De Guimerà i Pasolini a les noves dramatúrgies: una collita editorial que mira al patrimoni, la política i els debats del present.
Dels clàssics a un model teatral per a una majoria
Els textos clàssics de la primera part del segle xx no han aconseguit que el món editorial i/o les institucions públiques culturals assumeixin el repte d’actualitzar les versions dels pocs dramaturgs traduïts d’aquella època. Tanmateix, el centenari de la mort de Guimerà (2024) ha facilitat un nou estudi i traducció de Joan Martori de Maria Rosa (Ed. Antígona, 2025). De Pere Cavallé (1888-1939), un autor reusenc, es reedita La il·lusió dels vells, estrenat al Teatre Romea el 1919, amb una tria de la seva correspondència amb Ignasi Iglésias (Arola Ed., 2025). Rodolf Sirera ha reeditat La Pau (retorna a Atenes) (Bromera, 2026), el seu primer text en català (El Rogle, 1972), estrenat a Mataró pel grup Xaloc (1976). Fa uns anys que el teatre privat promou mostres de l’autoria catalana actual, adreçades a un públic majoritari, amb èxit a la cartellera catalana i madrilenya, com Una bufetada a temps, de Marta Buchaca (Punto de vista Editores, 2026, en català i castellà) sobre els canvis globals en l’educació actual. Semblantment, Carol López exposa a Manifest Mangione (Comanegra-Teatre Lliure, 2026) un true crime que evoca l’aposta audiovisual de Carles Porta. Com a contrapunt, Carles Batlle ofereix a Els miratges de Tatooine (Bromera, 2026) un text rapsòdic per tancar la trilogia amb Zoom (2009) i Nòmades (2019).
 |  |  |  |
Traduccions i adaptacions
Un altre regal de Pier Paolo Pasolini, Els turcs al Friül (Lleonard Muntaner, 2025), un text de 1944 escrit en furlà i centrat en l’amenaça turca contra la República de Venècia (1499), com si es tractés de l’ocupació alemanya viscuda per Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta temporada, el Teatre Nacional de Catalunya ha publicat Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona en traduccions de Carles Riba, adaptades escènicament per Carlota Subirós, i La reina lloba, una dramatúrgia de Pau Carrió sobre la reina Margarida de Ricard III, de Shakespeare. A El firmament, Lucy Kirkwood, una reconeguda autora londinenca, situa el 1759 la història d’Elisabeth, una jove assassina, jutjada per dotze dones, que amb una altra trama i un altre context (1692) fa pensar en The Crucible [Les bruixes de Salem], d’Arthur Miller.
 |  |  |  |
Per un teatre polític
Tres textos endeguen una proposta de teatre polític en el món actual decantat cap al retorn de l’esperit autocràtic i destructor dels valors democràtics reconstruïts després de la Segona Guerra Mundial. D’Ambrosi Carrion, exiliat el 1939 i mort a Cornellà de Conflent (1973), s’han editat Els camins d’Antígona, Nit d’embruixament i L’Àngel negre dins Teatre inèdit de l’exili (UB Edicions, 2026). L’últim text (1959) es basa en la “veritable història del rector d’Alp (Cerdanya)” durant el procés revolucionari de juliol de 1936 fins al desenllaç (1939), sobre l’enfrontament d’un capellà reaccionari i luxuriós amb el poder republicà. Vint anys després, fidel a l’ideari republicà, Carrion es mostra crític amb el poder revolucionari i el falangista posterior, i contrari a la guerra com a defensor de la vida i la llibertat individual. El lector copsa una càrrega política distinta d’alguns textos publicats i representats durant la Guerra Civil.
Per a la ciutadania irlandesa, el conflicte polític contemporani és molt present en la producció dramàtica de Sean O’Casey, Brendan Behan, Brian Friel o Martin McDonagh. A El barquer (Comanegra-Teatre Lliure, 2026), Jez Butterworth relaciona la història amb les vagues de fam de l’IRA i la mort impactant de Bobby Sands (1981), viscuda en l’àmbit familiar dels Carney. Un text dramàtic potent sense combregar amb el radicalisme polític de Behan, un escriptor i dirigent de l’IRA empresonat uns quants cops.
Joan Cavallé, autor de Peus descalços sota la lluna d’agost (2009), reprèn la temàtica política a L’aigua, els morts i les mentides (Arola Ed., 2026), on aborda el cas de la dana al País Valencià (29/30 d’octubre de 2024), en un clar acte de reivindicació de les víctimes i de denúncia de la irresponsabilitat ètica i política de les autoritats. Atesos els temps convulsos i expectants que vivim, és just reclamar ara i ací la publicació (i tant de bo la representació!) de textos que tractin sobre la nostra història política per conèixer-la i no oblidar-la.
 |  |  |
Reflexions teatrals
La filosofia de l’escena teatral de Václav Havel (UB Edicions, 2025), de Jordi Casampera, estudia l’obra d’un autor ben conegut a Catalunya per analitzar l’escenificació d’Audiència, Vernissatge i Protesta des d’una perspectiva filosòfica (amb el suport del txec Jan Patocka) i l’influx del teatre de l’absurd per mostrar la seva dissidència política entre el 1975 i el 1978. Un teatre per fer pensar amb un llenguatge que acosta pensament i acció “a les coses mateixes (Husserl)”, segons Casampera. A Ansietats teatrals reunides (Arola Ed., 2025), Esteve Miralles recull dotze textos assagístics en quatre apartats sobre edició, teatre i llengua, Toni Cabré o Josep M. Benet i Jornet.
