La desfilada europea dels directors artístics

Com es trien els directors artístics dels principals teatres d’Europa

Publicitat

Directors d’escena, intèrprets, gestors culturals, teatròlegs i dramaturgs es disputen cada quatre o cinc anys les vacants que s’originen a Europa per ocupar els càrrecs directius de festivals i teatres de responsabilitat pública. Són centres amb més o menys control de l’administració que prefereixen mandats de llarg recorregut – la clàusula que els limita no és la norma – i que són molt opacs amb els honoraris. Ens endinsem en el paisatge de quatre dels països de referència pels seus models de gestió de les arts escèniques. 

Alemanya

Per bé i per mal, la política té una forta incidència en la cultura pública a Alemanya. Tant que, no sense certa ironia, els teatres privats o no dependents de l’erari públic se’ls agrupa sota l’etiqueta Freie Szene (‘escena lliure’). Per bé, perquè la cultura ocupa un espai preeminent en el debat polític –amb la consegüent resposta econòmica– i per mal, perquè és un factor que intervé directament en el funcionament de les institucions teatrals. A més prestigi de la sala, més subjecta als vaivens de la política i els calendaris electorals. Els casos recents de Chris Decron a la Volksbühne de Berlín i Matthias Lilienthal al Münchner Kammerspiele –dues crisis encara vives– són exemples clars de com un gir polític provoca canvis en els projectes artístics.

Alemanya és, principalment, un país amb una atapeïda xarxa de teatres municipals que, segons la seva rellevància cultural, poden disposar d’una aportació significativa dels executius federals o de l’Estat. Els contractes per als directors artístics o intendents (càrrec que reuneix en la mateixa persona la gestió executiva i la programació artística) solen durar cinc anys, sense que la norma sigui una clàusula de limitació de mandats. Frank Castorf va estar 23 anys dirigint la Volksbühne. Tampoc no s’estila la transparència en els sous directius, encara que l’interval es mou entre els 150.000 euros i els 300.000 euros. Alguns länder, com el d’Hamburg, sí que disposen d’una llei de transparència que permet que el sou de Joachim Lux al capdavant del Thalia Theater sigui públic. El 2012 era de 168.000 euros.

Tampoc no són habituals els concursos públics. Cada quatre anys, en canvi, s’engega la coneguda “desfilada” d’altes i baixes en la direcció dels teatres alemanys. Una oportunitat per captar –en una subhasta de noms i sous– figures consolidades o en ascens. Lilienthal hi entra el 2014 quan el neerlandès Johan Simons anuncia la seva marxa del Kammerspiele i és convidat per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Munic –assessorada per un comitè d’experts– a presentar la seva candidatura. El seu projecte artístic va ser aprovat per la coalició de govern formada per l’SPD i els Verds. Ha estat la CSU, nou soci dels socialdemòcrates, la que n’ha vetat la renovació perquè ha considerat que el seu model artístic importat de Berlín és massa rupturista. El dramaturg, format en la Volksbühne i al Hebbel am Ufer, soscavava, segons els socialcristians bavaresos, el seu model tradicional de teatre de repertori.

TAMPOC NO SÓN HABITUALS ELS CONCURSOS PÚBLICS I CADA QUATRE ANYS S’ENGEGUEN LES ALTES I BAIXES EN LA DIRECCIÓ DELS TEATRES ALEMANYS

Flandes

A la desfilada suïssa del 2016 hi havia Milo Rau, que optava a la direcció del Schauspielhaus de Zuric, quan li arriba l’oportunitat de substituir Johan Simons, director artístic del municipal NTGent durant els últims tres anys. A Flandes és comú que les vacants professionals relacionades amb el món de la cultura s’anunciïn en les borses de treball de les mateixes institucions o en plataformes de foment de les arts com el Flanders Arts Institute (Kunstenpunt). Però també hi ha un cert grau d’opacitat, en especial en tot el que està relacionat amb els honoraris. Els mandats tampoc no es limiten. Christophe Slagmuylder ha estat director del prestigiós Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les durant onze anys. Fins al 2017, quan accepta ocupar- se –d’entrada de manera interina– de la direcció de la Wiener Festwochen. Es convoca llavors un concurs per al Kunsten, al qual es presenten més de quaranta candidatures.

Guanya la candidatura presentada per una historiadora de l’art especialitzada en política (Sophie Alexandre), un performer, investigador i filòsof italià (Daniel Blanga Gubbay) i un dramaturg i programador (Dries Douibi). Una decisió adoptada pel Consell d’Administració del festival amb la col·laboració d’un jurat d’experts amb una presència relativa de professionals de les arts escèniques, en la línia transversal i interdisciplinària que abandera aquest festival. A Gant, Rau va competir amb 24 candidatures més davant la comissió artística designada pel teatre. El seu projecte és també col·legiat, compartit amb el seu dramaturg de capçalera Stefan Bläske i Steven Heene, que ja dirigia l’oficina artística del NTGent. Hi participa també Luk Perceval com a director resident.

L’arribada de Rau representa també, més enllà de la controvèrsia generada pel Manifest de Gant –que sembla més pensat per demolir l’institucionalisme dels teatres públics suïssos i alemanys–, el final de la tradició de la companyia estable del NTGent. Parlar de tradició a Flandes és recular com a màxim sis dècades. L’avantguardista paisatge teatral flamenc és producte del Decret de les arts escèniques del 1993, al qual deu la seva actual efervescència artística. Una de les decisions estratègiques adoptades va ser donar suport a iniciatives de base, col·lectives, de companyies que es fan càrrec d’espais públics i que ara exerceixen d’ambaixadores internacionals de la cultura del país. Un altre fenomen és la capacitat exportadora per dirigir institucions fora de les seves fronteres, sobretot a Alemanya.

ES DONA SUPORT A INICIATIVES DE BASE, COL·LECTIVES, DE COMPANYIES QUE ES FAN CÀRREC D’ESPAIS PÚBLICS

Anglaterra

“Abans que es faci pública la marxa d’un director artístic, comença la recerca del seu successor. És normal que s’ocupi d’aquesta missió la junta directiva del teatre. Llavors, com en qualsevol mercat professional, caçadors de talent comencen a atalaiar possibles candidats abans fins i tot que aparegui un anunci.” Així descriu el periodista Andrew Dickson el panorama a la Gran Bretanya en un article publicat el març d’aquest any a The Guardian. Un procés envoltat amb freqüència de secretisme, sense concurs, sense una llista oficial de candidats. La junta simplement anuncia l’elegit una vegada presa la decisió. De vegades –com s’explica en aquest mateix article– l’afortunat s’assabenta per la premsa que ha estat tocat per la roda de la fortuna, com relata Josie Rourke, actual directora artística del Donmar Warehouse de Londres. Després està a les seves mans respondre a l’oferta, que sol culminar amb èxit si no es desencadenen les intrigues per col·locar-hi candidats alternatius.

No tots els teatres segueixen protocols tan opacs. Algunes sales de referència com el Young Vic de Londres procuren donar una imatge de més transparència. Així, el 2017 va fer un open call (convocatòria pública) per contractar el seu nou director artístic, el successor de David Lan, responsable del teatre durant 17 anys. El guanyador va ser Kwame Kwei-Armah, un candidat massa idoni per a la nova etapa del teatre per no fer pensar que se l’havia convidat a presentar-se.

L’escena britànica dels teatres públics –o sense ànim de lucre– és una complexa estructura de subvencions públiques (directes i indirectes) i mecenatge privat. L’Estat, encara que present, no intervé directament en els nomenaments, ni tan sols per a un lloc tan rellevant com la direcció artística del Royal National Theatre. És la junta –formada per representants de l’empresa, la cultura i l’Administració pública– la que vetlla pel bon funcionament de la institució i el compliment del programa defensat pel director artístic. Si no esclata una crisi –com la d’Emma Rice en el Globe Theatre– o el director no es cansa o rep una oferta millor, la junta tendeix a ser conservadora i procura promoure mandats de llarg recorregut. Des de la seva fundació el 1963, el National només ha tingut sis directors artístics. L’últim és Rufus Norris, que governa des del 2015 –va ser designat dos anys abans– una institució amb un pressupost de 104 milions de lliures esterlines (temporada 2016-2017). El seu sou és de 185.000 lliures esterlines.

França

El teatre públic a França està sotmès a un fort control administratiu, amb una estructura jerarquitzada i objectius artístics marcats des del Ministeri de Cultura. Encara així es poden percebre certs matisos entre els sis teatres nacionals que ocupen el vèrtex del sistema i la resta, els 38 centres dramàtics i 71 escenaris nacionals. Tots estan subjectes a una normativa estricta respecte a la renovació dels mandats: cinc anys més tres als teatres nacionals, quatre anys més dues possibles renovacions de tres anys –després de superar informes d’avaluació– per als centres nacionals i cinc més tres per als escenaris nacionals. La selecció dels directors artístics també passa per concursos públics, presentació de projectes artístics dels preseleccionats i jurats amb una presència determinant de l’Administració. El sou es fixa segons la trajectòria i experiència del candidat.

Amb els sis grans  incloent-hi el Chaillot, dedicat a la dansa– el protocol entra en un cert laberint palatí. I això sense internar-se en la singularitat històrica de la Comédie Française. Cal tenir en compte que cinc dels teatres nacionals tenen la seu a París. El sisè es troba a Estrasburg. El gran aparador de la capital de la cultura francesa. Exhibició de la potència cultural de la República, reforçada pel llustre dels teatres de titularitat municipal, com el Châtelet, dirigit des del 2016 per la britànica Ruth Mackenzie.

A les sales que assumeixen aquest valor representatiu de la cultura nacional, les direccions artístiques es mouen per un win to win en qüestions de prestigi i reputació. Guanya el teatre i guanya el director triat. Per tant, es promou que certs perfils amb brillantor internacional es presentin a la convocatòria amb la garantia implícita que els seus projectes trobaran un jurat receptiu. El 2016 l’aclamat dramaturg i director libanès-canadenc Wajdi Mouawad es va imposar a tres finalistes més per dirigir el Théâtre National La Colline. Rep 92.000 euros de sou (12.000 en variables) amb una clàusula que limita a dues per temporada les posades en escena amb la seva firma. En les deliberacions concloents van participar tant el ministre de Cultura –que és el responsable del seu nomenament mitjançant decret– com, segons la premsa francesa, el mateix president de la República. A Le Monde no van passar per alt que Nathalie Sultan, lligada anteriorment a la companyia de Mouawad, era en aquell moment assessora de cultura del primer ministre Manuel Valls.

Un erm de mobilitat

Publicitat