TV3 sempre ha apostat per sèries de sobretaula contemporànies, que expliquen la realitat del dia a dia, a diferència d’altres cadenes d’arreu de l’Estat, amb productes com Amar en tiempos revueltos o El secreto de Puente Viejo. Així, quan un mira enrere i veu les creacions fetes a casa nostra podrà veure-hi el retrat fidedigne d’una època.
Indefectiblement, la sortida de l’armari del Xavier (Jordi Boixaderas) a Poble Nou em va mostrar un camí possible des de ben petit i em va fer entendre la importància de la ficció per crear referents. Els guionistes van saber construir un bon personatge que empatitzava amb el públic català del moment. Quan un mira enrere s’adona com hem canviat. Perquè Catalunya també sabia connectar emocionalment amb “el mal geni” de l’Antonio (Miquel Cors), el pare de la família Aiguader. Més de 100 capítols van ser suficients per poder justificar-li a l’audiència que la Rosa (Margarida Minguillón) tenia dret a divorciar-se del seu marit, qui la maltractava, i a refer la seva vida, en una època en què això encara portava cua. Tot un miracle en un país encara a recer de 40 anys de cultura franquista.
El masclisme també va estar molt present a Secrets de família, on el gran protagonista, el “bo” Narcís (Sergi Mateu), es descobria al final com el veritable assassí de la Laura (Emma Vilarasau), així com d’una antiga amant seva, la Mary Wendells. Explicar a l’audiència que fins i tot un bon jan era capaç de torturar psicològicament i física les seves parelles fins al punt de l’assassinat va sorprendre tothom.
La temàtica homosexual, amb el Jordi (Jordi Collet) i el Vicenç (Josep Julien), va tenir també cabuda a Secrets de família, explicant l’homofòbia paterna i les conseqüències emocionals en la vida del seu fill. L’argument de Maria Mercè Roca també va aprofundir en el racisme i va optar per una perspectiva pedagògica: la ruandesa Kebala (Liberata Sepa) arribava a Girona com a dona de fer feines en un context on el veïnat l’acusava de robar i delinquir. No va ser fins que, en un incendi, va salvar la vida a la Farners (l’enyorada Marta Ollé) que la Girona de la ficció i Catalunya van entendre quelcom tan bàsic com que els negres també podien ser bones persones. Quin panorama teníem l’any 1995!
Nissaga de poder, l’obra mestra de Benet i Jornet i, sens dubte, de les millors de la història de TV3, va saber reunir la idiosincràsia catalana amb una veritable epopeia grega, i va fer-ho amb encert, emoció i un repartiment exquisit. Dos anys i mig de peripècies de l’Eulàlia (Emma Vilarasau) i el Mateu Montsolís (el nostre recordat Jordi Dauder), en els quals Catalunya va afrontar temàtiques tan polèmiques com l’incest o els límits morals d’una mare per defensar la vida del seu fill.
Segurament Nissaga de poder no va optar per la pedagogia en temes socials, i les ulleres liles farien trontollar alguna de les seves trames més sonades (la violació inventada de la Laia, la mort d’un immigrant marroquí al qual no li donaven cap importància…), però val a dir que el poder de dones com la Montserrat Capdevila (Mercè Sampietro) o la mateixa Eulàlia aquí era majestuós, i els seus personatges estaven perfectament construïts. Cal trencar una llança a favor de la valentia dels guionistes a l’hora d’incorporar una trama lèsbica, la protagonitzada per la Mariona (Núria Prims) i la Inés (Alicia González Láa). Malgrat tot, per pressions polítiques de l’època, aquest arc argumental va ser eliminat, enviant les seves protagonistes fora del país… tot i que afortunadament van acabar tenint un final feliç (i normatiu), incloent-hi casament i fill adoptat!
Laberint d’ombres va seguir el camí de les intrigues, amb el dolent més gran de tots els temps, el Salvador Borés (Marc Cartes), al qual van saber dotar d’una personalitat plena de matisos, i en el qual al final descobríem que patia d’una malaltia mental. Malgrat la bona fe a l’hora d’humanitzar-lo, probablement ara podríem acusar-los de perpetuar l’estigma social, però val a dir que van ser capaços de redimir el personatge, i a ells mateixos, amb un final antològic.
TV3 va entendre que calia reprendre el camí de la quotidianitat, i El cor de la ciutat va ser un fenomen social que va durar deu temporades, en les quals Catalunya es va fer adulta televisivament parlant. Debats com el del VIH de la Laura (Bea Segura), la transsexualitat de la Iris (Laura Sancho) o especialment la relació del Max (Bernat Quintana) i el Iago (Marc Clotet) van traspassar les fronteres catalanes en ple boom de Youtube (2006-2007) i van situar el fulletó català arreu del món.
Volem més diversitat de classes socials, de sexualitats, d’orígens, de colors de pell i d’expressions de gènere.
Les telenovel·les més actuals, La Riera i Com si fos ahir, segueixen en la línia establerta per El cor de la ciutat, amb trames més quotidianes i mundanes, però sempre deixant espai a les típiques i truculentes intrigues (la Mercè Riera deixant morir el seu marit a la piscina passarà als annals de la història!). La perspectiva que ens proporciona el temps ens podrà dir si han sabut reflectir la seva època o no.
I acabo amb una petició: a TV3, als guionistes i als directors de càsting d’aquest país: volem més diversitat de classes socials, de sexualitats, d’orígens, de colors de pell i d’expressions de gènere en els arguments dels nostres fulletons. No queden ja més excuses. Ja som al 2020, volem referents i retrats per a tothom!
