Al Francesc Cuéllar (Barcelona, 1993) li agradaria un futur “tranquil, poder fer feines sense lluitar contra un virus o les institucions o la precarietat”. N’admet la dificultat davant un panorama complex en què les obres que no es van poder estrenar fan de tap per a les noves produccions.
L’any 2020, abans de la pandèmia, volia centrar-se en una única nova producció. Un espectacle de la seva companyia, Fundación Agrupación Colectiva, amb el també actor Alejandro Bordanove, que era la seva parella fa cinc anys i amb qui aleshores va decidir impulsar una pel·lícula. L’experiència no va anar bé, però han agafat aquest punt de partida per reflexionar sobre “com d’involucrats estem a poder fer art que deixem que les nostres vides s’arrosseguin per això”. Serà un muntatge gran, una coproducció catalana, aragonesa i possiblement madrilenya. “No vull tirar de cap carro més que no tingui les condicions òptimes per ser tirat”, afirma. “Som una generació que hem crescut des de la precarietat i ja l’hem normalitzada. És la meva feina i vull fer les coses amb diners i en condicions”. L’espectacle s’havia estrenar en la temporada 2021-2022, però encara estan buscant lloc a Barcelona. “En tindríem si volguéssim, però és una sala que sé que no cobraràs i aniràs a taquilla. Em sap greu, però si es pot evitar, ho evito”, diu. “Si hem d’esperar, esperarem”.
No té previst, però, explorar més el format en línia, com va fer amb la First casi blind date, un encàrrec de Temporada Alta. “El teatre té de bonic la trobada i la presència. Si no, per a mi no és teatre”. L’experiència té sentit, doncs, només en el context de pandèmia. “L’online suma com a eina damunt de l’escenari, no com a canal”.
Durant un any i mig, Cuéllar ha interpretat un personatge estable a la sèrie diària Mercado Central de TVE. “Sento que aquí em puc desenvolupar més en el món del teatre que no en l’audiovisual. I a Madrid a la inversa”. Allí hi ha més oportunitats de feina, però de moment prefereix quedar-se a prop dels seus a Barcelona.
Una de les conseqüències positives que destaca de treballar en aquest tipus de ficció és la creació de nous públics al teatre, que hi van atrets per una figura mediàtica, i això els pot fer descobrir noves formes escèniques. “Amb José y sus hermanas ens passava molt. Quan el públic sortia de les funcions, molts joves deien ‘apa!, això és teatre?’ Clar que és teatre. Formalment agrada, però la gent no hi està acostumada”. Un altre tema és el de les plataformes que busquen grans influencers i “reverteixen l’ordre de la publicitat”. Per estalviar diners, prefereixen algú amb molts seguidors que els faci la feina amb les seves publicacions. “Jo potser faig la sèrie i no la publicito. Tu vols que faci un post? Paga-me’l”, reivindica.
No vull tirar de cap carro més que no tingui les condicions òptimes per ser tirat.
Ara mateix, i amb molt de compte per no contagiar-se, està de gira per Catalunya amb Alguns dies d’ahir, l’espectacle de Jordi Casanovas sobre els fets clau del Procés que arribarà a La Villarroel al maig. També ha recuperat el monòleg ESTIgMES, de Concha Milla, al voltant de la infertilitat femenina. Sobre si l’hauria de dirigir una dona, explica que l’autora i intèrpret hi va insistir: “Més que una direcció va ser un acompanyament, els assajos van ser més una catarsi d’ella i un procés de dol”. Dos anys després van adaptar el muntatge a la Sala Flyhard amb Gaia Bautista com a ajudant de direcció: “Ha sigut un camí de tres, bastant horitzontal”. Mentrestant, està esperant poder reprogramar M’hauríeu de pagar, l’obra de Jordi Prat i Coll que es va haver d’ajornar just abans de fer temporada a la Sala Atrium. La pandèmia “es va carregar la màgia del teatre, que en el fons és compartir”, assegura.
