Arrenca la temporada teatral amb crides a l’optimisme que ressonen entre la incertesa i algun eco de desorientació Auca#34
Ambició
M’explica l’Àlex Rigola que a la porta de casa seva penja una cita de Lorca, un extracte d’El público: “¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro! No vale silbar desde las ventanas”. Dilluns va arrencar el curs teatral amb la presentació de les xifres de la temporada que fa ADETCA (l’Associació d’Empreses de Teatre). El total de públic del passat exercici 2021-2022 s’ha quedat en la modesta xifra de 2,37 milions d’espectadors. Escric modesta perquè va haver-hi un temps, fa no massa, que l’empresariat català aspirava als tres milions de butaques ocupades, i llavors semblava un objectiu assolible, estava a tocar. Amb el covid amortitzat, ADETCA apuntala ara una ambició més raspada, un sobrevingut realisme que es donaria per satisfet si l’any vinent s’arriba als dos milions i mig d’espectadors. On són aquestes 500.000 persones que se’ns han quedat pel camí de les expectatives?
Les garrofes
Malgrat l’última sacsejada de l’òmicron, la darrera temporada gairebé ha sigut normal. Grans musicals com Billy Elliot han guanyat vuit milions d’euros; un sol muntatge s’ha embutxacat un 12% del total dels ingressos de la temporada. Tots els espectacles junts han sumat 66 milions, una de les recaptacions més altes de la sèrie. S’entén l’optimisme d’una part de l’empresariat perquè, malgrat que el públic ha caigut un 6% respecte de l’última temporada normal, els guanys pugen en termes globals. Tot i això, estem gairebé 20 punts per sota de la millor temporada de la història, la 2011-2012, la que es va quedar fregant el rècord amb 2,9 milions d’entrades despatxades. En les variables, per descomptat, intervenen múltiples factors que mai surten a la foto global: costos, rendiments, sous, subvencions, etc. Sigui com sigui, sobre la temporada passada, la segona amb més funcions realitzades (12.772) s’extreu una sensació estranya, agredolça, amb algunes platees tirant a buides i altres massa estimulades amb anabolitzants.
Aparador?
Primer les xifres, després la gala. El Catalunya Aixeca el Teló de dilluns va ser, un any més, un estrany gos de dos caps a les portes de la temporada. D’una banda, un sarau-espectacle al Liceu, un autohomenatge pels 30 anys d’ADETCA farcit de fragments de musicals emblemàtics de les últimes tres dècades. No tots els números van brillar igual, esclar, però va haver-hi moments d’altíssima tensió emocional per a tots aquells que sabien de què anava la pel·lícula (o la funció). D’altra banda, vist des de fora, des de la tele, quedava força deslluït, i no només pel caos de la realització i la sonorització tan deficient, que també. Penso en els neòfits que no hi van trobar cap contextualització, cap salvavides que expliqués què feia i per què cantava aquella gent, poca cosa per aferrar-se abans de canviar de canal. Si afegim a l’equació que ja d’entrada els musicals no agraden a tothom, ans al contrari, un any més podem parlar d’ocasió perduda. Prime time televisiu que, en comptes d’atraure nou públic, ha reafirmat els prejudicis de la immensa majoria que no va al teatre.
Actius
Big data, anàlisi comparatiu, intercanvi d’informació, compartir aprenentatges, diversitat d’experiències, personalització dels discursos, pluralitat i diversificació dels missatges. Dimecres a la tarda, el debat “On anem a buscar el públic”, organitzat per Entreacte i el portal Recomana.cat a la Muriel, va descobrir un seguit de cartes interessantíssimes. Un grapat de persones expertes d’això que anomenem “gestió de públics” van intercanviar de forma pausada un munt d’idees que haurien d’estar en el centre del debat. Una forma clara i científica de passar del lament per la falta de públic a l’acció de la caça de nous espectadors. És cert, tal com hi va exposar Marina Marcos (Maldà, Sales de proximitat) que “treballar els públics és molt car, que cal pressupost”, però com exhortava Pepe Zapata (TRESC) “les dades hi són, només cal creuar-les”. Com en tot cal coneixement i treball a llarg termini. Tracy Sirés (Auditori de Granollers) recordava que “la base és el màrqueting i la comunicació, però també són necessaris els projectes educatius, pedagògics i comunitaris”, perquè, com destacava Berta Bosch (Teknecultura), “sovint no és tant la captació de nous públics com la fidelització, com fer que les persones que van un cop al teatre vagin més”. Podeu recuperar el debat, conduït per la sotsdirectora d’Entreacte Núria Cañamares, en el canal de Youtube de Recomana.cat. Una pluja d’idees per fer tornar al teatre el mig milió d’espectadors que han perdut el fil. Assumir, tornant a Lorca, que “el público tiene sagacidad para descubrirlo todo y por eso protestó”.
