Arran dels canvis profundíssims culturals, socials i polítics causats per la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial —i després dels anys de prohibició absoluta, pel règim franquista, de les representacions en català (1939-1945)—, Josep M. de Sagarra va decidir renovar el seu teatre –generalment, poemes dramàtics en vers– amb quatre drames en prosa que tenien una voluntat d’implicació més directa en els problemes de la vida contemporània. El més destacat és, sens dubte, ‘Galatea’ (Teatre Victòria, Barcelona, 12/12/1948), que a partir del 24 d’abril tindrà un nou muntatge al TNC dirigit per Rafel Duran.
Argumentalment, l’autor hi presenta un món trasbalsat per una guerra de gran abast, en el qual Galatea, una domadora de foques que malvèn els animals al carnisser Samson, fuig de la gran ciutat on dirigeix un circ. Se’n va precipitadament davant el perill imminent de l’arribada de l’enemic. Després de penes i treballs durant la fugida i l’exili, en què va coneixent especuladors i farsants de tota mena, la dona, ja en la postguerra, retorna a la gran ciutat —metafòricament, París— convertida en una cantant de cabaret admirada pels artistes i escriptors de més prestigi del moment. Com el seu fidel company de viatge, Jeremies, Galatea representa el món de la imaginació i l’art més purs, al qual el món sorgit de la guerra ha posat fi per sempre en fer néixer un món ferotgement capitalista, groller —molt ben representat per Samson— i alhora frívol, pedant i corromput —que Ganimedes, un jove existencialista, encarna arquetípicament—, en què els somnis i l’art veritables, la Poesia, són derrotats per la Prosa de la mesquinesa i la vulgaritat.
Quan es va estrenar l’obra, la crítica del moment, desconcertada, la va qualificar d’existencialista, però hi ha en el text de l’autor la voluntat d’anar per un altre camí. En realitat, Galatea és una peça de fons simbolista que recupera l’antic enfrontament modernista —tan representatiu del teatre de Rusiñol, per exemple— entre realitat i ideal, entre Prosa i Poesia. Això sí, el situa en les circumstàncies contemporànies de l’escriptura del text i el projecta en uns personatges adequats al moment de redacció, lleugerament farsescos, que viuen una peripècia entre tràgica i grotesca, amb tocs melodramàtics. Des d’abans d’alçar-se el teló, Galatea és una dona de vida irregular, extraviada, però que, així i tot, conserva —com altres dones del teatre sagarrià— una estranya puresa. I aquesta puresa resta gairebé intacta al llarg dels sis quadres de l’obra: la protagonista hi recorre les diverses estacions del camí de la derrota sobre el fons terrible de la guerra i del món que n’ha emergit. En aquest aspecte, la trajectòria de Galatea fa pensar, en part, en l’itinerari dels protagonistes de l’Stationen-Drama expressionista. Però el sentit últim hi és oposat, perquè la trajectòria de la protagonista no es tanca sobre ella mateixa després d’aconseguir un guany moral i històric indiscutible. Sagarra, en canvi, des d’una perspectiva ètica, certament, opta, però, per un rebuig del present històric i estètic sorgit de la guerra. El fons tràgic, apocalíptic, de Galatea és evident, així com l’ambició de la proposta dramàtica que l’autor hi fa. I, així, l’obra esdevé un text antimodern per la nostàlgia d’un ordre moral inalterable que manifesta, i alhora rigorosament modern per la realitat esquarterada que mostra i el mirall angoixat amb què la reflecteix.
Galatea és una peça de fons simbolista que recupera l’antic enfrontament modernista entre realitat i ideal, entre Prosa i Poesia.
Galatea no permet, només, una lectura estètica com a reflex de la interpretació històrica, sinó que hi veiem també la defensa substantiva d’una posició literària i artística davant d’unes altres. La domadora de foques i el pallasso assumeixen l’art com absolut a la manera del simbolisme de les acaballes del segle xIx. Un art entès, doncs, com a ideal i com a somni, i que ha perviscut fins a la vigília mateixa de la guerra. Potser amb dificultats més que notables —no hem d’oblidar qui són Galatea i Jeremies: fonamentalment, uns infeliços des de l’òptica del conjunt de la societat—, vorejant el menyspreu, però també suscitant la il·lusió i l’encís, fins i tot en esperits tan feixucs com el de Samson.
Tanmateix, la supervivència, fins i tot precària, de l’esperit estètic que el circ representa es converteix en un impossible per causa de la guerra i de les conseqüències que en deriven. Perquè després del conflicte arriba l’hora d’un art nou que nega radicalment allò que el circ significa: és el moment de l’estètica confusa i grotesca dels cafès parisencs on regnen els existencialistes, erigits en estendard del futur artístic d’Occident. Un futur que, com a tal, és imprecís, però que, com a fill d’un present fútil, té assegurada una característica: la buidor.
Finalment, la perspectiva individual de l’autor és a Galatea perspectiva moral. Sagarra hi opta, com a la resta del seu teatre, sigui en vers o en prosa, per una anàlisi del món sobretot ètica. I des d’aquest enfocament, hi trobem més un rebuig del present històric i estètic sorgit de la guerra que no una idealització del passat. Però no va aconseguir el favor del públic ni amb Galatea ni amb cap altra de les tres peces més —El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sílvia (1947) i Ocells i llops (1948)—, i essent com era un home de teatre que volia viure de la seva obra, va tornar als models del poema dramàtic i de la comèdia costumista en vers, que tants èxits li havien donat abans de la Guerra Civil. En aquest nou període poètic va estrenar L’hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), Els comediants (1950) i L’alcova vermella (1952); les dues últimes mereixen una més notable atenció de la crítica: plantegen, respectivament, la relació entre teatre/ficció i veritat quotidiana i un joc de passions prohibides no mancat d’interès.
