Ja fos en places, jardins i fires, des que el cinema existeix, des de finals del segle XIX, s’han fet projeccions a l’aire lliure.
Un dels millors exponents és a Suïssa, al Festival de Locarno, on cada agost es reuneixen 8.000 persones en una plaça que diu ser la sala de cinema més gran del món. Però què hi pot haver de millor de mirar cine en una platja i no en la comoditat d’una sala fosca? Quines pel·lis tenen més èxit sota les estrelles? Quines es queden sense ser programades?
A molts barris i pobles hi havia qui esperava amb devoció l’arribada del projeccionista amb un llençol i rotllos amb pel·lícules de 35 mil·límetres. Una bastida de paleta era suficient per fer aquella mena de màgia. El cinema a l’exterior ha estat un habitual en festes majors i celebracions de tota mena.
Una de les persones que ho ha fet possible ha estat el projeccionista Xavier Massó. “Vaig començar el 1982, i ja llavors hi havia un senyor que feia temps que s’hi dedicava. Tenia un cotxe amb les portes de fusta i la font de llum eren dos carbons”, recorda Massó, jubilat després de quaranta anys portant cine als racons més insospitats. Aquesta mena de projeccions van ser molt populars entre els anys noranta i el 2000. “Vam arribar a estrenar El rei lleó (1994) al Camp de Mart de Tarragona davant d’un miler de persones que pagaven entrada! A nosaltres aquell únic passi ens va costar 150.000 pessetes”.
Amb l’entrada del digital i del format DCP hi va haver moltes empreses que van deixar-ho estar per la inversió que suposava, i llavors va passar a ser menys habitual.
Ideal per a curtmetratges
Qui també té anys d’experiència en la matèria és el festival de curtmetratges Mecal. La seva primera vegada va ser a finals dels anys noranta a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona. L’èxit els va animar a seguir, i el juliol vinent faran cine a la fresca a Can Framis del Poblenou, i a l’agost, a Palma i a Eivissa. “Molts cinemes estan mig buits i l’aire lliure atrau gent”, explica Roberto Barrueco, fundador i director. “Hi ha les estrelles, aire fresc, pots beure una cervesa… és una atmosfera particular. Tot i que també és complicat, alguns veïns molestos van a queixar-se a l’ajuntament”.
“Molts cinemes estan mig buits i l’aire lliure atrau gent: hi ha les estrelles, aire fresc, pots beure una cervesa…”
Les projeccions a l’aire lliure són també una resposta a l’estandardització que han patit moltes sales de cinema? “Entre un cine i un altre a vegades hi ha poca diferència”, reconeixen des del Mecal, que també projecten en sales. La seva especialitat és el curtmetratge, un gènere que pot costar de trobar ben seleccionat. Cada any reben 5.000 títols i n’acaben projectant uns 350 subtitulats en català i anglès.
Nits d’estiu a la platja
Els qui també operen entre Catalunya i Mallorca són Cinema Lliure, que entre el juny i l’agost portaran curtmetratges i llargmetratges a platges d’una desena de localitats. Posen especial atenció a les òperes primes i al cinema fet al país. Instal·len una pantalla de 8 x 4 metres, i enguany ja van per la 15a edició.
Eviten les pel·lis amb escenes més íntimes, sexualitat o violència. Els funcionen molt bé les d’animació o, fins i tot, sense diàlegs. “Les que tenen una fotografia bonica o imatges inspiradores són ideals. Les d’ambients foscos, no tant”, diu la seva responsable, Juliana Spadano. Com que són platges urbanes intenten apagar el màxim de llums possibles, perquè prefereixen la negra nit.
Passa el temps, i el que segueixen trobant complicat és aconseguir el finançament per fer-ho possible. “És gratuït, i no venem cap producte. Per sort sempre trobem empreses que hi acaben apostant”, apunta Spadano. Intenten convidar l’equip de cada pel·li perquè pugui presentar-la. “Agrada molt. Com que no és en una sala de cinema és tot més relaxat”, conclou.
Un clàssic de Vic
On també ho esperen cada estiu és a Vic. El festival Nits de cinema oriental tindrà lloc del 14 al 19 de juliol, i enguany celebra la seva 23a edició. Programaran una quarantena de pel·lis, i inauguraran amb una nit dedicada a Tailàndia. El seu punt de trobada és la bassa dels Hermanos, un antic estany convertit en parc d’herba. Van començar amb 300 persones i ara en tenen entre 1.300 i 1.500. A banda de la pel·lícula s’hi pot trobar sopar, exhibicions, arts marcials, karaoke, una quina… És la seva manera d’assegurar-se un públic jove.
Nits de cinema oriental s’ha convertit en un lloc de trobada per a la nombrosa comunitat asiàtica de la comarca. “Tres quartes parts del cinema mundial es fa a l’Àsia. La Xina i l’Índia són els principals productors, també d’on ve molta gent que ara viu a Vic”, observa Quim Crusellas, director del festival. “Ens sembla molt necessari projectar aquest tipus de cinema. També unir diferents orígens. No és un festival per a ells, sinó amb ells. Sentim que és un viatge d’anada i tornada”.
És així que a la ciutat s’hi veuen pel·lícules pensades per agradar als països d’origen. “Hi ha distribuïdors que no entenen per què la volem exhibir. Amb el seu mercat intern ja en tenen prou per fer beneficis”. Cuiden els detalls i, a banda de les traduccions i les correccions habituals, busquen alguna persona del país que faci una última revisió. “Les distribuïdores sempre fan canvis per adaptar-ho tot”, assegura Crusellas. “A nosaltres ens agrada ser el màxim de fidels a la llengua i la cultura de cada lloc”.
Solen comptar amb una parròquia fidel, que aguanta encara que plogui. “La gent porta paraigua i fins i tot ens ajuda a tapar l’equip tècnic i el projector. Hi ha un sentit voluntari, l’essència del cinema més popular. Recordo al 2018 una pel·lícula durant la qual va diluviar, Bad Genius. El públic va quedar moll com ànecs, però va aguantar, no es va moure ningú”.
Munten una pantalla de 10 metres i van millorant els equips tècnics perquè el so vagi més enllà de l’estèreo i sigui 5.1. “Tenim un avi que ve cada any. No havia vist mai cap pel·lícula de kungfu i ara ens diu que li agraden”, relata el director. “Hi ha gent que comença amb una pel·li a l’aire lliure i llavors s’apunta a les que fem en sala. És la manera”.
