La setmana que s’estrena la sèrie Smiley a Netflix, recuperem el contingut d’una trobada del seu autor amb joves estudiants d’audiovisuals.
Des dels inicis de la seva trajectòria, Guillem Clua ha tingut un peu en les arts escèniques i l’altre en l’audiovisual. Era, doncs, el convidat ideal per a la presentació dels projectes del Pacte del Talent amb joves emergents dels dos àmbits, un acte que va tenir lloc el passat 14 de novembre organitzat pel Clúster Audiovisual de Catalunya i la col·laboració d’Entreacte. El director de la revista, Manuel Pérez i Muñoz, va moderar un encontre entre la feina d’estudiants d’últim curs d’audiovisuals i el reconegut dramaturg i guionista. El resultat, una radiografia dels principals canvis del sector en els últims anys i un conjunt de consells del mestre per als i les que comencen.
Entre dues eres
“En aquella època, si t’agradava escriure feies periodisme”, explica Clua sobre els seus inicis. Aviat, però, va entrar en contacte amb l’autoria teatral a través de l’Obrador de la Sala Beckett. Amb la seva primera obra, La pell en flames, va guanyar el Premi Ciutat d’Alcoi i, d’aquí, va passar a ser dialoguista d’El cor de la ciutat: “La televisió et pot nodrir d’ingressos que suportin la teva carrera com a dramaturg”, afirma. A més, la telenovel·la diària va ser un camp d’aprenentatge en què va entrenar l’agilitat i la humilitat del treball en equip.
En aquell moment, i en els anys posteriors, la creativitat depenia dels interessos publicitaris de les cadenes. A Espanya, les sèries allargaven els formats americans estàndard amb capítols d’una hora o més: “Era horrorós, perquè hi acabaves posant palla”, recorda Clua. El sector també es va veure afectat per la crisi del 2008, especialment a Catalunya. Si abans era a Barcelona on es representaven les propostes escèniques més avantguardistes, ara sembla que hi ha més “por d’estrenar”. Els organismes públics hi tenen molt a dir i, en el cas de l’audiovisual, es pateix molt la falta de suport de la televisió. “A TV3 se’ns mirava amb enveja”, comenta.
Ben diferent amb la situació actual, en què l’única producció pròpia de l’ens és la sèrie de la tarda. Però no tot és tràgic. L’arribada de les plataformes ha suposat una major llibertat per a les persones encarregades del guió, especialment amb la figura del showrunner com a màxim responsable de la sèrie. Per altra banda, quan les plataformes compren un projecte, paguen des del primer moment l’equip creador perquè el comenci a desenvolupar, fins i tot encara que no l’acabin materialitzant. “Gestionar la frustració és supernecessari, perquè et cauran més projectes que els que faràs”, afirma Clua. “Forma part de l’aprenentatge d’aquesta professió”.
De guionista a ‘showrunner’
La frustració ha estat present en alguns moments de la producció d’Smiley, que finalment s’ha convertit en sèrie. Clua, que hi ha debutat com a showrunner, va voler escriure el guió sol amb una idea molt clara: la creació de “tot un univers d’històries d’amor LGTBI” que envolten els protagonistes. La peça està travessada per l’esperit nadalenc, cosa que els va fer córrer: “Estàvem fent el càsting dels actors, trobant els directors i construint tota la preproducció de la sèrie quan els capítols encara no estaven acabats. Ens vam posar a rodar al març i s’estrena al desembre”.
Molt diferent ha estat el procés de La piel en llamas, l’adaptació cinematogràfica de la seva primera peça escènica. En aquest cas, Clua “només” n’ha fet el guió: “L’obra de teatre ja ha existit, jo he explicat la història que volia explicar com la volia explicar. Si després ve un regal com és una producció internacional o una adaptació cinematogràfica, benvinguda sigui”. L’altra pel·lícula que té pendent d’estrena ha seguit un tercer camí. Per a La niña de la comunión, Clua va desenvolupar el guió a partir d’una primera idea de Víctor García i Alberto Marini. Es tracta d’una pel·lícula de terror clàssica, un gènere en què no havia treballat mai i per al qual es va haver de documentar. I afegeix aquí un consell per a les que s’hi volen dedicar: “Mirar de tot, cinema, teatre, dansa, impregnar-te d’històries de tots els gèneres”.
Alguns dels joves participants van intervenir amb preguntes i, de consells per als debutants, n’hi va haver uns quants. “Escriure és la millor manera d’aprendre a escriure”. I encara més, Clua opina que cal intentar tots els possibles perquè els projectes no es quedin al calaix, sigui amb un curt o una obra de teatre: “Aixeca-ho, grava-ho, mou-ho, presenta-ho a un premi… perquè només fent les coses arribes a més gent”. El més important, diu, és no perdre la passió.
