Dilluns 17 de febrer passat es va celebrar la Primera trobada de dones directores al TNC organitzada per l’AADPC. L’acte, amb curadoria de Daniela De Vecchi, és una de les accions per generar una xarxa de suport mutu entre professionals de la direcció. Com va explicar la periodista Júlia Bertran, conductora de l’acte, es buscava compartir experiències, dubtes o dificultats i fer una primera diagnosi de l’estat de les professionals de la direcció a Catalunya.
L’encontre va reunir María García Vera, codirectora de la companyia Las Detectives; Carme Portaceli, directora d’escena i directora artística del TNC; Carol López, autora i directora; Denise Duncan, directora, dramaturga, guionista i activista de feminismes negres, a més de divulgadora; i, finalment, Anna Serrano Gatell, directora escènica i coordinadora artística i de programació de la Sala Beckett. Les diverses definicions que cadascuna fa servir expliquen la diversitat d’opinions i experiències de la trobada.
Al principi de la conversa, el debat va girar entorn de la pregunta: realment el teatre català actual reflecteix les dones i les seves històries? La resposta, de manera unànime, va ser que sí, però amb matisos. García Vera posava en relleu el canvi positiu en les arts escèniques no textuals. Portaceli va recordar com, en el passat, ni tan sols els personatges femenins tenien protagonisme sota la direcció masculina. López celebrava que, fins i tot els homes, estan començant a explicar (millor) les històries de les dones.
La participació de persones no blanques ha millorat sobre l’escenari, no ho ha fet fora, en la direcció o l’autoria
Denise Duncan
Però quan es va parlar de xifres, la realitat es va tornar més crua. Serrano Gatell va compartir una dada preocupant: “A la Beckett, per cada cent projectes d’homes, en rebem uns cinc de dones”. Portaceli assenyalava que això és conseqüència d’anys de falta d’atenció per a reclamar, tot seguit, que la paritat és una qüestió democràtica. Duncan va ressaltar la manca d’oportunitats real: “Només tenim una bala i l’hem d’encertar”, per denunciar, seguidament, la poca diversitat ètnica i racial, ja que “les institucions reben el que donen. Si no et sents convidada, no t’hi presentes”. Duncan afegia que malgrat que la participació de persones no blanques ha millorat sobre l’escenari, no ho ha fet fora, en la direcció o l’autoria, per exemple. García Vera alertava de la discriminació de classe social com un motiu per accedir a fer projectes.
Marcar la diferència
Davant d’aquesta realitat, el debat va tocar un tema clau: ara que hi ha més dones que mai dirigint equipaments, Bertran preguntava a les ponents si notaven la diferència. García Vera responia que el canvi és radical, que se sent més escoltada quan una dona dirigeix la institució. Portaceli afegia que això és perquè l’educació i les experiències que viuen les dones les fan ser més persones: “Et dona més compassió i més empatia”.
Sobre si creuen que homes i dones dirigeixen de manera diferent, López ressaltava la sorpresa que desperta als seus equips –”‘És que no ens crides’, em diuen”– per defensar que la cosa ha canviat: ella per exemple, no té por de compartir els seus dubtes quan treballa. Serrano Gatell explicava que ella ha notat la diferència entre el que ha après i el que fa, procura generar espais horitzontals perquè el seu equip pugui explicar com està. Duncan defensava l’aprenentatge dels errors propis per créixer. García Vera posava sobre la taula la dificultat de conciliar a l’hora de treballar, com a la seva companyia ho fan de manera anàrquica, comptant amb familiars i amistats.
En relació amb el tema del masclisme, Bertran va voler indagar sobre on es notava més i gairebé totes van assenyalar alguna enganxada amb l’equip tècnic. Per altra banda, García Vera va reclamar humanitzar les relacions entre programadoris i artistes: “Són moments molt fràgils, és una dinàmica molt capitalista” fent referència a la venda de bolos. En general, totes van comentar que la tasca de direcció comporta soledat i que, espais com l’encontre de directores, ajudaven a trencar-la, generant cooperació entre elles.
El camí al davant
Finalment, a tall de cloenda, Bertran els va demanar una carta als reis per al TNC: Duncan va reclamar més diversitat dins i fora l’escenari; García Vera, més espai per a les arts escèniques no textuals; López proposava que es tingui en compte les creadores d’una certa edat, mentre que Portaceli ressaltava la seva obsessió perquè el TNC no sigui un club. Serrano Gatell va remarcar la necessitat de fomentar espais per compartir com aquests.
La trobada va finalitzar amb la participació de la fila 0 i d’un públic ple de directores i intèrprets que van complementar alguns dels temes comentats. Entre d’altres, Mariona Naudín va plantejar tres qüestions urgents: repensar com s’exerceix el poder, construir la paritat amb mesures concretes i destruir les barreres de classe social. Adeline Flaun va remarcar la necessitat de reparar la vida des d’una mirada decolonial dins i fora dels espais escènics: “Les persones blanques també us n’heu de fer càrrec.” Finalment, Ester Bartomeu, vicepresidenta de l’AADPC, va encoratjar la platea: “Valem molt la pena! Ens hem d’empoderar!” L’acte va acabar amb una beguda de cloenda, i els asseguro que les converses en petit comitè van ser imperdibles.
