Sobre la nova generació de creadors/es audiovisuals catalans/es
M’han demanat que escrigui sobre creadores i creadors audiovisuals nascudes i nascuts als anys noranta. No és una tasca fàcil, ja que un sap que les noves onades, que es donen al cinema i en general en totes les arts, s’acaben de filtrar a la llarga i que probablement molts dels noms que us citi a continuació desapareguin en el futur i uns altres, ara desconeguts, seran els que segurament apareixeran als llibres d’història d’aquí a un temps, quan aquest hagi fet la seva feina de manera justa i honesta.
No és imprescindible estudiar cinema per fer pel·lícules, però si més no, tenir una mínima cultura cinematogràfica, i que es noti
No obstant això, m’agradaria clarificar una distinció rellevant entre aquells i aquelles que han estudiat Comunicació Audiovisual i les que no. No vull dir que sigui imprescindible estudiar cinema per fer pel·lícules, però si més no, tenir una mínima cultura cinematogràfica, i que es noti, si us plau, si una ha de ser reconeguda públicament. En el primer grup es troben les directores i directors sorgides de la Universitat Pompeu Fabra: Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen, Laia Alabart (aquestes quatre directores van debutar amb Les amigues de l’Àgata el 2015), Elena Martín, David Moragas i Gerard Vidal; i Joan Esteve que va estudiar a la Universitat de Vic. I a l’altre grup es troben les creadores d’Autodefensa (2022), Berta Prieto, Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca.
Els dos conjunts tenen dues coses en comú: una, que han dirigit productes audiovisuals en grup, una forma de treballar molt coherent amb l’època que viuen, en què es potencia el treball en equip. I l’altra: la temàtica, el fet de tractar la sexualitat i el feminisme, qüestions imperants en l’actualitat. El que els diferencia és bàsicament que el primer grup de vegades fa ús del llenguatge cinematogràfic i el segon no. És a dir, que el primer grup posa en pràctica allò que han après del cinema, o almenys hi ha la intenció, i l’altre sembla des del primer capítol que no, que ni idea. I si volem fer cinema i anar als festivals i merèixer aplaudiments cal que tinguem un mínim respecte per la magnífica història del cinema.
Així doncs, parlaré del primer grup, que s’ho val més: i és que en el món de la creació audiovisual no tot és el tema, aquell que ens serveix per protestar o cridar l’atenció, sinó que la imatge és tant o més important. Per això, a Les amigues de l’Àgata es nota la supervisió d’Isaki Lacuesta, perquè es pot dir que gràcies a alguns plans poètics i amb sentit cinematogràfic se salva la pel·lícula, ja que el guió, que de fet es pot dir que no n’hi ha, fluixeja sobretot pels seus diàlegs.
Aprendre copiant
Molt més interessant em sembla Alba Cros amb el seu film grupal Chantal Akerman, un record (2015), en què diverses directores fan un homenatge individual a la cineasta belga. És un bon recurs voler crear quelcom de qualitat sota la influència del bon cinema, és una forma d’aprendre i voler fer les coses bé; com, si no, comencen els artistes a pintar les seves primeres obres si no és copiant? Alba Cros també destaca amb Anhel de llum (2023), un relat íntim on la llum del sol impregna la imatge de textura analògica, i on la narradora explica el seu anhel de trobar-se a si mateixa, amb la lluita que això implica.
A A stormy night (2020), de David Moragas, hi ha un bon treball de preproducció, un guió i uns diàlegs correctes, i una imatge de plans de vegades més estètics que profunds, com passa sovint als films dels creadors i creadores del primer grup, però que igual que amb aquests i aquestes, en algunes ocasions podem trobar-hi un sentit, com els recurrents reflexos del rostre com a metàfora de la cerca d’un mateix/a.
Joan Esteve i Gerard Vidal, amb el seu I Always Cry For You Like Pink Honey Rain (2022), han creat una mena de videoclip en què l’onirisme propi del gènere musical fila la història d’un comiat entre dues persones amb tocs de cinema negre, i on es veu un bon treball al darrere en tots els àmbits.
En gairebé tots aquests creadors i creadores hi trobem la voluntat per trencar les convencions, desconstruir-se i trobar-se, quant a la temàtica, i comparteixen sovint l’escenari de Barcelona, que els serveix per narrar els seus dubtes com una mena de diaris audiovisuals autobiogràfics o d’autoficció.
