“Els veritables mestres del teatre es troben més
aviat fora de l’escena. I generalment no tenen
cap interès en el teatre com a màquina per repetir
convencions i reproduir clixés. Ells busquen l’origen
del batec, els corrents vius que tendeixen a evitar
les sales d’actuació i les multituds propenses a
copiar un món o altre. Fem còpies enlloc de crear
mons que estan centrats o fins i tot condicionats
a un debat amb el públic, a emocions que creixen
sota la superfície. I realment no hi ha res que
pugui revelar les passions amagades millor que el
teatre.
La majoria de vegades me’n torno a la prosa com
a guia. Dia sí dia també em trobo pensant en
escriptors que fa gairebé cent anys van descriure
de manera profètica però també continguda el
rebuig dels déus europeus, el crepuscle que va
submergir la nostra civilització en una foscor que
encara ha d’il·luminar-se. Estic pensant en Franz
Kafka, Thomas Mann i Marcel Proust. Voldria
també avui incloure-hi John Maxwell Coetzee,
entre aquest grup de profetes.
El seu comú sentit de l’inevitable fi del món –no del
planeta sinó del model de les relacions humanes- i
de l’ordre social i el caos, és punyentment actual
per nosaltres aquí i ara. Per a nosaltres que vivim
després de la fi del món. Que vivim malgrat crims
i conflictes que diàriament esclaten en llocs nous
més ràpid del ritme que els mitjans ubics poden
mantenir. Aquests conflictes esdevenen de seguida
avorrits i s’esvaeixen dels reportatges de premsa,
per no tornar-hi mai més. I ens sentim indefensos,
horroritzats i acorralats. Ja no som capaços de
construir torres, i els murs que tenaçment construïm
ja no ens protegeixen de res, ans al contrari, ells
mateixos requereixen la protecció i la cura que
consumeixen gran part de la nostra energia vital.
Ja no tenim la força per provar d’entreveure què
hi ha més enllà de la porta, rere el mur. I per això
és exactament que el teatre hauria d’existir i on
hauria de buscar la seva força. Per aguaitar allà on
mirar està prohibit.
“La llegenda cerca explicar el que no pot ser
explicat. Perquè es basa en la veritat i cal que acabi
en l’inexplicable”, així és com Kafka va descriure
la transformació de la llegenda de Prometeu.
Sento profundament que les mateixes paraules
haurien de descriure el teatre. I és aquesta classe
de teatre, fonamentat en la veritat i que troba el
seu final en l’inexplicable el que desitjo per a tots
els seus treballadors, aquells que són a escena i
aquells que són a la platea, i ho desitjo amb tot el
meu cor.”
(Traducció Teatre Municipal de l’Escorxador, Lleida)