Sobre dues ocupacions que es retroalimenten i són la base tant de la indústria audiovisual com de les arts escèniques.
Sovint em pregunto si encara existeixen els dramaturgs o les dramaturgues pures. Les que no fan altra cosa a la vida que escriure teatre. Les que viuen només del que guanyen amb els drets d’exhibició de les seves obres. Les que no porten el cognom de “i guionista” al darrere. Existeixen? Potser sí, però jo no en conec cap. Per a la majoria de nosaltres, escriure teatre és una part petita de la nostra feina, i la compaginem amb l’escriptura de guions de sèries, de pel·lícules, de sèries infantils, de programes d’entreteniment, de gales de premis, de tot allò que ens ajuda a tenir una certa estabilitat econòmica (i molts cops no l’aconseguim).
Per estrany que pugui sonar, el teatre és per a molts dramaturgs un “a més a més”, un premi que toca de tant en tant, però amb el qual no pots comptar. I potser, utilitzar la paraula premi és agosarat, tenint en compte que una bona part dels autors catalans estrenen a sales petites i mitjanes que amb prou feines arriben a cobrir despeses. D’altra banda, els pocs privilegiats que tenim la sort d’estrenar en una sala gran de Barcelona tampoc tenim el lloc assegurat. Aquest any estem en cartell, sí, però… i el que ve? Dit de la manera menys romàntica possible, el teatre és com un plus. Però, en el meu cas, i suposo que en el de moltes, és el plus que dona sentit a tota la feina que faig.
Jo tinc formació com a guionista de cinema, i abans d’aterrar al teatre havia escrit per a sèries i programes de TV. Això sí, sempre fent el que em demanaven. La meva necessitat de narrar les meves pròpies històries quedava relegada a guions de pel·lícules que probablement mai es faran. Per això, quan el Yago Alonso, amb qui he escrit les darreres quatre obres de teatre, em va proposar escriure’n una i aixecar-la, encara que fos perquè la veiessin quatre, em va semblar una bona idea. Però… què en sabíem, nosaltres, d’escriure teatre? Si tots dos érem guionistes. Era evident que no podíem, de la nit al dia, fer-nos passar per dramaturgs. Com a dos bons impostors, vam presentar-nos a la Sala Flyhard amb una història que, possiblement, tenia més de pel·lícula que de teatre. I els va agradar. Devia haver-hi alguna cosa en el nostre llenguatge planer, en el to naturalista de la proposta, que connectava amb un públic determinat.
El diàleg entre cinema, televisió i teatre és inevitable i, també, profundament fèrtil
Diàleg fèrtil
Penso que l’èxit que tenen darrerament moltes comèdies d’autoria contemporània catalana té a veure, precisament, amb aquesta “contaminació” entre els diferents llenguatges. Cesc Gay, Marta Buchaca o Cristina Clemente són alguns noms de la llarga llista de guionistes que triomfen al teatre gràcies a aquest to més aterrat, més immediat, més televisiu segurament. I també passa a la inversa, és clar. Autores procedents del teatre com Clàudia Cedó, Joan Yago o Guillem Clua han fet notables incursions en el món audiovisual, traspassant el seu estil teatral a la petita o gran pantalla, i no sols fent comèdia. Per tant, considero que el diàleg entre el cinema, la televisió i el teatre no només és inevitable a causa de la nostra pluriocupació, sinó que també és profundament fèrtil.
No és precisament un ‘piropo’ quan es titlla una pel·lícula de teatral
De vegades, sembla que el fet de provenir de l’audiovisual sigui un desmèrit a l’hora de fer teatre, una mena d’intrusisme tolerat. Jo mateixa tinc problemes per considerar-me dramaturga, tenint en compte que no tinc gaire formació al respecte. D’altra banda, tampoc és precisament un piropo quan algú titlla una pel·lícula de teatral. Però a mi m’agrada pensar que, igual que les bones actrius poden defensar un text tant al teatre com al cinema, les autores també podem tenir aquesta versatilitat. No en l’afany d’uniformitzar llenguatges, sinó tot al contrari: en l’intent de nodrir-nos del millor de cada casa. Que el cinema respiri espontaneïtat, immediatesa, presència. I el teatre s’impregni de proximitat i de veritat. Potser és il·lús pensar-ho en aquests termes, però és honestament el que jo persegueixo quan “contamino” els meus textos del que he après de les dues arts. I crec que no soc l’única. Si ho aconseguim o no, el públic ho dirà.
