Si el tema de la conciliació familiar l’arrosseguem des de fa temps com a societat, durant el confinament per la covid-19 encara s’ha fet més palesa la necessitat de visibilitzar-lo i portar-lo a debat.
De sobte, ens trobem davant una nova situació laboral: o bé hem de teletreballar des de casa o bé hem d’anar a treballar quan els nostres fills els tenim confinats a casa i no poden anar a l’escola o a l’institut. Rebem una “educació” online que en molts casos ha estat massa improvisada i caòtica. Si a sobre hi afegeixes un familiar malalt o dependent, llavors ja has de fer autèntiques virgueries per poder portar el pa a casa i cuidar dels teus en condicions. I tot sense quasi suport institucional, polític o governamental. Som superwomen i superherois, però no tant, senyors.
Aquella desaparició sobtada, quan en realitat la maternitat passa rapidíssim.
Una mica de suport amb polítiques de conciliació, efectives ajudes a les famílies, és la seva obligació moral, senyors polítics i gestors institucionals. I tot sigui dit de pas, les “mesures extraordinàries” aprovades de les quals tant parlen els mitjans, a la pràctica tenen molta lletra petita i condicions gairebé impossibles de complir. Tampoc ha estat gens fàcil per a les empreses, segons contrasto amb l’advocada laboralista Misi Borràs.
Sobretot les dones
La conciliació familiar-laboral sempre ha estat difícil, sobretot per a les dones. Això és una realitat que hem viscut totes les actrius que hem estat mares: “Aquella desaparició sobtada a la qual et veus sotmesa, quan en realitat la maternitat passa rapidíssim”, com comenta la companya Sara Espígul, i tantes altres actrius que hem volgut ser mares.
Una maternitat, la nostra, que ens obliga a renunciar a moltes oportunitats, a estar sense ingressos quan optem pel compromís personal de voler viure l’experiència de la maternitat, i on resulta que et sents dir aquella frase de: “Ai, no treballes/actues perquè has estat mare, oi?”, mesos, o fins i tot anys després d’haver estat mare i, per tant, de poder treballar perfectament. Com si ser mare fos incompatible amb el fet de treballar. Jo ho vaig viure. Vaig perdre moltes feines, sobretot audiovisuals, esfera en què les actrius encara patim més per la maleïda condició de la imatge, i en la qual ens trobem especialment castigades a l’oblit o a l’aturada després d’anys de treballar incansablement.
També vaig haver de lluitar de valent per poder donar el pit al meu fill durant dos anys i mig. Me’l portaven al teatre, mentre feia funció, o el nano esperava que tornés, fos l’hora que fos. I quan tenia cinc anys me’l vaig arribar a endur a l’estrena d’una pel·lícula que havia rodat, trepitjant amb mi la catifa vermella. Va ser un gest molt comentat, que per a mi era tota una declaració d’intencions. Maneres n’hi ha. Només cal que els que ens contracten ens ho posin fàcil. Com també comentava en una entrevista l’actriu Marta Etura, en el cas de l’audiovisual, “ja em diràs com ho fas amb 14 hores de gravació i amb l’obligació de desaparèixer cada sis mesos per a un rodatge”.
On som en termes de conciliació?
Som en un país on no ho posen precisament simple, comparat amb d’altres: segons un informe d’UNICEF, Espanya queda fora del top ten en polítiques de conciliació familiar i no obté una bona puntuació en aquest sentit, donant només 16 setmanes de permís de baixa per maternitat (equiparable obligatòriament al progenitor diferent de la mare a partir de l’1 de gener de 2021), mentre a països com Estònia és de 85 setmanes. O Suècia, amb 480 dies, i que sol ser capdavantera en matèria educativa i de conciliació familiar-laboral: les empreses sueques ofereixen horaris flexibles i permeten que et prenguis el dia lliure si el nen es posa malalt, perquè confien en el treballador, que s’organitza acabant feines des de casa. En el cas dels suecs no hi ha “conciliació” sinó “integració” de la vida laboral en la familiar, i al revés.
El binomi actriu-mare significa que directament deixes de treballar sense ingressos per poder ser mare o per poder tenir cura dels teus fills.
I si ets actriu això del “permís remunerat” no existeix, perquè treballem esporàdicament, amb sort amb contractes temporals i sovint desprotegides laboralment. Per tant, el binomi actriu-mare significa que directament deixes de treballar sense ingressos per poder ser mare o per poder tenir cura dels teus fills.
I amb el confinament, què?
Al marge de disposicions ben pensades però poc practicables que han estat introduïdes per la normativa laboral de la covid-19, resulta que s’han anul·lat o amb sort, postposat, assajos, funcions i bolos previstos. Feines que no cobrem perquè no existeix empara legal que obligui en cas d’anulació, o no existeix contracte o compromís laboral previ a aquestes “feinetes” de pluriocupació a les quals ens veiem abocats els del sector de les arts escèniques i audiovisuals. O perquè són feines esporàdiques que has de “facturar” com pots i que si no es fan, malauradament, perds. Tot plegats sense ingressos i tenint cura dels nens i de la nostra gent gran.
O, per parlar també d’ells, els pares actors que també tenen problemes de conciliació. Em comenta el company David Bagès, actor, i la seva companya, també actriu, l’Alma Alonso, pares de dos fills, com ho han viscut ells: ell tenia una funció i feina prevista d’un any i mig que finalment no s’ha fet, i ella també ha perdut tota una gira de bolos de teatre per a escoles. I em fan una reflexió interessant sobre aquesta actitud, que qualifiquen de “poc valenta” per reprogramar activitats previstes. Què tal plantejar-se “reconquerir” els espais exteriors per a petites exhibicions teatrals? “No podem aturar la indústria cultural un any o un any i mig”, em diuen. “I els centres educatius no són centres d’acollida de menors: tenen o han de tenir un projecte educatiu fort al darrere, a més d’acollir-los físicament.”
Una aturada que ens ha afectat i molt a tots, autònoms escanyats i treballadors amb ERTO no solucionats ni cobrats. I sense treballar, sense activitat, no hi ha ingressos, i tampoc no tenim una bona legislació que ens empari en el cas de les arts escèniques i audiovisuals. En un sector ja de per si castigat, desatès, precari i desemparat des de fa anys. Precisament quan hem demostrat més que mai durant el confinament la necessitat de la nostra existència: la cultura ha acompanyat i ha estat el medicament lenitiu i necessari per a l’ànima de les persones en la seva solitud i reclusió forçada.
