L’actor d’El senyor dels anells fa una aturada en la seva gira promocional per trobar-se amb públic professional, un encontre organitzat per l’AADPC del qual queda aquest resum en forma de crònica.
Amb motiu de l’estrena de la seva segona pel·lícula com a director, després del seu debut l’any 2020 amb Falling, entre presentacions i col·loquis, entrevistes i pòdcasts, Viggo Mortensen aconseguia trobar un forat per fer una xerrada sobre la producció d’Hasta el fin del mundo, que va arribar a sales el passat 10 de maig. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) va organitzar aquesta concorreguda sessió que va tenir lloc el 17 de maig i que va comptar amb la projecció prèvia del film. Gairebé 200 persones van omplir la sala 1 dels Cinemes Girona, on es respirava una entranyable barreja de nervis i emoció. Tothom frisava per donar la benvinguda als convidats: Mortensen, realitzador, guionista, productor i intèrpret, i Rafel Plana, compositor i productor musical que ha debutat com a actor en aquest western contemporani, a més de participar en la creació de la banda sonora.
A Mortensen li agrada treballar de manera comunitària fent de l’acte artístic una experiència col·lectiva
El director, que es va atrevir a iniciar la conversa en català tot puntualitzant que continuaria en castellà per tal de donar respostes més clares i dinàmiques, va començar compartint l’origen del seu interès per canviar de rol dins els rodatges. Com a actor sempre ha estat dels que preguntava molt, explicava, i així és com ha après dels millors. Durant els seus gairebé quaranta anys de carrera ha treballat amb cineastes de la talla de David Cronenberg, Jane Campion o Lisandro Alonso, del qual confessava haver integrat la seva mirada cap als paisatges. Ara les preguntes les hi fan a ell, tot i que insistia que un bon líder ha de tenir en compte les opinions de tot l’equip i que, personalment, li agrada treballar de manera comunitària fent
de l’acte artístic una experiència col·lectiva.
La col·laboració amb Plana sorgeix, primerament, de l’amistat personal que els uneix ja fa uns quants anys. De fet, l’any 2017 actuaven junts al Festival (a)phònica de Banyoles en l’espectacle Ramas para un nido, l’un a càrrec de la paraula i l’altre de la música. Per a la pel·lícula, Mortensen buscava algú que sabés tocar el piano, ja que li preocupa molt la capacitat de l’actor en la realització autèntica, no només creïble, de l’acció que es filma. Després de donar-li voltes i buscar, segons les seves paraules, “algú com en Rafel”, va pensar: “I per què no en Rafel?”. Dit i fet: el músic faria les maletes i marxaria amb la resta de l’equip cap a Durango, on es va gravar gran part del metratge. Allà, en Rafel passava estones al poble més pròxim a la zona de rodatge, on explicava que havia compost un dels temes de la banda sonora, assegurant que si aquesta feina de creació l’hagués hagut de fer des d’aquí, el resultat hauria estat molt diferent.
Tots els papers de l’auca
Assumir la direcció mentre actues i produeixes, després d’haver escrit el guió i també part de la música, pot semblar una decisió agosarada. Com és possible ser a tot arreu sense tornar-se boig? Viggo declarava que, a més de tenir la música ja escrita molt abans de començar la producció, el fet d’haver d’interpretar el paper d’Holger Olsen va ser una decisió gairebé improvisada. L’actor que havia de protagonitzar el film conjuntament amb Vicky Krieps va deixar el projecte just abans d’iniciar el rodatge. Mortensen va intentar-ho amb dues opcions que encaixaven amb el personatge que ell mateix havia escrit, però en ambdós casos hi havia incompatibilitats d’agenda. Davant la impossibilitat d’endarrerir la filmació, va sorgir la idea que ho fes ell mateix, tot i que tenia molt clar que qui havia de donar el vistiplau definitiu era Krieps, que de seguida va dir que sí. Després d’alguns retocs del personatge, com ara la seva edat, ja que inicialment havia de ser més jove, el director va acabar per assumir els dos rols simultàniament. Per a ell, exposava, és més fàcil actuar i dirigir alhora que fer-ho per separat. Com a director un sap perfectament què busca, i en una producció com aquesta, on només hi havia pressupost per a trenta dies de rodatge, cenyir-se als horaris pactats era primordial.
És innegable que Hasta el fin del mundo és una obra estilísticament brillant
Western d’origen escandinau
Quan se li va proposar la qüestió de per què fer un western clàssic en ple segle XXI, va deixar clar que aquesta no era la idea inicial. L’arrel de la història neix d’una imatge de la seva mare, quan aquesta encara era nena, passejant pels boscs escandinaus. Des d’aquí va anar estirant el fil fins a entendre que el que volia explicar era un relat de supervivència femenina. I què millor que una estructura de western per fer-ho? Una de les seves prioritats era que la dona fos la protagonista, de manera que l’actriu de Phantom Thread (Paul Thomas Anderson, 2017) esdevé el centre absolut de la trama. Quan Olsen marxa, en comptes de seguir-lo a la guerra, ens quedem amb Vivienne, subvertint la naturalesa d’aquest gènere on la dona només era l’excusa per la qual els homes acabaven matant-se entre ells. Mortensen compartia amb el públic dels Girona el seu gust pels bons westerns, però també deixava clar que amb Hasta el fin del mundo no ha volgut homenatjar cap obra ni autor, sinó simplement explicar una història personal a través dels
mecanismes que el guió anava exigint a mesura que prenia forma.
Una de les obsessions del cineasta era ser rigorós a l’hora d’enfrontar-se a una producció d’aquesta magnitud, que tot i no comptar amb un pressupost molt elevat, ha donat com a resultat una peça extraordinària. No només pel que fa a les exigències històriques, on ha tingut present des dels materials de tot allò que apareix en pantalla —vestuari o mobles— fins a la música, sinó també, per exemple, en la gravació dels exteriors, on ha comptat amb el director de fotografia danès Marcel Zyskind, qui també l’havia acompanyat a Falling. L’autor comentava que quan Zyskind el perseguia amb idees creatives sobre la fotografia del film, ell sempre li responia: “Ho farem només si sobra temps”. I, finalment, sí que els en va sobrar, ja que, segons confirmaven, la gravació va acabar dos dies abans del previst. Desconeixem, però, si això va tenir una incidència directa en el resultat visual final, però és innegable que ens trobem davant una obra estilísticament brillant.
Hasta el fin del mundo no ha volgut homenatjar cap obra ni autor, sinó simplement explicar una història personal
La xerrada, que va tenir una durada d’una hora, va acabar amb algunes preguntes del públic, tot i que Mortensen, que va demostrar ser un home senzill a qui no li agrada que el tractin d’estrella, va haver de marxar ben puntual perquè, com dèiem al començament d’aquesta crònica, la promoció de la pel·lícula l’ha mantingut molt ocupat durant aquest darrer mes. L’Àlex Casanovas, president de l’AADPC, va ser l’encarregat de tancar l’acte amb un simpàtic comiat, fent sentir el director, una vegada més, com a casa.
