En un ecosistema mediàtic cada cop més subordinat a la promoció i l’impacte immediat, el premi Anna Pérez Pagès reivindica el paper del periodisme cultural amb valors militants com Jordi Bordes.
“Perquè el periodisme cultural és una eina de pensament crític i de cohesió social sense la qual la cultura queda reduïda a promoció o entreteniment i perd la capacitat de qüestionar, incomodar i generar debat.” Brillant, oi? Em costaria trobar una definició més precisa i que alhora respongui amb tant d’encert la pregunta capciosa que les impulsores del Premi Anna Pérez Pagès plantejaven a la concurrència aquest any: per què ha de continuar existint el periodisme cultural? Una pregunta senzilla i terriblement pertinent en un context en què els mitjans de comunicació tradicionals no només van perdent rellevància, sinó que a més corren el risc de perdre el nord en un intent desesperat per sobreviure a l’embat de les xarxes socials i a la cultura dels pescaclics, els rànquings i els algoritmes. La cultura ocupa un espai cada cop més testimonial: menys pàgines als diaris, menys minuts als informatius de ràdio i televisió. El més alarmant, però, és que aquest espai minvant està cada cop més dominat per la dictadura de l’agenda i la promoció, de manera que la reflexió pausada, l’anàlisi i el debat (pedres angulars del periodisme cultural) han quedat pràcticament desterrats.
En aquest escenari, dedicar-se al periodisme cultural és… no direm una heroïcitat, però sí un acte de militància que demana elevades dosis de resiliència i una alta tolerància a la frustració. L’existència d’un premi que reivindica aquest esforç i reconeix el bon fer dels professionals del gremi és una beneïda raresa que n’ha tingut prou amb dues edicions per consolidar-se com un punt de trobada i celebració del sector. Una celebració que alhora serveix de record i homenatge a l’estimada i enyorada Anna Pérez Pagès. És impossible entendre el periodisme cultural de casa nostra sense ella, sense el seu entusiasme, la seva vitalitat, la seva perseverança, la seva proximitat. Quin meravellós encert unir el seu nom al de la professió que estimava i que va exercir amb voracitat per crear un premi que enforteix el sentiment de comunitat, de tribu, de família. Perquè life is better dancing together.
I quin meravellós encert, també, ha estat atorgar el premi d’enguany a Jordi Bordes, un incombustible del periodisme d’arts escèniques que, com l’Anna, té el do de l’omnipresència. Que aixequi la mà qui hagi anat al Sismògraf, a FiraTàrrega, al Temporada Alta, a Fira Mediterrània o a la Mostra d’Igualada i no se l’hagi trobat. Ningú, oi? I això té molt a veure amb una concepció apassionada de la professió, demostrada al llarg d’una dilatada trajectòria marcada per la feina de formigueta. Sense fer soroll i remant a favor, sempre, com demostra la gesta titànica d’haver posat en marxa la plataforma de crítics Recomana.cat i la recuperació dels Premis de la Crítica, fruit de la seva tenacitat i tossuderia. I tot això, sense perdre mai el somriure, com l’Anna. Igual que la Peigis, el Jordi és una figura de consens, un sí sense reserves, un bastió del periodisme cultural que volem. Un motiu per continuar el viatge cap a l’oest. Together.
