Fa cinc dècades que deixa empremta als escenaris, però també a la pantalla. A la petita i a la gran, en sèries tan mítiques com Turno de oficio o en pel·lícules de l’impacte de Camino. Membre d’aquella generació d’estudiants de l’Institut del Teatre que van treure el cap amb ímpetu revolucionari en plena Transició, Carme Elías ha desenvolupat una carrera plena, ara reconeguda per l’Acadèmia de Cinema Català amb un Gaudí d’Honor que l’agafa, diu, en un moment de recollir.
La flamant Gaudí d’Honor de l’any de la pandèmia va rebre la notícia entre sorpresa i afalagada. “Primer em vaig quedar molt parada, no m’ho creia, no hi pensava gens, en una cosa així. Després em vaig posar molt contenta, em fa molta il·lusió. Miro enrere i penso en tot el que he treballat, i com la vida, i sobretot la professió, m’ha portat fins aquí”, explica Carme Elías (Barcelona, 1951). Actriu de llarguíssim recorregut, elegant i discreta, monstre teatral, icona televisiva als anys vuitanta i protagonista de menys pel·lícules de les que el seu talent semblaria demanar, rebrà el Gaudí d’Honor. “Ara no estic acceptant projectes, excepte algun de molt concret, més aviat estic recollint en totes les facetes de la vida. No m’agrada gaire mirar enrere, ara començo a fer-ho, i benvingut sigui”, apunta, abans de recordar algunes vivències transcendentals que van marcar un abans i un després en la seva trajectòria professional i vital.
D’aquells anys inquiets i compromesos a l’Institut del Teatre, a la seva relació amb el cinema, passant pels Estudio 1 on va despuntar (“d’això en va ser responsable l’Antoni Chic, realitzador de TVE que va anar confiant en mi i donant-me papers cada vegada més importants, una persona importantíssima a la meva vida”) o per les seves feines als escenaris amb Josep Maria Flotats o Juan Carlos Corazza, Carme Elías accepta un desordenat viatge al passat des de la serenor d’avui.
Ara no estic acceptant projectes, més aviat estic recollint en totes les facetes de la vida.
Sempre he pensat que, a diferència del teatre o la televisió, el cinema no t’ha tret tot el suc.
Potser sí, que se m’ha resistit una mica. Ha estat així. Hi ha hagut etapes, com quan vivia a Madrid i freqüentava molta gent que feia cine, en què vaig rebutjar ofertes que potser m’haurien estat beneficioses. Et parlo d’una època amb molta producció en la qual realment podia permetre’m el luxe de triar una mica. Però no me’n penedeixo gens ni mica. Això forma part d’una manera de ser, perfeccionista i molt enamorada de la meva feina, que m’ha fet buscar sempre estímuls més enllà del reconeixement econòmic o popular. La meva ambició sempre ha estat esprémer-me com a actriu, buscar i aprendre més. Vaig tenir etapes de desaparèixer del mapa i marxar a estudiar a Nova York, per exemple, o acostar-me a grans mestres com Carlos Gandolfo o Juan Carlos Corazza.
El perfeccionisme va moltes vegades relacionat amb les inseguretats pròpies dels actors.
Suposo, interpretar sempre genera un punt d’inseguretat, que amb els anys he après a vehicular i gestionar com una part positiva en la meva manera de ser dins la pel·lícula o a l’escenari. Però també m’ha impulsat molt a anar més enllà, per després donar més veritat i sensibilitat als personatges. Encara que no ho sembli, soc tímida i padentro, i amb els anys he aconseguit anar-me obrint.
Malgrat tot, la llista de directors amb els quals has treballat al cinema és impressionant.
Jo no lamento haver fet més o menys cine, les coses de la vida van com van, i al final es tracta de gaudir plenament del que et trobes al davant. Mirant enrere, he tingut experiències molt intenses i satisfactòries amb grans directors: Fernando Fernán-Gómez, Isabel Coixet, Pere Portabella, Almodóvar, Javier Fesser, Carlos Vermut…
Amb Camino vas guanyar el Goya, tot un punt d’inflexió. Vas seguir dient que no a ofertes de cinema?
No m’agradaria fer gaire incidència en això. El fet és que sempre he volgut sentir-me implicada en allò que feia. No me n’enorgulleixo especialment, simplement és que el cos em demanava el que em demanava. No acceptar ofertes no té cap mèrit; mai s’ha tractat de vanitat, més aviat de sentir-me còmoda amb el que feia. Però tampoc soc cap santa, i de vegades he fet feines perquè econòmicament eren bones oportunitats. Pel que fa a Camino, sí que va ser un personatge important, intens, molt especial. I també pel ressò i per l’interès que va aixecar la meva persona.
Aquest interès ja l’hauries viscut, com a mínim a l’època de Turno de oficio…
Ui, sí, va ser un èxit enorme, tot un fenomen. I ho vam passar molt bé fent-la, amb el Juan Luis Galiardo, que era un home molt particular, expansiu, esbojarrat, de vegades massa (riu), però amb qui ens miràvem als ulls i ens enteníem molt bé. I amb l’Antonio Mercero, un mestre. Allò que parlàvem del cinema no em va passar a la televisió: he fet moltes sèries, algunes d’extraordinàries.
També has fet culebrots, com Herederos, Gavilanes o La Riera…
Sí, i són tot un exercici interpretatiu, donen un múscul que recomano a qualsevol actor. I són molt divertits de fer, t’ho passes pipa… està molt bé jugar a fer una dolenta estil Angela Channing. D’altra banda, et proporcionen una comunicació amb un públic que es pot interessar en tu i després potser va a veure’t al teatre. I, a més, òbviament et donen un descans econòmic que no el tens d’una altra manera.
De la revolució a la calma
Durant la conversa, Carme Elías ens explica la seva passió per la poesia (“ara en llegeixo molta i també n’escric una mica, m’ha agafat per aquí”) i pels Nocturns de Frédéric Chopin, i ens parla de la seva afició pel cinema negre i per Bette Davis, a la qual va interpretar no fa gaire als escenaris a Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?: “Interpretar-la va ser un plaer. Quan ens van contactar a la Vicky Peña i a mi no ens deien qui faria de qui (riu). És veritat que totes dues hauríem pogut fer de totes dues. I la Vicky va fer una Joan Crawford meravellosa. A banda que ¿Qué fue de Baby Jane? és probablement una de les pel·lícules que més vegades he vist a la vida”.
A l’Institut del Teatre erem un grup de gent molt guerrera que volia revolucionar-ho tot. Seguíem el lema del teatre al servei del poble
Amb la Vicky Peña vau coincidir a l’Institut del Teatre i després vau fer molt de soroll amb L’orgia.
Érem un grup de gent molt guerrera que volia revolucionar-ho tot. Era l’època de l’Assemblea d’Actors i Directors i del Saló Diana. Seguíem el lema del teatre al servei del poble. Érem una generació jove que buscava canvis profunds, noves maneres de fer. I vam fer L’orgia, una pel·lícula molt transgressora, és cert. El Francesc Bellmunt va ser molt atrevit i ens vam apuntar sense pensar-hi gaire. Anàvem forts, els de l’Institut…
Abans has citat Juan Carlos Corazza, amb qui vas col·laborar a l’obra Acreedores i que crec que és algú molt proper a tu.
Ja ens coneixíem una mica, però des d’Acreedores ens vam fer amics de l’ànima i em va ajudar a anar una mica més enllà. Jo tenia la tècnica, però sempre perseguia obrir-me més, desbloquejar qualsevol bloqueig. I trobar-me amb el Corazza va servir per això. També et podria parlar de la directora Claudia Pinto, amb la qual m’he creuat fa relativament poc. A cada etapa de la vida et pots trobar amb gent que et marca molt.
Treballar amb Flotats significava comprometre’s, implicar-se de veritat. No m’ho vaig pensar.
Un altre nom clau podria ser el de Josep Maria Flotats? Vas formar part de la seva companyia a El dret d’escollir, Lorenzaccio i El Misàntrop.
Sí, va ser importantíssim, un punt i a part. Treballar amb Flotats significava comprometre’s, implicar-se de veritat. No m’ho vaig pensar, em feia molta il·lusió treballar amb ell, i en aquell moment vaig renunciar a certes coses per fer-ho. Ser un membre més d’una companyia de teatre és una cosa que jo no havia viscut fins llavors, i hi havia un equip molt elegant en un sentit profund. Va ser una gran experiència.
Tornem al present i al cinema. No fa gaire vas fer de mare de Mario Casas a Tengo ganas de ti. Com veus les noves generacions d’actors?
Recordo el Mario com un professional molt preparat i molt responsable. Chapeau a la seva carrera i a tot el que està treballant, crec que s’ho mereix. Les noves generacions són gent molt preparada i arriben als rodatges no només amb el text après, també amb un treball ja fet al darrere que es nota molt. D’altra banda, Catalunya sempre ha tingut molta tradició de teatre, i sempre hi ha hagut generacions joves que han fet coses interessants.
Acabo. Com veus el panorama cultural que ens queda? Parlant de cinema, la pandèmia ha rematat el problema endèmic de l’assistència a les sales…
No diré res que no haguem escoltat aquests dies, no sé com ens en sortirem, de tot això. És veritat que les sales es buiden, i que s’han de buscar nous camins i noves maneres en l’exhibició. El sector s’haurà de reinventar. Jo soc una romàntica, i el que em dona anar a un cine no m’ho dona veure una pel·lícula a casa, per gran que sigui el televisor. Avancem cap a un altre model, un altre món, i ens n’haurem d’adaptar.
