“Ara més que mai, el futur és demà”. Amb aquesta frase engega Ricard Farré (Valls, 1988), i és que, en el context actual, s’ha acabat pensar a llarg termini. La incertesa, ja una costant en el sector, ara es potencia i s’amplifica.
Amb l’arribada de la pandèmia, molts intèrprets com en Ricard van perdre tota la feina de la nit al dia. La gestió de la crisi no és fàcil i en Ricard entén quines són les prioritats: “La salut ha de passar per damunt”. Però això no treu que el de les arts escèniques hagi estat “un sector molt castigat”, i que se l’hagi tractat, des de les institucions, amb molt poca cura. Per a Farré, el més greu és que les restriccions no s’hagin considerat la seva feina com a tal: “La cultura és un ofici, i tota la gent que s’hi dedica té dret a viure’n dignament”. Amb el sentit de l’humor que sempre l’acompanya, protesta: “Ningú no posaria en dubte que una persona de qualsevol altre ofici pugui anar a treballar i no cobrar, però això en la cultura ja és una tendència de molts anys. Som un país culturalment molt potent, i amb molt de talent que s’ha de poder canalitzar, perquè es vegi, perquè es visqui”.
Positiu i optimista de mena, sosté que a la gent de teatre aquesta crisi l’ha agafat mentalment preparada. Somrient (rere la mascareta), deixa anar els seus dos mots clau per al futur pròxim: enginy i resiliència. “Em costava triar una sola paraula”. Enginy per trobar noves vies creatives en un moment en què la presencialitat és difícil. Resiliència per aguantar el cop, aprendre’n i adaptar-se. No es tractarà només de suportar l’embat amb fermesa, defensa, sinó també de ser líquids i adaptables. No culpa els qui no ho hagin pogut fer: “El més obvi és rendir-se; molta gent es quedarà pel camí”. Caldrà treure forces per positivar la situació i seguir creant en els propers mesos.
Som un país culturalment molt potent, i amb molt de talent que s’ha de poder canalitzar, perquè es vegi, perquè es visqui.
Ara bé, la paraula que acaba mostrant a la foto és BOLOS. Al final, el desig és poder seguir treballant i fer-ho en bona companyia. Això, en Ricard, ho té cobert: és membre d’Els Pirates Teatre, que està a punt de celebrar el vintè aniversari. “Puc ser una mica positiu perquè estic en una companyia, i això és casa”. Aquesta gran família (de catorze membres!) l’ha ajudat a passar els darrers mesos. Més enllà del talent de tot l’equip, el que preval és que són amics, i es tenen a les verdes i a les madures. Encara ara se’ls etiqueta de joves i emergents. En Ricard se’n mofa: “El forat deu ser molt fons, per emergir!”. Durant el confinament van engegar els Dilluns de merda per seguir generant contingut, encara que no fos presencialment, i ajudar les companyies programades a la sala que gestionen, El Maldà, que defensa que mantindran obert “malgrat tots els malgrats”. Destaca que no han tingut cap contagi i que estan omplint cada dia (al 50%). La fidelitat del públic l’emociona: “La gent ha estat molt valenta, ha respost molt bé i ha vingut”.
La por és una nova companya de feina en un ofici que obliga a posar el cos. En Ricard hi treu ferro: després d’estrenar a El Maldà El bon policia, una comèdia de Rusiñol, explica que assajar amb mascareta és estrany, però es pot fer. Sobre el públic, afirma que els riures i l’emoció arriben malgrat les distàncies i les boques tapades. “És la màgia de les arts en viu”.
Puc ser positiu perquè estic en una companyia, i això és casa.
Després d’un confinament que destaca com a “molt productiu” per a Els Pirates, toca valorar i posar en pràctica totes les idees que han anat trobant en aquests mesos. No sempre és fàcil. “Si en un futur pròxim ningú t’escolta, acaba sent frustrant; treballes molt, però ho fas per a l’aire”. Amb tot, no perden les ganes. Quan pregunto si es veuen amb cor de fer vint anys més, esclata a riure: “Jo crec que, si ens hem aguantat tots aquests anys, aguantarem els que vinguin!”
<strong>Comediant prolífic</strong>
Ricard Farré trepitja els escenaris des de fa ben bé quinze anys. Format a l’Institut del Teatre, és membre de la companyia Els Pirates Teatre, amb la qual ha aixecat èxits recents com El somni d’una nit d’estiu, el musical Les feres de Shakespeare o una adaptació molt contemporània de La Mascarada, de Molière. Juntament amb Enric Cambray és un dels artífexs del fenomen teatral Les dones sàvies, una comèdia multipremiada i amb un rodatge de més de setanta funcions per tot Catalunya. L’any passat va publicar el seu primer llibre de poesia, Postres del dia (Cossetània, 2020).
També t’interessarà:
Júlia Truyol: treballadora i supervivent
Francesc Cuéllar: adaptar-se, però no a qualsevol preu
Marina Fita: reivindicacions ara i sempre
Totes les veus caben en el futur. Els desitjos de Novaveu
