Dedicar esforços als textos d’arts escèniques és d’una heroïcitat que va més enllà de Sant Jordi.
Reivindicació del patrimoni teatral català
A la plataforma del Repositori teatral català de l’Institut del Teatre l’acompanya una altra proposta: la Biblioteca de Patrimoni de l’Arxiu Canprosa, dirigit per Pol Vouillamoz, que ha publicat (2024-2025) divuit textos en format digital. El 2025, peces d’Adrià Gual (El teatre català; Molière i la farsa dels metges), Ignasi Iglésias (Cendres d’amor; Lladres) i Carme Karr (Els ídols). Atès que les editorials convencionals no publiquen el patrimoni dramàtic català, llevat dels autors més reconeguts, s’ha de valorar la iniciativa de l’Arxiu Canprosa, com fa Adesiara en format de paper.
 |  |  |  |  |
Una proposta insòlita
Punto de Vista Editores ha editat Francisco Ferrer: ¡ Viva la Escuela Moderna!, del dramaturg belga Jean-Claude Duquesne [Idée], traduïda per Pollux Hernúñez, una reivindicació del pedagog català executat pels fets de la Setmana Tràgica (1909), que va escandalitzar Europa. A Brussel·les es va erigir una estàtua, una còpia de la qual es va instal·lar davant l’Estadi Olímpic de Montjuïc (1990). Estrenat i dirigit per José Luis Gómez (La Abadía, 13-10-2015), per què no s’ha pogut representar a Catalunya, on la memòria de Ferrer és vigent?
Premis teatrals i autoria catalana
No sé si altres literatures compten com la nostra amb un nombre tan ampli de textos teatrals premiats que rarament són atesos pel teatre públic o privat o pel de proximitat. Si es repassa la cartellera dels últims anys, l’hegemonia de la dramatúrgia estrangera destaca amb temes de caràcter local i projecció universal, sense referències concretes a la nostra realitat. Dos premis recents han guardonat autors inèdits o poc coneguts. Àlex Castro, a El gronxador (Premi Ciutat d’Alcoi 2024, Bromera), exposa la relació d’una dona gran i un funcionari en un cas de mobbing immobiliari; el premi Octubre Pere Capellà 2024 (Tres i Quatre) va premiar ex aequo Mares i No, on Eva Saumell ofereix en nou monòlegs la posició radical de la dona davant la maternitat que sorprendrà el lector. Carla Rovira, a El canvi. Una història de terror reproductiu, l’altre text premiat, aborda amb sensibilitat un intercanvi d’embrions en un tractament in vitro.
 |  |  |
Dramatúrgia catalana i representació teatral
Hearthbreak Hotel ha recuperat per a l’edició i la representació Una casa en la montaña, un lúcid i reflexiu text d’Albert Boronat, de formació filosòfica, entorn de la figura de Ludwig Wittgenstein quan es va instal·lar en una cabana a Skjolden (Noruega) i es va retirar del món. Marc Artigau ha publicat i estrenat Una festa a Roma (Llum de Guàrdia – Teatre Lliure 2025), un dels seus textos més personals i reeixits sobre la memòria i l’amor de les persones grans quan apareixen els problemes cognitius.
 |  |
Traduccions i adaptacions teatrals
La majoria dels títols que es tradueixen avui al català no arriben a ser representats, es queden sovint a la prestatgeria, cosa que esperem que no passi amb el primer volum de Tragèdies I (Prometeu), de Pier Paolo Pasolini, cinquanta anys després de la seva mort. A Calderón, Afabulació, Pílades, escrits en la segona meitat dels seixanta (revisats posteriorment), proposa un model de tragèdia de pòsit epicitzador, dirigits per Luca Ronconi la temporada 1992-1993. Roland Schimmelpfenning edita Nou peces (2001-2023) (Arola Editors), uns textos rapsòdics especialment representats pels teatres de proximitat, traduïts per Eduard Bartoll, Anna Soler-Horta i Albert Tola. A Maria Magdalena (Teatre Nacional de Catalunya), Michael DeCock, Carme Portaceli i Inés Boza se centren en una figura bíblica prou controvertida que reivindiquen com una dona més de les esborrades per la Història.
 |  |  |
Joies de la Corona
Segurament amb Sergio Blanco, Gabriel Calderón és l’autor de l’Amèrica Llatina que gaudeix d’una notable projecció a Europa i, concretament, a Catalunya. A AI! La misèria ens farà feliços o el petit teatre del món (Llum de Guàrdia – Teatre Lliure), ha escrit un dels millors textos dramatúrgics dels últims anys, en què tradició i modernitat, amb el paper de la IA, atrapa el lector amb uns complexos personatges/intèrprets de ressons beckettians. Per què no s’ha respectat la llengua original? Una autèntica joia dramàtica és també Com vaig aprendre a conduir, de Paula Vogel (Biblioteca Sala Beckett), una peça de ressons clàssics que va remoure l’espectacle nord-americà el 1997 sobre un cas d’assetjament en l’entorn familiar, tractat amb intel·ligència i subtilesa teatrals. El primer text de Vogel publicat en llengua catalana.
 |  |
