Més enllà del cas Frontera, el palmarès de l’Acadèmia revela una idea de cinema que premia el tema abans que la posada en escena.
Molt s’ha parlat dels premis Gaudí, sobretot en relació amb el que se sol considerar el guardó més important de la nit, l’últim, el que s’atorga a la millor pel·lícula parlada en català. El premi a Frontera, el film dirigit per la presidenta de l’Acadèmia, Judith Colell, ha fet que el discurs entorn dels premis se centri sobretot en la possible incompatibilitat entre el càrrec de presidència i la candidatura als premis.
Abans de tot això, però, van passar altres coses a la gala dels Gaudí. Una d’elles, bastant més notòria, perquè no té tant a veure amb qüestions d’imatge com amb la concepció profunda que els acadèmics tenen del cinema. Em refereixo al premi a la millor direcció, categoria a la qual estaven nominats Albert Serra per Tardes de soledad, Oliver Laxe per Sirat, Carla Simón per Romería i Eva Libertad per Sorda. El primer havia guanyat el premi al millor documental. El segon, a la millor pel·lícula de parla no catalana. La guanyadora a millor direcció va ser l’última, Eva Libertad, responsable d’una pel·lícula certament rigorosa i sòlida, que té en la seva actriu principal, Miriam Garlo, un tresor. Ara bé, crida l’atenció que guanyi un premi com aquest, acompanyada de tres cineastes i sobretot tres pel·lícules que se sostenen eminentment sobre la posada en escena, i per tant sobre la mirada arriscada dels seus directors.
Simón ha firmat una pel·lícula que suposa una mena de salt en la seva filmografia. Romería avança en la consolidació del relat familiar com a motor creatiu, però també un exercici entorn de com el cinema pot capturar la memòria. Simón treballa sobre la història dels seus pares –que travessava també Estiu 1993–, però ja no ho fa únicament a partir del naturalisme, sinó també de l’exploració dels somnis. És un privilegi, en aquest sentit, poder viure el procés de creixement d’una cineasta.
La posada en escena de Sirat es construeix a partir de l’experiència. Fa quasi un segle, Erich von Stroheim va filmar Avaricia, pel·lícula maleïda amb la qual el cineasta volia explorar el realisme, portant a l’extrem el rodatge, que es culminava en una escena filmada al mateix desert. Les condicions severes havien de permear en la ficció. Alguna cosa de tot això hi ha també a Sirat, en els cossos, en la música i en la presència salvatge del desert.
Els Gaudí tendeixen a pensar el cinema en clau de tema, de pensar que les pel·lícules han de parlar de manera directa sobre qüestions sensibles.
Finalment, Tardes de soledad, que no és exactament un documental sobre el món del toreig, sinó per moments un quadre, un exercici de plasticitat pels seus tons, del moviment del torero i del bou, pels sons. Tardes de soledad és fascinant, perquè se situa entre l’antropologia i l’experimentació, la violència i la poesia, el que es veu i el que queda fora de camp. Tardes de soledad pot ser vista com una pel·lícula sobre el llenguatge, sobre els seus límits, sobre les arestes, i a la vegada és una de les millors exploracions que s’han vist recentment al cinema al voltant de la masculinitat. L’escena en què vesteixen el torero abans de sortir a la plaça és excel·lent: no cal dir res, sinó deixar que la pel·lícula expressi la tensió inherent en la seva figura, les connotacions femenines que hi ha en els diferents gestos.
I aquí és on tornem als Gaudí. Els premis van tendir a pensar el cinema en clau de tema, de pensar que les pel·lícules han de parlar de manera directa sobre qüestions sensibles. Si, almenys per a mi, Serra és el millor director d’aquesta temporada cinematogràfica és perquè Tardes de soledad fa un retrat implacable i complex de la construcció de la masculinitat; ho fa, però, a partir de la complexitat i no del subratllat, a partir del suggeriment i no de la imposició. Ho fa a partir del cinema.
