D’entre totes les tragèdies de l’antiguitat, cap com l’Antígona de Sòfocles ha tingut tanta ressonància al llarg de la història, ho testimonien diversos muntatges a punt d’estrena Auca#189
Encara Antígona
La filla d’Èdip desobeeix Creont —rei i oncle— i enterra el seu germà Polinices, declarat traïdor. Ho fa en nom d’una llei moral que la protagonista posa per damunt de la llei de la ciutat. Desobediència, drets humans, l’individu contra l’Estat; Antígona és una dona que pren la paraula en un món governat per homes. La guerra i la violència s’oposen a l’amor i al sacrifici. Autors cabdals com Brecht i Espriu van reubicar la tragèdia en el context del segle xx, a l’ombra de les grans guerres i la repressió. Per Hegel, l’heroïna representava el xoc entre la llei de la família (femenina) i la llei de l’Estat (masculina); Irigaray la situa en la crítica del patriarcat i de l’ordre simbòlic masculí, i avui autores com Judit Butler parlen d’una inadaptada que desestabilitza el parentesc, el gènere i la sobirania. La cartellera de primavera s’omple de versions d’Antígona. Contrastem les visions del personatge que tenen diferents professionals de l’escena.
Tornar a Antígona
“Es tracta del fet inequívoc d’una dona que pren una decisió ètica i que la defensa amb la paraula, es compromet”. Carlota Subirós dirigirà Èdip & Antígona al TNC a partir del 22 d’abril. “En un moment de polarització i deriva cap a noves formes de feixisme, per a mi té molta força la sensació de tornar a un material fundacional de la nostra cultura […] Malgrat totes les interpretacions i reactualitzacions, he volgut reviure les paraules originals de Sòfocles, la potència de la brutal oposició entre Antígona i Creont, de les lleis en què opera cadascú. Ella pot ser llegida com un emblema de l’activisme, de la rebel·lió i de la dissidència, com també una defensora de les lleis més atàviques de la sang i el parentiu. Se l’ha vist com un emblema feminista i com tot el contrari […] i és aquesta la potència inexhaurible del mite que ens continua interpel·lant […] Quina llei està defensant? Quina articulació familiar? La Judith Butler diu que Antígona defensa un model familiar “aberrant”, perquè ve d’una saga carregada de tabú, d’incest, d’una distorsió del parentiu que fa esclatar totes les estructures convencionals i que difícilment pot ser una referència “normativa”. Al final hi ha una reivindicació: cada vida importa i cada família té la seva pròpia tragèdia. Tothom té dret a reivindicar un germà. Al text s’invoquen drets humans, valors ètics i polítics fonamentals. Quin tracte han de tenir les víctimes d’una guerra? És un debat d’una riquesa brutal, dilemes que ja estaven oberts vint-i-cinc segles enrere”.
Interpretar Antígona
“En una de les seves frases més cèlebres, Antígona diu que no està feta per compartir l’odi, sinó l’amor. L’amor és la seva gran pulsió. No només es tracta d’anar en contra del poder, també hi ha un impuls emocional en tota la seva història que la porta a transgredir la llei des d’un lloc més íntim i personal, des d’una necessitat vital”. Katty Sey encarnarà la protagonista de la versió del TNC. “Més que pressió, sento una responsabilitat molt gran. Soc la primera actriu negra que fa aquest paper en un teatre públic tan gran […] Que sigui justament una dona negra qui s’aixeca contra el poder té molt de sentit en el món d’avui. Parlem d’un mite fundacional del teatre i d’Occident, tenim la possibilitat d’obrir la mirada i fer-lo més ampli. Estem acostumats al fet que els grans personatges del teatre estiguin interpretats per persones blanques i a assumir que això és hegemònic, que interpel·la tothom de la mateixa manera. Que gran part del repartiment del nostre muntatge sigui racialitzat ens obre la mirada més enllà de la nostra visió eurocèntrica”.
Desconstruir Antígona
“El mite és una mica un calaix de sastre. Cada teòric que l’interpreta ho porta al seu terreny. Llegir sobre Antígona és equivalent a tornar-se boig”. Després de l’autoficció Casting Lear, Andrea Jiménez estrenarà al Lliure Contra Antígona (a partir del 21 de maig), una versió lliure i participativa basada en el mite, amb la col·laboració en la dramatúrgia de Victoria Szpunberg. “En el millor dels casos, Antígona pot ser una anarquista; en el pitjor dels casos, seria una colpista d’extrema dreta si considerem que es rebel·la contra un govern legítim. És a dir, no és més Marine Le Pen que Salvador Puig Antich? O pot ser-ho, depèn de com vulguis llegir la història […] Moltes vegades no es posa la mirada en el fet que Antígona també és molt rígida i que la seva postura tampoc no és exactament un model democràtic de flexibilitat, d’escolta i de sororitat. D’aquí va venir el primer impuls de Contra Antígona, fer que quinze espectadors formin el cor tràgic, articular una reflexió participativa per anar en contra dels herois i en favor de la intel·ligència col·lectiva. Treballem des d’un lloc molt més complex i deliberatiu, que és el del cor on les coses no estan tan clares com en la voluntat d’Antígona. Fins on estem disposats a arribar amb els nostres actes? Quant ens volem mullar? Fins a quin punt s’ha de continuar obeint? Col·loquem un mirall per veure des d’on ressona als ciutadans d’avui un mite tan antic”.
Reescriure Antígona
“De totes les tragèdies de l’antiguitat, cap és tan perfecta com l’Antígona de Sòfocles”. El director i dramaturg Jordi Coca va escriure la seva pròpia versió del mite estrenada al Lliure el 2003 amb direcció de Ramon Simó. “Quan treballava el teatre de Palau i Fabre em va interessar la seva idea de recuperar els mites clàssics amb un model de tragèdia que no sigui necessàriament com la dels grecs. Ell va fer la seva Electra i a mi em va interessar Antígona […] Vaig voler ser molt fidel a la versió de Sòfocles, perquè planteja un tema etern, amb totes les variants que vulguis: violència, enfrontament i dubte: pots triar el camí que més et convingui. […] En un dels primers cants del cor es diu que al món hi ha moltes coses que són deina (δεινὰ). El terme deina es pot traduir com ‘meravellós’ o bé com ‘esgarrifós’. Continua dient que, entre totes les coses de la creació, la més deina és la humanitat. Si dius “meravellosa” vas en sentit contrari que si dius “esgarrifosa”. Tot és esgarrifós a la natura, i la humanitat més que cap altra cosa… Jo a la meva versió d’Antígona vaig triar aquest camí”.
 Ramon Simó i Jordi Coca als assajos d’Antígona (2003) © Ros Ribas |  Daniela Feixas i Manel Barceló a Antigona, de Jordi Coca (2003) © Ros Ribas |
| Èdip & Antígona A partir d’Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona de Sòfocles Versió lliure i direcció de Carlota Subirós Del 22 d’abril al 31 de maig al TNC (Sala Gran) Contra Antígona Dramatúrgia de Victoria Szpunberg i Andrea Jiménez Idea i direcció d’Andrea Jiménez Del 21 de maig al 21 de juny al Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver |  Cartell promocional d’Èdip & Antígona © Geraldine Leloutre |
