Un cop vam haver tancat els punts de l’ordre del dia, dins del torn obert de paraules va tornar a aparèixer, per tant, el tema de la poca assistència a les assemblees. I, de retruc, vam acabar parlant també del nombre d’associats. Amb referència a les poques altes en el darrer període, Adolf Baqués, secretari general de l’Associació, va admetre amb una certa impotència que ja no sabien amb quins incentius captar més socis.
Aquest apunt em va dur a la reflexió en què es basa el títol d’aquest article: més enllà del que es pugui arribar a oferir al futur soci, em sembla que és una qüestió de consciència. Si lligo aquesta conclusió al fet que hi ha poca presència a les assemblees, també m’atreveixo a afirmar que és una qüestió de consciència tant dels que som membres de l’Associació com dels qui puguin arribar a ser-ne. Sense anar més lluny, poc després de l’assemblea, una amistat del gremi que no hi havia anat i que també és membre de l’Associació em va comentar que dubtava de si continuar-hi, que no n’estava gaire contenta. La meva reacció va ser gairebé immediata: la convidava a expressar el seu descontentament en la propera assemblea i li recordava que l’Associació la fèiem entre tots. Em sembla que aquí hi ha el quid de la qüestió. M’atreveixo gairebé a afirmar que és una qüestió conjuntural. Com que estem molt ben educats en l’individualisme, en la creença que fora de l’òrgan familiar o domèstic només existeix la llei del més fort, sovint oblidem la qualitat que dóna formar part d’un grup, d’una associació, d’una comunitat. Oblidem, a més, la necessitat i la bondat de formar-ne part. Ara mateix no sé si l’AADPC és l’organisme que hauria de ser, de debò. Però, en tot cas, com a soci –i cadascun de nosaltres hi té el mateix dret–, sé que hi puc aportar la meva visió del gremi, de les seves necessitats i els seus anhels. I també la visió del lligam que el gremi hauria d’establir amb la resta de la societat. Aquest factor el considero clau a l’hora d’apel·lar a la consciència.
