Crònica de quatre instants curiosos al festival de noves tendències escèniques de Terrassa
Un pianista vola sobre l’instrument. Una artista i una espectadora rodolen per terra. Dues vedettes ensenyen la seva col·lecció de vibradors. I una ‘bailadora’ es mou de genolls. El TNT d’enguany ens deixa imatges ben curioses. I sí, ja sabem que al festival de Terrassa s’hi ha d’anar amb la curiositat afilada i la ment ben oberta. Però d’una manera o altra sempre en sortim sorpresos.
Música del repòs
Què passa si, en comptes de tocar conscientment un piano, deixem que el cos es recolzi sobre les seves tecles? Aquesta és la base de Apoyatura, la peça que Oscar Bueno ha creat com a artista resident del TNT. Si heu passat per les últimes edicions del festival, potser recordeu a Bueno col·laborant amb altres artistes de l’escena espanyola, la Cris Blanco a Grandíssima illusione o l’Anto Rodríguez a Vivir en videoclip. A la proposta d’enguany, però, opta per una creació molt més íntima i contemplativa. Asseguts sobre coixins o en cadires a tres bandes, el veiem d’esquenes tocant un piano de cua. A poc a poc, el joc corporal es desplega amb intents tímids: El colze, el braç, les espatlles o el cul van deixant-se anar sobre l’instrument. La cadència lenta de la música ve acompanyada per la il·luminació canviant de Dani Paiva de Miranda, que embolcalla la sala sencera i fa que el públic es trobi a dins de la peça. Però quan la funció emprèn el vol literalment i metafòricament és en els últims deu minuts, una imatge breu però potent en un muntatge que busca la poesia més que la proesa.
Riure durant la lluita
Canvi de registre. La britànica Ira Brand i el seu Ways to submit era un dels plats forts del festival. El mecanisme de la seva proposta és ben senzill: nou combats de tres minuts entre la performer i persones voluntàries del públic. Hi ha una sèrie de normes (no val mossegar, esgarrapar, posar el dit a l’ull) i fins i tot una paraula de seguretat proposada pel públic (dissabte va ser Peace). Més enllà d’aquestes premisses, la lluita resulta impredictible. En realitat, el que ofereix Brand no és tant una proposta tancada sinó una investigació en curs de la qual ja ha fet més de 250 combats. A la peça es posa en joc el paper dels que accedeixen a la lluita, però també la mirada del públic i la seva reacció. Són bonics els moments de connexió física entre els dos cossos, amb instants de naturalesa coreogràfica. I fantàstiques les estones on el riure, el dels que lluiten i el dels que observem, ho impregna tot. Tant és així que la funció de Terrassa va ser força tranquil·la, tot i que canvia molt en funció de les persones que hi participen. De fet, el to greu de la performer contrastava amb un ambient gens incòmode. Les voluntàries per lluitar -més dones que homes- no van trigar gaire a sortir i probablement hi havia part del públic que s’hi hagués apuntat si l’experiència hagués durat més. I és que si aconsegueixes treure-li la capa d’ira o de violència, la lluita pot ser un joc ben divertit.
Porqueries
Més acostumades estem al joc que ofereixen la Gemma Polo i la Glòria Ribera. Llordes és un espectacle de carrer i alhora un programa de ràdio, emès en directe a la Ràdio Municipal de Terrassa. La creació sorgeix d’un encàrrec del festival per connectar amb el públic de la ciutat. Enmig d’una plaça, amb la Torre del Palau al fons i maquillades a l’estil més cabaretesc, les dues dives no necessiten gaire més que un guió ocurrent i tota la seva desimboltura habitual. Espontànies, divertides i sense pèls a la llengua, en 60 minuts catalanitzen els noms de les joguines sexuals o comparen els temes horny més actuals amb el picant folklòric català. Perquè sí, a Catalunya també ens encanten les porqueries. I perquè Núria Feliu o Guillermina Motta potser no estan tan lluny de la Bad Gyal o la Becky G.
De la foscor a la llum
I si la cosa va de dones empoderades, encara hem de parlar de La Chachi, la ‘bailadora’ malaguenya que ens convidava a una particular romeria a Los inescalables Alpes, buscando a Currito. Una cantaora i dos músics emprenen el viatge amb ella a través d’una frase musical repetida durant quasi tota la funció. La mirada del públic confecciona el seu propi muntatge, amb dues accions en paral·lel amb un recorregut semblant: de l’obscuritat i el moviment quasi imperceptible a la llum i l’explosió de força, per tornar finalment a la quietud. La peça triga una mica a arrancar, però aconsegueix moments de gran potència. Veiem a la Chachi ballant de genolls, saltant, cridant, estirant-se del cabell i la roba amb una energia imparable. 60 minuts de passió incombustible per acabar una jornada TNTera ben diversa i imaginativa.
