Projecten glamur i legitimitat, però què transformen realment en una trajectòria?
La dramaturga Victoria Szpunberg, l’autor i director Iván Morales, l’actriu Míriam Moukhles i l’actor i director Josep Maria Pou –tots amb reconeixements recents– coincideixen en un punt clau: els guardons ajuden, però no mesuren objectivament el valor artístic ni garanteixen feina. Això sí:
fan molta il·lusió.
Validen, pugen l’autoestima, donen un impuls important, situen al mapa… Els premis d’arts escèniques tenen múltiples virtuts, però també són relatius i qüestionables. Per Josep Maria Pou, un dels actors més guardonats de Catalunya, el valor varia segons l’etapa: “Quan ets jove, els premis et semblen la cosa més important del món i et reafirmen; després són senyals d’estimació i s’agraeixen en el sentit emocional; i al final, amb seixanta anys d’ofici, arriben amb l’afegit ‘honorífic a tota una vida’ i, amb tot el respecte, són gairebé petons de comiat”.
Victoria Szpunberg i Iván Morales creuen que els han “arribat tard”. La flamant guanyadora del Premio Nacional de Literatura Dramática 2025 pel multipremiat L’imperatiu categòric explica que no va rebre cap nominació als seus inicis, “quan més ho desitjava i necessitava”: “Sentia que no em veien, i és molt difícil continuar si no t’ho creus. Ara bé, tinc molt clar que els premis no poden ser l’objectiu, has de trobar un ancoratge més intern, perquè són puntuals”. Per la seva banda, l’autor i director d’El día del Watusi –que va arrasar als darrers Premis de la Crítica amb sis guardons, a més de tres Butaca i un Max– no entrava a les travesses des de l’aclamada Sé de un lugar (2012), la seva òpera prima. Després de sis anys intentant aixecar la novel·la de Francisco Casavella (fins i tot l’havien animat a abandonar el projecte), “va ser una validació externa molt gratificant”, afirma.
Míriam Moukhles, Premi Revelació 2024 de la Crítica, els Butaca, Teatre Barcelona i Núvol per Anna Karènina, Nodi: de gossos i malditos i Tots ocells, bromeja: “És com si de cop existís!”. L’actriu, que feia tres anys que es dedicava professionalment al teatre, viu la distinció “amb alegria i certa distància”: “Agraeixo que s’hagin fixat en mi, però és una carrera de fons. Un premi no determina l’actriu que ets. Algunes èpoques estaré més reconeguda, d’altres menys”.
No sostenen
Qui cregui que als guanyadors se’ls col·lapsa el telèfon amb ofertes de feina va ben errat. “És la paranoia dels premiats. Es pensa que estaran molt ocupats, que demanaran un caixet molt alt o que ja són una cara vista”, puntualitza Szpunberg.
Un premi t’assenyala i pot facilitar l’obertura de portes, però ni de bon tros s’erigeix en brúixola artística o garanteix l’estabilitat laboral –de fet, la immensa majoria ni tan sols estan remunerats. Com remarca Morales, la visibilitat no elimina la fragilitat estructural: “Els premis et col·loquen en un lloc, però l’endemà has de tornar a picar pedra. Pràcticament ningú m’ha preguntat què tinc entre mans”. Pou considera que “no es contracta pels premis rebuts, sinó pel perfil més adequat”, i Moukhles remata: “Hi ha actrius que no reben premis, però no paren de treballar”.
D’altra banda, habitualment el reconeixement arriba quan els muntatges han acabat el recorregut, amb la paradoxa de ser premiats però poc produïts. Alguns tenen la fortuna de girar pel territori o ser repescats en temporada, però l’alineació d’astres en una art viva és ben complexa.
Són imperfectes
El mètode marca la diferència. Tot i pensar que els premis teatrals “no són justos, perquè –a diferència de l’esport– és impossible valorar objectivament la nostra feina”, Pou es refia més dels deliberats per un jurat de la mateixa família teatral que dels de votació popular (“condicionats per amiguismes”) o de fora el sector (“caiguts del cel, sovint amb afany publicitari”). Morales detecta intencionalitat en qui els lliura, ja sigui “per marcar una tendència o fer arribar un missatge”, i observa la “responsabilitat” dels organitzadors davant la “perillosa dicotomia” d’apostar per l’experiència o la renovació, el mainstream o els marges; en definitiva, la concentració o la redistribució de possibilitats. Szpunberg té més que clissades “les fòbies i els amors” dels diferents guardons i sospira un “tant de bo fossin més imparcials, però és molt difícil perquè el jurat són persones”. Ferma defensora de les trajectòries per l’interès a “veure com evoluciona determinada gent”, està a favor d’impulsar els joves talents, sempre que no se’ls exploti com a “carn fresca”. “L’art no és utilitzar i llançar”, sentencia.
“Ningú pot saber qui és el millor actor”
Màrqueting pur
“No és el mateix guanyar un Gaudí que estar nominat, o guanyar-ne dos, com tampoc és el mateix que et premiïn a Cannes o a Viladecans”, ironitza Morales, també amb un peu al cinema. Això és inqüestionable. Però per a què serveixen les col·leccions d’estatuetes a les vitrines? A la pràctica, per lluir una línia al currículum que funciona com a reclam. I les gales? Com a campanya promocional de l’ofici, amb la comesa d’“haver de salvar el món amb discursos”, matisa Moukhles.
Encara més: els premis empenyen el gremi cap a una competència no desitjada. Pou hi aporta el punt d’humor: “No m’agrada gens la parafernàlia d’haver de competir. Jo no m’he presentat voluntari! I si després no et donen el premi, et venen a consolar. Però si no he perdut res!”. Moukhles assegura que “fora del sector sembla que hi hagi rivalitat, però és amor absolut”, i ho il·lustra amb la nominació que va compartir amb Àgata Roca (Millor actriu per L’imperatiu categòric) mentre anaven en AVE cap als Max. “Vam riure molt!”, recorda.
Cal repensar la fórmula?
Conscients de la subjectivitat dels guardons i de la necessitat d’autoprotegir-se, tots quatre esquiven la pressió de validar-se constantment. Taxatiu, Pou suggereix aquesta esmena de vocabulari: substituir “millor” per “més valorat”. “Ningú pot saber qui és el millor actor. S’ha d’estar molt preparat per no caure en l’ego de creure-t’ho”.
“Hi ha projectes que no reben premis, però han d’existir”
Els premis poden donar múscul i convertir-se en un bon al·licient, però també amaguen, en paraules de Morales, una “llavor perversa”: la temptació de mesurar una trajectòria a cop de temporada. Tant ell com Szpunberg reivindiquen els deserts d’incomprensió en què van crear muntatges fonamentals de la seva carrera, com ara Jo mai (2013) o La màquina de parlar (2007), respectivament. “No vaig rebre ni bones crítiques, al contrari! Però no em va frustrar, havia escrit l’obra que volia”, reflexiona Szpunberg. “Hi ha projectes que no reben premis, però han d’existir”, conclou Morales. “Havia d’arriscar per poder fer després un Día del Watusi. Ho has de tenir molt clar per saber què és èxit i què és fracàs”.
