Tot i l’èxit internacional del cinema fet des de Catalunya, la presència de la llengua a les pantalles continua sent minsa i sovint invisible, fins i tot en produccions majoritàriament del país.
No faig la pregunta del títol perquè apel·li a res essencialista pel que fa a la identitat catalana: allò interessant, precisament, seria que el cinema produït a Catalunya reflectís la diversitat i les mudances del país. Això no vol dir que no em continuï preguntant per què són tan poques les pel·lícules parlades en català. Si ho són, sovint es barreja amb el castellà, cosa que se sol justificar (i no dic que amb certa raó) amb la realitat sociolingüística. Només cal pensar en els dos grans èxits de taquilla de l’any passat: El 47 i Casa en flames.
A les preguntes plantejades, se’m podrà contestar, posem per cas, que no importa el fet que Albert Serra hagi deixat de fer pel·lícules rodades a Catalunya i parlades en català quan, amb la seva productora i un equip de tècnics catalans, en fa d’una potència i una singularitat artístiques que menen al reconeixement internacional d’un cineasta català. O també que s’ha de vindicar que la productora principal de Sirat, una “proposta d’autor” amb un èxit de públic tan espaterrant com força inesperat, és catalana, Uri Films, amb una aportació del 60%. Tant és així que fins es pot dir que la pel·lícula d’Oliver Laxe (nascut a París, de pares gallecs, va estudiar Comunicació Audiovisual a la UPF) és la primera producció majoritàriament catalana que ha guanyat un premi (el del Jurat) a la secció oficial del Festival de Canes. Ambientada al desert del Marroc, se’n podia esperar que s’hi sentís alguna paraula en català? S’hi parlen diverses llengües, però, amb uns protagonistes provinents de l’Estat espanyol, sobretot el castellà, sense donar-li l’oportunitat a Sergi López de dir res en català.
Va ser també a la secció oficial de l’últim Canes que s’hi va presentar Romería, que em va fer sentir l’emoció de veure a l’Auditori Lumière una pel·lícula en què, encara que poc, s’hi fa present el català. Això 24 anys després que Marc Recha va aportar amb Pau i el seu germà el primer llargmetratge en català projectat a la secció principal del festival. En el cas de Carla Simón, es podrà considerar que, després de les dues primeres pel·lícules inspirades en la memòria (i desmemòria) personal i familiar, ha arribat a Canes amb la tercera parlada majoritàriament en castellà (també hi ha una mica de gallec) i amb una participació catalana (Dos Soles Media, d’Àngels Masclans) mínima en la producció. És així que hi ha qui diu que el “cinema espanyol”, Elastica pel mig, s’ha apropiat de Simón. En tot cas, ambientada a la Ria de Vigo, el català hi apareix d’una manera pertinent dins d’un relat amb força coherència lingüística.
Estrany riu, una meravella d’un cineasta jove que ha fet un film català i en català
Canes, certament, és un gran aparador, però per què els mitjans de comunicació catalans no han fet pràcticament atenció a la projecció al festival de Karlovy Vary (classe A) de Quan un riu esdevé el mar?, pel·lícula en català amb la qual el cineasta gironí Pere Vilà Barceló (Pas a nivell, La lapidation de Saint-Étienne, La fossa, entre d’altres) aborda amb rigor i sensibilitat els efectes d’una agressió sexual en una jove a qui el seu pare (interpretat per Àlex Brendemühl, premi al millor actor) ajuda a afrontar-ho. Una mica més de cas s’ha fet a Estrany riu, opera prima de Jaume Claret, en ser projectada a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia: una meravella d’un cineasta jove que ha fet un film català i en català que passa en altres terres.
