Entre el 25 i el 29 d’abril Olot s’ha omplert de dansa i molt més
La nit de divendres va ser encara freda a Olot. Passades les 22 h una sorollosa barreja de públic especialitzat i gent de la ciutat remunta la falda del volcà Montsacopa, a 15 minuts del centre de la ciutat. A l’interior del seu inactiu cràter ens espera un ballarí que marca passos d’aurresku en bucle mentre el contratenor David Azurza esbossa melodies vocals entre místiques i tel·lúriques. Són la companyia basca Kukai Dantza amb el seu espectacle Erritu, una reflexió sobre els rituals que beu d’estètiques avantguardistes per barrejar-se amb la tradició. Malgrat la temperatura nocturna, el vessant més místic de l’espectacle enllaça amb la singularitat de l’abrupte paisatge natural per crear una experiència penetrant, intercanviable. Així és la millor cara del Sismògraf del passat cap de setmana, un festival dedicat al moviment en el sentit ampli del terme, que des de paràmetres sostenibles ha establert una fructífera relació amb la ciutat d’Olot, amb el seu paisatge, amb les seves singularitats.
La jornada de dissabte arrenca amb un passeig en bicicleta que connecta diferents tastos d’espectacles, és un altre exemple de presentació singular d’un festival que encara permet gaudir del contacte més o menys directe amb petites propostes –la gran majoria gratuïtes–, sense aglomeracions aclaparadores ni una agenda desbordada. Els creadors també ho aprofiten per treballar-hi relacions més directes amb els espais i el públic. És el cas de la companyia de dansa Mal Pelo, que continuen explorant la seva fecunda relació entre el moviment i la música de Bach, aquest cop mitjançant la integració de la poètica de l’espectacle en l’escenari d’una antiga fàbrica de campanes abandonada. La precisió quasi mil·limètrica de les estructures contrapuntístiques transformades en moviment és d’una bellesa quasi matemàtica, multiplicada en sincronia amb el violí de Joel Bardolet. Un dels moments més bells del festival.
També en una òptica ascètica però de resultats certament més hermètics, la companyia britanico-catalana Humanhood va presentar Torus com a plat fort de la jornada de dissabte. El Teatre Principal d’Olot ple fins a la bandera va aplaudir amb força una proposta que bascula entre la filosofia oriental i la investigació al voltant de la física quàntica. Tècnica impecable que entusiasma de bon grau als entesos però que va deixar una mica despagats a qui prefereixen enfocaments que toquen més de peus a terra.
PERLES I SORPRESES
Atresorant una puntualitat britànica, la graella d’espectacles permet circular sense problemes pels diferents espais del festival, ubicats sempre a l’escala humana d’una petita passejada. Això, sumat a la durada sempre per sota dels 60 minuts, ens deixa una llarga nòmina de descobriments d’obres entre les quals destaca Pinkfish, peça de carrer d’Ana Borrosa amb missatge, crítica i capes, que s’agafa a l’exemple de la natació sincronitzada per criticar els sistemes d’explotació humana de la societat de l’espectacle. En la part més plàstica, Cratère N°6899, en què l’artista visual Gwendoline Robin va plantejar una instal·lació protagonitzada pel moviment de la llum i les transformacions químiques. Un blanc perfecte per a totes les instantànies d’Instagram.
Convé no oblidar dues peces del repertori de carrer que arriben a Olot després de triomfar a altres festivals del territori, com són els Hippos de Quim Bigas i Zum-Zum Teatre –un totspublics dinàmic i de qualitat– i Conseqüències de Moveo, un portentós exemple de connexió entre el llenguatge de la dansa i l’espai compartit per intèrprets i públic. En la mateixa línia D-Construction dels francesos Compagnie Dyptik, prototip de dansa urbana emancipada de l’acrobàcia gratuïta que presenta un espectacle ben filat, amb missatge integrador i un fort component de reflexió sobre l’actual societat mestissa. La cirereta d’un festival que no vol créixer més, i ho agraïm.
