El 1935, a la Ronda de Sant Pau número 27, hi havia un dels teatres més importants de Barcelona. En deien “El Liceu del Paral·lel”; malgrat que el seu nom oficial era el de Teatre Circ Olympia. Amb una capacitat de fins a sis mil persones i amb un escenari de tretze metres d’embocadura i nou d’alçària, estava considerat un dels millors teatres d’Europa.
El 22 de juny d’aquell any, l’Olympia estava ple de gom a gom. Ràdio Associació de Catalunya (RAC) havia organitzat, a l’estil americà, una posada en escena d’una sessió de ràdio per a la qual havien convidat els millors artistes: el Quartet Vocal Orpheus, Lola Cabello o la soprano Rosa Sanz hi van posar el toc clàssic; mentre que el Jazz Sinfònic Casanovas i Líbia Dimas hi van portar la música més moderna del moment, també amb el pianista Antoni Matos, que va interpretar la Rhapsodie in Blue de Gershwin.
La RAC celebrava així, amb aquella posada en escena, l’èxit de la seva tasca, que des del 1931 estava al servei de la Generalitat. La RAC va resultar, durant aquells anys, una plataforma de divulgació sobre la cultura i la història de Catalunya com mai no s’havia sentit abans, amb les veus, entre d’altres, d’Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila o la d’Agustí Duran i Sanpere.
Aquell dia, el Teatre Olympia semblava que s’enfonsés pels inacabables aplaudiments i bravos. Era el show, i era també justícia. Però malgrat que la justícia és eterna, no dura sempre. El franquisme acabaria per absorbir la iniciativa i el 1948 el Teatre Olympia va ser enderrocat: calia aprofitar el ferro de la seva estructura.
