après la pluie i Josep Maria Benet i Jornet va arribar al Théâtre de l’Épée de Bois amb l’adaptació de Soterrani; el 2018, Josep Maria Miró va passar pel Théâtre 13/Seine amb Le Principe d’Archimède; el 2019, Jordi Galceran va aterrar a la Comédie des Champs-Élysées amb Le Crédit; i el 2020, Lluïsa Cunillé va signar una de les grans fites recents amb Massacre, estrenada a França també per la Comédie-Française. El 2022, l’esclat va ser més coral: Guillem Clua va arribar a l’Hébertot amb L’oreneta, Ramon Madaula al Théâtre Libre amb una versió de L’electe, Joan Yago al Théâtre Ouvert amb Entrevistes breus amb dones excepcionals i La Perla 29 va marcar una altra fita en desembarcar a La Colline amb 28 i mig. Després, la continuïtat ha estat més discreta per al teatre de text, però no en clau de companyies.
Abonades
En matèria de dansa i pel que fa a les companyies de l’escena expandida, la continuïtat ha estat més visible. La Veronal ha mantingut una relació sostinguda amb Chaillot; Aina Alegre ha passat per l’Atelier de Paris; Agrupación Señor Serrano pel Paris-Villette, i Agnès Mateus i Quim Tarrida tres vegades han posat els peus al Théâtre de la Bastille. També Azkona&Toloza han construït un fil propi: el 2020 van portar la Trilogía Pacífico sencera al Théâtre de la Ville (on la programadora Claire Verlet n’és una excel·lent ambaixadora), i el 2025 van tornar amb Cuerpos celestes a Chantiers d’Europe, cicle en què també participen Pol Jimenez, Sònia Gómez i Sergi Casero (aquest últim hi repetirà amb No pares (sigue, sigue) a final de maig). Aquesta temporada, a més, les fites han estat el retorn de dues companyies amb una relació ja consolidada amb París: Mal Pelo també al Théâtre de la Ville amb Bach i El Conde de Torrefiel a l’Odéon amb La luz de un lago. Si el text català entra a batzegades, les formes més híbrides semblen circular amb més naturalitat.
Icones
Seguim a l’Odéon, que fa una mica d’enveja aquesta etiqueta grandiloqüent de “Théâtre de l’Europe” que s’han penjat —ho va fer Jack Lang com a ministre, amb Giorgio Strehler a la direcció—, però és que ho exerceixen de valent! És aquesta plaça on s’ha coronat i senyoreja des de fa anys Angélica Liddell, que mereix un capítol a banda en la relació amb la ciutat. Quan el públic francès s’enganxa a alguna cosa, difícilment ho deixa córrer. La papessa ha sabut ficar-se París i Avinyó a la butxaca, farcint molts dels seus espectacles d’apel·lacions directes a l’alta cultura gal·la i els seus mandarins de referència (exercicis d’amor cap a Foucault i Barthes, entre d’altres), a més d’un espectacle dedicat als atemptats de 2015. Dimarts passat, l’Odéon va oferir la conferència De quelle putain d’histoire du théâtre parle-t-on ? dedicada a la Liddell. La professora d’estudis teatrals a la Sorbonne Nouvelle, Kenza Jernite, va dissertar sobre la relació de la papessa amb el seu públic i sobre el desplaçament d’un primer teatre social liddelià cap a un “teatre mític”, contrari a les ideologies dominants i defensor de la llibertat de l’individu. Interessant debat de partida i enriquidor intercanvi amb la cinquantena de persones assistents que van omplir de gom a gom la sala: no imagino un debat escènic igual d’acalorat en cap altra ciutat del món. Continuarem informant.
