El recent èxit d’Ànima al Teatre Nacional de Catalunya ha posat de manifest l’interès per la nova autoria del gènere, més enllà dels grans títols internacionals. Però el llarg procés de creació d’aquest musical –anys de feina– evidencia que el musical català és una aposta arriscada, massa sovint relegada al petit format o l’autoproducció.
Darrere del text d’Ànima hi trobem l’Oriol Burés, el Víctor Gómez Casademunt i la Blanca Bardagil. “Vivim un moment creatiu molt potent”, afirma Bardagil, recordant que Ànima ha pogut desenvolupar-se gràcies a plataformes com la convocatòria del Riiiing! que es va celebrar en l’edició del Festival Grec del 2023. Aquí vam comprovar com els calaixos dels creadors són plens de propostes, com Batec o Artemis, aquesta última obra de Mireia Morera, que considera que “per fi s’està posant el focus en les noves generacions de creadors de musicals”.
Però, com explica Bardagil, sostenir aquesta efervescència és difícil: “Per cada musical que arriba a l’escenari hi ha anys de feina i una gran inversió de temps i recursos, amb la incertesa de si veurà la llum. La feina que faig escrivint un musical és el doble que quan escric una obra de text, i no em donen el doble de temps!”. En aquesta línia, Mireia Morera també troba que, malgrat apostar per una integració absoluta entre els creadors de teatre musical i de teatre de text, caldria establir i garantir unes singularitats a l’hora de treballar: “Els creadors sovint sacrifiquem el nostre benestar econòmic a canvi de veure la nostra obra representada, i és aquí on l’Administració es repenja a l’hora de rentar-se les mans”, apunta Morera.
Reticència pública
Els equipaments públics són ara mateix els qui poden fer créixer el gènere ajudant-lo a fer el salt al gran format, però aquesta aposta es fa esperar. La dramaturga Mar Puig, coautora del musical Alan juntament amb Mateu Peramiquel, coincideix: “La reticència a programar teatre musical en català és, de fet, més forta per part dels equipaments públics que dels privats”. Després de programar-se inicialment al Teatre Condal, Alan ha trobat un nou espai al Teatre Poliorama (març de 2025).
Teatres com el Maldà, el Texas, el Versus o el Gaudí s’han convertit en petits bastions del musical de nova creació. No obstant això, Puig apunta: “Estem condemnats al petit format”, ja que els escenaris grans es reserven per a produccions internacionals o amb noms consolidats. Bardagil insisteix: “Els dramaturgs hi som, els compositors hi som, el públic hi és… però necessitem que els espais grans també hi apostin”.
El dramaturg Marc Rosich, autor de musicals com Infanticida o L’alegria que passa, també lamenta que les grans produccions musicals en català acabin sent “bolets”, projectes sense continuïtat. “Gent com Ariadna Peya o Andreu Gallén aporten una gran renovació al gènere, però falta una línia creativa continuada”, explica Rosich. Amb la desaparició de Dagoll Dagom, companyia que ha estat pal de paller per al sector al llarg dels darrers 40 anys, el repte és encara més evident: el teatre musical de nova creació necessita eines per sortir del nínxol i esdevenir part de l’oferta teatral habitual a la ciutat.
La limitació d’espais a Barcelona és un altre factor clau. Jordi Sellas, una de les cares visibles de la productora Nostromo Live, ara darrere d’El dia de la marmota al Teatre Coliseum, destaca com la manca de teatres amb més de 1.000 localitats afecta directament la viabilitat de les produccions de gran format. Sellas recorda com el Barcelona Teatre Musical va acollir espectacles com Gaudí, un dels pocs musicals de creació catalana que s’ha dut a terme en gran format.
Tot i això, la manca d’espais i de recursos no impedeix que els joves creadors prenguin la iniciativa. L’actor Joan Vázquez ha presentat a l’Espai Texas la seva proposta Neon hand: “El teatre musical de creació està en el millor i en el pitjor dels temps”, diu parafrasejant Dickes. “El talent jove s’ha format molt més i, és cert que als anys noranta vam viure un molt bon moment del teatre musical a Catalunya, però mai com fins ara les noves generacions havien tingut tants micròfons al seu abast”.
Tot i això, Vázquez alerta del paper limitador de les sales, que sovint reben més ajudes que les mateixes companyies i són les responsables de la major o menor diversitat del que ofereix la cartellera. “Quan el productor paga, la sala acata, però això no és el més habitual”, diu bo i assenyalant que la figura del productor privat tampoc sovinteja gaire el nostre panorama escènic.
A la falta de suport estructural cal sumar-hi l’aspecte lingüístic
Llengua i risc
A aquesta falta de suport estructural cal sumar-hi l’aspecte lingüístic. Rosich considera que la veu pròpia del teatre musical en català no està renyida amb el fet de produir títols que venen de Broadway o del West End. Al cap i a la fi, són aquests títols els referents dels nostres creadors: “No hem d’oblidar que vam tenir una tradició d’escoltar musicals americans en català, i això s’ha perdut. Ara seria un bon moment per recuperar-ho!”. En aquest sentit, l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) ha presentat una nova línia d’ajuts reintegrables per a musicals de gran format en català, una mesura benvinguda perquè, tal com remarca Jordi Sellas, el sector privat no demana diners a fons perdut per fer musicals en català, sinó eines per gestionar el risc inherent a produccions d’aquesta magnitud.
El teatre musical de nova creació en català a Barcelona s’enfronta a un moment que pot ser decisiu a llarg termini: d’una banda, el talent i el públic hi són, i els creadors estan més preparats que mai; de l’altra, la manca de suport estructural i d’espais amenaça de confinar el gènere a un nínxol. L’adeu de Dagoll Dagom deixa un buit, i és ara, amb els vents de la creació a favor, quan el suport públic esdevé necessari perquè el teatre musical dins del sector es consolidi com un llenguatge més en l’escena teatral catalana. Ara és el moment.
